Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Manifestació pel centre de Barcelona el dia de Sant Jordi reclamant més presència del català

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Estudis, estadístiques, audiències i sondejos (1173)
Llengua catalana (1362)
Llengües minoritàries, euskera, gallec (117)
Manifestacions, concentracions, moviments socials/cívics (442)
Poder judicial i jutges (405)
Poder legislatiu i lleis (992)
Política europea (690)
Sancions i multes (74)
Personatges Personatges
Alejandro Font de Mora (31)
Antoni Mir (25)
Ascensió Figueres (10)
Eva Almunia (3)
Francesc Aguiló (3)
Guillem Chacón (7)
Jaume Matas (174)
Javier Solana (84)
Jofre Bardagí (4)
José Montilla (837)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
Josefa Ibáñez (1)
Josep Bargalló (100)
Josep Laporte (13)
Josep Maria Vallès (12)
Juan Fernando López Aguilar (10)
Juan José Ibarretxe (195)
Maria del Mar Bonet (29)
Marta Roure (3)
Marta Cid (24)
Miguel Ángel Moratinos (24)
Miquel Melià (6)
Pasqual Maragall (676)
Pere Figuereda (4)
Rafael Espí (1)
Entitats Entitats
Acció Cultural del País Valencià (89)
Andorra TV (14)
Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc (6)
Associació d´Editors del País Valencià (5)
Auditori Nacional d´Andorra (2)
Comissions Obreres (287)
Comunitat de Treball dels Pirineus (3)
Congrés dels Diputats (476)
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Convergència i Unió (1824)
Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (116)
Correos y Telégrafos de España (6)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Federació d´Escola Valenciana (18)
Festival d`Eurovisió (11)
Generalitat de Catalunya (1919)
Gremi de Restauració de Barcelona (3)
Institució Cultural de la Franja de Ponent (11)
Institut d´Estudis Catalans (149)
Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (13)
Junta Avaluadora de Català a les Balears (5)
Mesa per l'ensenyament en valencià (5)
Obra Cultural Balear (120)
Observatori de la Llengua Catalana (8)
Òmnium Cultural (140)
Òmnium Cultural de la Catalunya Nord (15)
Organització de les Nacions Unides (606)
Parlament Europeu (140)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Plataforma per la Llengua (60)
RENFE (133)
Som Ràdio (9)
STEPV-IV (4)
Tribunal Superior de Justícia del País Valencià (10)
TV3 (363)
Unió Europea (1018)
Unión General de Trabajadores (292)
Universitat de les Illes Balears (42)
Universitat de València (80)
Universitat d`Alacant (20)
Universitat Jaume I (13)
Universitat Miguel Hernández d`Elx (6)
Universitat Politècnica de València (14)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Països Catalans (124)
31 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Amb els ulls mirant a Europa
Català
En començar l’any, el català va rebre un impuls de primera línia amb la participació anunciada d’Andorra al Festival d’Eurovisió, en una iniciativa concertada entre la CCRTV i el govern andorrà. Aquesta iniciativa va permetre triar els intèrprets i la cançó que havia de representar el país a través d’un programa concurs setmanal transmès en directe des de l’Auditori Nacional d’Andorra, en el qual participaven espectadors de Televisió de Catalunya (TVC) i d’Andorra Televisió (Andorra TV). El programa, que portava per nom 12 punts i que es va desenvolupar entre el 18 de gener i el 14 de març, va permetre escollir la cantant Marta Roure i la cançó de Jofre Bardagí, Jugarem a estimar-nos, com a representants oficials del Principat. El 12 de maig, però, intèrpret i cançó van ser apartats de la final, en no aconseguir classificar-se entre les deu primeres places a la semifinal disputada a Istanbul.

En el pla institucional, el 9 de febrer del 2004 la Generalitat de Catalunya va anunciar que aplicaria, per primera vegada, les sancions que preveia la llei de política lingüística, per tal de modernitzar i estendre l’ús social del català al comerç, l’escola, la feina i els mitjans de comunicació. Segons el llavors conseller d’Ensenyament i responsable de Política Lingüística, Josep Bargalló, les multes oscil·larien entre els 3.000 euros, en el cas d’infraccions lleus, i els 600.000, si eren molt greus. A més, el govern es va comprometre a completar la llei aprovada per l’anterior govern de Convergència i Unió (CiU), en un termini de divuit mesos, i també a impulsar acords amb les televisions públiques de València i les Illes Balears perquè es poguessin veure a Catalunya.

