Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Evolució per nacionalitats

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Estudis, estadístiques, audiències i sondejos (1173)
Llengua catalana (1362)
Mitjans de comunicació (87)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Poder legislatiu i lleis (992)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Catalina Cirer (8)
Esteban González Pons (13)
Jack Lang (8)
Jordi Roigé i Solé (5)
José Luis Villacañas (2)
Lluís Jou (3)
Marcelino Iglesias (63)
Núria de Gispert (49)
Pilar del Castillo (31)
Entitats Entitats
Ajuntament de Palma de Mallorca (18)
Biblioteca Nacional espanyola (12)
Biblioteca Valenciana (5)
Canal 9 (66)
Catalunya Cultura (10)
Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals (9)
Consell de l´