Uns mesos més tard, el 21 d’abril, la Generalitat de Catalunya va fer públic l’estudi Estadística sobre els usos lingüístics a Catalunya 2003, fet a partir d’entrevistes telefòniques a 7.257 persones, en les quals es diferenciava entre llengua habitual, primera llengua i llengua pròpia, i es va poder deduir que el català era la llengua pròpia del 48,8% de la població, la llengua habitual del 50,1% i la primera llengua per al 40,4% de la població catalana. Un 5% considerava llengua pròpia tant el castellà com el català. Per territoris, les terres de l’Ebre i les terres de Ponent eren els llocs on més s’usava el català amb un 90% i un 75% respectivament, mentre que l’àrea metropolitana de Barcelona era el lloc on menys es feia servir, amb un 40% de mitjana. Quant als mitjans de comunicació, un 56% de la població deia escoltar ràdio en català, un 50% mirar la televisió en català i només un 37% llegir premsa catalana. Per millorar-ne la situació, el 9 de juliol el ja conseller en cap del govern català, Josep Bargalló, i el secretari de Política Lingüística, Antoni Mir, van presentar un pla d’acció de política lingüística que, amb un pressupost de 3 milions d’euros fins a finals del 2005, pretenia potenciar l’ús social del català, potenciant la creació d’oficines de garanties i consultes lingüístiques, facilitant les consultes i les queixes, i elaborant una nova normativa sobre contractació per part de l’administració catalana, que havia d’incloure criteris lingüístics per donar prioritat en compres i contractes a les empreses que fessin servir el català.

Concretant les disposicions fetes, el 12 de setembre del 2004, el departament de Comerç, Turisme i Consum de la Generalitat de Catalunya va imposar una primera sanció de 30.000 euros a l’empresa Sociedad Estatal Correos y Telégrafos S.A. per incompliment de la llei de política lingüística, reprenent les més de 450 denúncies interposades per desacatament de la norma lingüística del 1998 que havien presentat durant dos anys ciutadans i entitats en defensa de la llengua, la majoria contra comerços i empreses de correus i telecomunicacions. En la mateixa direcció, el primer d’octubre el departament de Comerç, Turisme i Consum de la Generalitat i el Gremi de Restauració de Barcelona van firmar un acord per impulsar l’ús del català en els bars i restaurants de Catalunya i facilitar l’aprenentatge de la llengua dels treballadors de més de 8.000 establiments. L’acord tindria una vigència de dos anys i suposaria l’aplicació d’un pla d’autoaprenentatge, l’edició d’una col·lecció de vocabularis de butxaca amb terminologia específica que es repartiria als establiments, i la creació d’un Premi de Qualitat Lingüística per reconèixer l’esforç dels empresaris a impulsar l’ús del català en els seus establiments i en la formació de treballadors.

En el mateix sentit, una altra aportació institucional envers el català va ser l’acord que el govern català va assolir amb l’executiu espanyol el 15 d’octubre, segons el qual es tirava endavant la reforma de la llei del Registre Civil per fer possible l’ús de la llengua del país en els tràmits judicials. Aquesta decisió va arribar després de la polèmica suscitada per un jutge de Santa Coloma de Farners que havia prohibit al jutge de pau d’Anglès, Pere Figuereda, fer les inscripcions al registre en català. Vuit dies més tard, el conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya, Josep Maria Vallès, i el ministre espanyol de Justícia, Juan Fernando López Aguilar, van firmar un protocol a Barcelona que assegurava als ciutadans de Catalunya l’ús de la llengua catalana en tots els documents del Registre Civil i la total informatització del servei, reconeixent la cooficialitat plena de català i castellà al Registre Civil sense haver d’esperar a la reforma de la llei i del reglament del Registre Civil, que dataven respectivament dels anys 1957 i 1958.

Afavorint el clima creat, el 25 d’octubre del 2004, el ministre d’Indústria, Turisme i Comerç, José Montilla, va anunciar que el govern del PSOE donaria el seu vistiplau a la consulta presentada per l’ICANN (l’organisme internacional que regulava els dominis d’Internet) sobre la possibilitat que es legalitzés el domini privat .cat, convertint-se així en el primer d’aquestes característiques que es podria legalitzar al món. També va aclarir que el govern espanyol estudiaria la possibilitat de crear el domini .cat, com a terminació que tindria caràcter públic en condicions molt similars al domini estatal, i que facilitaria l’ús del domini .eu (d’Europa) per a les administracions públiques que ho desitgessin. Aquests avenços es va veure enterbolits per les conclusions de l’informe presentat el 27 d’octubre per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), en que es denunciava la inferioritat del català al seu propi territori i que emplaçava els poders públics i la societat civil a redreçar la situació. El document, titulat L’ús social de la llengua catalana, era fruit d’un any i tres mesos de treballs i alertava de l’anomenada “oficialitat condicional”, denunciant la tendència de molts catalanoparlants a passar-se al castellà per cortesia.

En una nova acció favorable al català, el 26 de novembre, el govern català va anunciar que exigiria l’ús del català a totes les empreses de titularitat privada que volguessin treballar amb l’administració, tal com es reflectia al Pacte del Tinell. Això significaria, per exemple, que els productes de càtering destinats a hospitals i presons haurien d’anar etiquetats en la llengua pròpia del país, i que les empreses que treballessin per a la Generalitat haurien de fer servir retolació, publicacions, avisos i documentació en català. També va plantejar la creació de l’Oficina de Garanties i Consultes Lingüístiques, plans d’acollida lingüística per a la immigració i el reforç del doblatge de cinema i l’edició de videojocs en català.

En l’àmbit internacional, el 25 de febrer diverses associacions, com ara la Plataforma per la Llengua, Òmnium Cultural i Acció Cultural del País Valencià, van lliurar a les Nacions Unides un document denunciant el foment exclusiu del castellà en detriment del català per part del govern espanyol. El text exposava la desigualtat de drets entre els catalanoparlants i els ciutadans de parla castellana i plantejava l’afebliment del català a causa de l’augment de fluxos migratoris, i la intensificació de les accions del govern espanyol, que fomentaven l’anomenat “secessionisme lingüístic”, en serveis com ara Correus o Renfe, l’oferta cinematogràfica i l’activitat judicial. A les conclusions, el document asseverava: “L’Estat no tan sols oblida la realitat de la llengua catalana, sinó que promou enfrontaments entre les diferents comunitats lingüístiques”. El 15 de març els divuit experts del Comitè contra la Discriminació Racial de les Nacions Unides van deixar de considerar que la immersió lingüística de les escoles catalanes fos una preocupació, rectificant la crítica que el mateix comitè havia fet el 1996, en què expressava “preocupació pel fet que a Catalunya i al País Basc als nens de la minoria castellanoparlant els pugui resultar difícil rebre l’educació en la seva llengua materna”.

Un nou front d’esperances es va obrir a partir del 6 de maig quan el govern socialista espanyol va demanar als altres governs de la Unió Europea el reconeixement d’un estatus de semioficialitat per al català, el gallec i l’euskera a la futura Constitució europea. Segons aquest model, catalans, bascos i gallecs podrien escriure a les institucions europees i rebre’n resposta en la pròpia llengua, a més de disposar d’una Constitució europea traduïda a la seva llengua de forma oficial.

Així, el català, l’euskera i el gallec s’equiparaven al gaèlic i les quatre llengües passarien a ser considerades no oficials de ple dret, però sí llengües de la Constitució. Però, vuit dies més tard, el govern espanyol es va conformar a fer traduir la Constitució europea al català i a la resta de llengües cooficials de l’Estat, i va renunciar a incloure el català en l’article del Tractat on constaven totes les llengües oficials i de treball. Després de les protestes per part de l’oposició política catalana, entre els socis republicans del govern espanyol i de la presentació el 27 de maig per part de l’Observatori de la Llengua Catalana al Consell d’Europa d’un “contrainforme” denunciant greus incompliments per part del govern espanyol sobre el grau de compliment de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries ja subscrit per Espanya, el govern espanyol va reaccionar prometent noves accions. Però, en una acció inèdita el ministre d’Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, va plantejar la possibilitat de diferenciar entre català i valencià, com si no fossin la mateixa llengua, emparant-se en l’Estatut valencià, que parlava del valencià com a llengua pròpia del país.

En aquest enrenou, el 17 de setembre la Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP) va reclamar així mateix a la Unió Europea (UE) l’oficialitat del català i l’euskera, així com de totes les llengües que es parlaven a les dues vessants de la serralada i que ja eren reconegudes a les Constitucions dels Estats respectius. Això va quedar reflectit a la declaració signada a la Seu d’Urgell pels presidents de Catalunya, Euskadi, Aragó i Navarra, per part espanyola, i d’Aquitània, Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus, per part francesa. En aquell moment el lehendakari Juan José Ibarretxe va considerar inacceptable que llengües i pobles tan antics com Catalunya i Euskadi no fossin reconeguts a la Constitució europea, mentre que el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va avalar la possibilitat que es plantegés la denominació català/valencià per intentar desfer l’embolic creat pel ministre de l’Exteriors espanyol, Miguel Ángel Moratinos.

Paral·lelament, el 30 de setembre, un estudi tècnico-jurídic va avalar la possibilitat d’una implantació immediata de les llengües cooficials de l’Estat a la comissió general de les autonomies del Senat. L’estudi explicava que només calia retocar dos articles del reglament del Senat, obrint així les portes a un ús més generalitzat, amb una posterior implantació als plens, tot i que es vinculava a la futura reforma de la cambra. En aquest sentit, les llengües que es podrien fer servir serien les que fossin oficials en alguna comunitat autònoma d’acord “amb la Constitució i el corresponent Estatut d’Autonomia”, tornant a posar d’aquesta manera sobre la taula la guerra secessionista entre català i valencià.

Finalment, a l’octubre, el partit de govern espanyol va fer un gest al Senat en favor del català, després que CDC supedités el seu sí a la Constitució europea a l’aprovació d’un text que recollís les exigències lingüístiques i de participació autonòmica a la UE: possibilitar que s’editessin en les llengües de les comunitats les publicacions oficials de la UE; que tots els ciutadans poguessin adreçar-s’hi en les llengües oficials per escrit, que se’ls respongués en la mateixa llengua i que aquestes llengües poguessin ser usades a l’Eurocambra. Pel que feia al reconeixement institucional, CiU exigia que els representants autonòmics poguessin formar part de la delegació espanyola del Consell de Ministres de la UE quan es tractessin temes de la seva competència i que es donés a les comunitats accés al Tribunal de Justícia de la UE per a defensar les seves competències. També instava el PSOE a proposar una modificació de la llei electoral perquè les autonomies fossin circumscripció electoral al Parlament Europeu. El text va ser aprovat per tots els grups, amb l’excepció del PP, que va mantenir la mateixa posició el 22 d’octubre, quan la comissió d’educació i ciència del Congrés de Diputats va acordar revisar la separació de l’ensenyament de català i valencià a les escoles oficials, cosa que donava lloc a dues titulacions diferents.

Com a resultat de tot plegat i aprofitant la signatura del Tractat constitucional europeu a Roma, el 29 d’octubre, el president de l’executiu espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va assegurar que el seu govern lliuraria només una traducció de la Constitució europea per a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears al Consell Europeu, juntament amb les traduccions al gallec i al basc. La versió única es justificava en el fet que els documents aportats pels governs català i valencià eren idèntics, tot i que el govern espanyol aclaria que en la portada del document havia de constar, igual que en les traduccions basca i gallega, que estava fet des dels governs de Catalunya i València sense entrar a definir-ne l’idioma. Paradoxalment, però, i en contra del que havia anunciat anteriorment, el 4 de novembre del 2004 Zapatero va lliurar a la Unió Europea, representada per Javier Solana, en un acte celebrat a Brussel·les, quatre versions de la Constitució europea: la basca, la gallega, la catalana i la valenciana, cosa que va motivar les protestes del govern de la Generalitat de Catalunya, i la felicitació de la Generalitat Valenciana. L’endemà, Rodríguez Zapatero va puntualitzar que les quatre traduccions de la Constitució europea que havia lliurat a Brussel·les corresponien a tres llengües, ja que la catalana i la valenciana eren idèntiques, i va demanar al president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, que reflexionés sobre l’amenaça d’anar als tribunals que havia fet, cosa que va fer rectificar a aquest, amb el suport del conseller en cap i del conseller de Relacions Institucionals catalans.

Finalment, el 18 de novembre del 2004, el secretari general del Consell de la UE, Javier Solana, va trametre als vint-i-cinc governs dels països membres una carta en què certificava la unitat del català i admetia que a Catalunya i el País Valencià es parlava una mateixa llengua, aclarint que, malgrat que s’haguessin lliurat quatre volums amb la Constitució europea traduïda, només hi ha “tres versions lingüístiques degudament certificades pel govern espanyol”. Tot i així, ni els serveis del ministre d’Afers Exteriors espanyol, Miguel Ángel Moratinos, ni els de Solana van fer públic el certificat escrit per Madrid i arxivat a Brussel·les en què constava que a Catalunya i al País Valencià es parlava la mateixa llengua. El president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, es va felicitar pel pas i va donar per “resolt i ben resolt” el tema del català a Europa.

Cinc dies més tard, el Congrés dels Diputats es va alinear amb els gestos fets des de les institucions europees i el govern espanyol, aprovant una proposta, amb el vot en contra del PP, perquè es pogués fer servir el terme català per referir-se a la variant que es parlava al País Valencià. El pronunciament es va fer necessari després que, en diverses ocasions, la cambra no hagués admès preguntes escrites d’ERC al·ludint a l’ús del català quan es parlava del territori valencià, fet pel qual el grup republicà havia amenaçat d’anar al Tribunal Constitucional. Així, el 13 de desembre del 2004, el ministre espanyol d’Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, va poder presentar a la Unió Europea el memoràndum per al reconeixement del català, el gallec i l’euskera a les institucions comunitàries, en un document que reconeixia de manera definitiva la unitat de la llengua catalana, si bé mantenia la denominació de valencià per a la llengua que es parlava “a la Comunitat Valenciana”. D’aquesta manera va quedar oberta la porta perquè, si els vint-i-cinc Estats membres de la Unió acabaven donant suport a la proposta un cop acabades les negociacions, les tres llengües cooficials de l’Estat espanyol tindrien reconeixement de llengües oficials, però amb menys drets que les llengües dels Estats. El govern espanyol, a més, es va comprometre a assumir tots els costos de la traducció de les llengües.

Per aquestes i altres raons, el 2004, el tema de la llengua també va ser força present al País Valencià. Al març, el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià va fer pública una sentència en què afirmava que la llicenciatura en filologia catalana eximia el seu posseïdor de la prova de coneixements de valencià. Aquesta sentència, que reconeix la unitat de la llengua, suposava un fort revés jurídic per a la Generalitat Valenciana en la seva pràctica de discriminar els títols de català davant dels de valencià. La decisió del Tribunal Superior donava la raó al recurs interposat per l’associació Acció Cultural del País Valencià, però l’executiu del Partit Popular es va reservar la possibilitat de recórrer. El govern valencià obligava els llicenciats en filologia catalana a aspirar a una plaça en les oposicions al cos docent a sotmetre’s a una prova de valencià eliminatòria, per acreditar el seu coneixement de la llengua. No calia que fessin aquesta prova els que tenien la llicenciatura en filologia valenciana, però sí que l’havien de fer els que tenien la de catalana, títol que abans del 1995 oferien totes les universitats valencianes i que llavors només es lliurava a Catalunya i les Balears.

Aprofitant la sentència, al mateix març, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va aprovar un document consensuat amb l’Associació d’Editors del País Valencià en què s’establia el model de llengua per a l’elaboració dels llibres de text. El document, sorgit arran de la petició d’editorials valencianes a qui la Generalitat Valenciana no homologava els llibres de text perquè incloïen paraules massa catalanes, indicava que el sistema havia de permetre l’accés a la modalitat lingüística més pròxima. Així doncs, introduïa progressivament als materials curriculars les diferents variants donant prioritat a les formes genuïnes valencianes. L’acord tenia la finalitat d’orientar els autors i els editors de llibres de text i altres materials curriculars escrits en valencià per a educació obligatòria, batxillerat i cicles formatius.

Per potenciar la seva acció, a l’abril, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va donar a conèixer una enquesta, duta a terme a partir de les respostes de 6.745 valencians de més de quinze anys, revelant que el percentatge de valencians que parlaven català a casa seva havia disminuït un 13%, del 50 al 37%, des del 1992. Paral·lelament, en aquest mateix període l’ús del castellà havia augmentat vuit punts. De la mateixa manera, la comprensió del català havia disminuït 8,6 punts, situant-se en un 75,9% el percentatge de persones que l’entenien perfectament. En contrast, havia augmentat en 2,8 punts percentuals la població que no entenia gens la llengua i 5,9 punts el grup dels que l’entenien només una mica. També havia augmentat 5,6 punts la proporció dels que no parlaven gens valencià, però hi havia 6,7% més de persones que el parlaven perfectament. La capacitat de lectura i escriptura havia avançat 3,5 i 9,5 punts respectivament. En aquest sentit, l’11 de maig del 2004, diverses entitats cíviques del País Valencià com ara la Plataforma per la Llengua, Acció Cultural del País Valencià, Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la Llengua, Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, tots els sindicats valencians i les organitzacions d’estudiants, van presentar un manifest per denunciar l’escassa oferta de classes en català existent a les universitats valencianes. Mentre que la Universitat de València oferia ensenyament en català només en un 10,4% i la demanda era d’un 22,5%, la Universitat Jaume I de Castelló oferia classes en català al 18,46% dels alumnes quan la demanda real era del 30,95%. L’oferta encara era més baixa a les altres universitats valencianes: a la Politècnica de València és del 12% i al voltant d’un 2% a la Universitat d’Alacant i a la Miguel Hernández d’Elx.

Deu dies més tard, la Mesa per l’Ensenyament en Valencià formada per sindicats com ara UGT, CCOO, i STE-PV i organitzacions com la Federació Escola Valenciana o l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, entre d’altres, va anunciar la convocatòria d’un seguit d’actes reivindicatius en contra de “l’agressió política” al títol de filologia catalana que practicava la Generalitat Valenciana en les oposicions docents. Malgrat que el Tribunal Superior de Justícia valencià havia emès tres sentències on s’assenyalava que el títol de filologia catalana “avala àmpliament” el coneixement del valencià, l’administració havia tornat a excloure, per tercer any consecutiu, aquesta titulació com a credencial de tal coneixement en l’actual convocatòria d’oposició docent. En relació amb això, el 9 de juliol, el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià va ordenar a la Generalitat Valenciana que acceptés el títol de filologia catalana en les oposicions per ocupar una plaça de mestres de secundària i primària del 2004. Enmig d’aquesta situació, a l’agost va sorprendre molt el cas de Josefa Ibáñez i Rafael Espí, un matrimoni d’Agullent, Vall d’Albaida, als quals la conselleria de Benestar Social de la Generalitat Valenciana va considerar no idonis per adoptar una nena xinesa, en considerar que tenien “dificultats en la comprensió verbal, ja que normalment s’expressen en valencià”. Finalment, l’Audiència Provincial de València va revocar la decisió de Benestar Social i va donar la raó al matrimoni, que ja no van poder consumar l’adopció perquè mentre es desenvolupava la tramitació judicial tots dos ja havien fet els 55 anys, l’edat considerada límit a la Xina per a l’adopció.

Per clarificar l’estat de coses, el 15 d’octubre del 2004, l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va firmar un conveni amb la Universitat de València, la d’Alacant i la Jaume I de Castelló, que formaven l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, per tirar endavant projectes comuns els següents quatre anys. El president de l’IEC, Josep Laporte, va considerar que el conveni “culmina les relacions que ja existien des de fa anys i és molt important en un moment en què torna a ser qüestionada, tant pel govern de Madrid com per sectors blavers, la unitat de la llengua comuna”. Concretament, aquest conveni havia de servir per tirar endavant projectes científics al voltant de la normativització de l’idioma i de la creació d’un espai de comunicació català. Aquest pas havia d’anar seguit per un dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua declarant obertament la unitat de la llengua catalana, però el 22 de desembre, la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), Ascensió Figueres, va suspendre unilateralment el punt de l’ordre del dia després que el conseller de Cultura de la Generalitat Valenciana, Alejandro Font de Mora, irrompés a la reunió i amenacés de dur els membres de l’AVL als tribunals si aprovaven el dictamen. El frustrat dictamen comptava amb el suport de la majoria dels acadèmics, consagrava la denominació de valencià dins d’un mateix sistema lingüístic parlat a Catalunya, Balears i el Rosselló i defensava la doble denominació català/valencià per a determinats àmbits.

El tema de la llengua també va estar mogut des de principis d’any a les Illes. El 6 de gener del 2004, la Universitat de les Illes Balears, a través d’un contundent comunicat emès pel departament de filologia catalana i lingüísitica general, va denunciar la política lingüística que aplicava el Govern Balear de Jaume Matas. Les crítiques dels catedràtics i professors de la Universitat s’estenien a la resta d’institucions on governava el PP, que, després de guanyar les eleccions municipals i autonòmiques a les Illes l’any anterior, va iniciar l’aplicació del bilingüisme, amb la intenció, segons el comunicat, de “debilitar el procés de normalització de la nostra llengua”. Aquest manifest de la Universitat coincidia amb la convocatòria d’una concentració per part de l’Obra Cultural Balear (OCB) per exigir la rectificació de la política lingüística que aplica el govern de Matas. Unes dues mil persones es va concentrar davant el Consolat de Mar, seu del Govern Balear, convocades per l’Obra Cultural Balear per protestar per la política lingüística de l’executiu presidit per Jaume Matas i el tancament de Som Ràdio. El manifest, llegit per la cantant Maria del Mar Bonet i l’actor Francesc Aguiló, considerava que el bilingüisme “suposa la supremacia del castellà en els àmbits en els quals és majoritari i la imposició del castellà on la llengua pròpia és la dominant”.

A mitjans de gener, els filòlegs de la Junta Avaluadora de Català a les Balears van decidir donar per aprovades, sense fer l’examen, totes les persones que es van presentar a les proves del nivell C de català a Mallorca, en protesta per les iniciatives anunciades pel govern balear del PP en matèria lingüística. En un comunicat conjunt firmat pels examinadors de Mallorca i de Menorca, aquests expressaven el seu desacord que s’atorgués el nivell C a tots els alumnes de les Balears que acabessin l’ESO, ja que aquesta decisió “dinamita el sistema d’acreditació de coneixements de català”. A finals de maig, els examinadors i col·laboradors de la Junta Avaluadora de Català a les Balears van acordar per la seva banda boicotejar totes les proves i exàmens de català que convoqués el Govern Balear. El detonant de la decisió dels examinadors va ser la suspensió de les proves de la Junta Avaluadora de Català, a les quals es presentaven molts professors i mestres. Paral·lelament, l’Obra Cultural Balear va reunir a Palma prop de tres mil persones en la Diada per la Llengua i l’Autogovern per reclamar al Govern Balear del PP que rectifiqués de manera immediata la seva política en matèria lingüística.

Finalment, el 12 d’agost del 2004, el director general de Política Lingüística del Govern Balear, Miquel Melià, va suprimir la Junta Avaluadora de Català, fent que les seves funcions fossin assumides per un nou ens dirigit per la conselleria de Cultura del govern i presidit pel mateix Melià. La decisió va ser molt criticada per l’Obra Cultural Balear i pels partits de l’oposició, que la van consideran “un atac del PP” a la normalització lingüística. La decisió també va provocar la crítica dels Consells Insulars de Mallorca i de Menorca i la de la Universitat de les Illes Balears, que va desmentir que hagués donat suport a la iniciativa del govern, com assegurava Melià.

Quant a la Franja de Ponent, el 19 d’abril, la consellera catalana d’Educació, Marta Cid, i la responsable d’Educació de l’Aragó, Eva Almunia, van acordar donar un nou impuls a l’ensenyament del català a les escoles de la Franja, on un total de 5.000 alumnes rebien ensenyament bilingüe. Les dues polítiques van indicar que continuarien amb els projectes engegats fins al moment i que es crearia un grup de treball per incentivar “un marc estable de relacions”. Almunia va afirmar que en els vint anys que feia que el català era present a les escoles de la Franja, sempre s’havia augmentat l’oferta amb accions com ara escoles d’estiu, o classes de suport als professors, però va remarcar la necessitat de parar més atenció a la formació professional. Ni Almunia ni Cid no creien, per altra banda, que la no-oficialitat del català a l’Aragó suposés cap problema per desenvolupar aquests projectes, ja que “no ho ha estat en els últims cent anys”.

En tot cas, algun n’hi devia haver quan el primer de novembre la Institució Cultural de la Franja de Ponent va posar en marxa un gabinet jurídic per defensar els catalanoparlants d’aquests territoris davant possibles casos de discriminació. Guillem Chacón, un dels responsables de la Institució Cultural, va explicar que les denúncies anirien en primer lloc a Justícia d’Aragó (Síndic de Greuges) i al Defensor del Poble, entitats que tenien l’obligació de vetllar per la igualtat dels drets lingüístics.

Chacón va destacar també que els drets dels catalans a la Franja no es respectaven i que molts dels pares que volien que els seus fills fossin escolaritzats en català els havien de dur a escoles allunyades del seu poble com per exemple a Mequinensa (Baix Cinca) o a la Granja d’Escarp (Segrià).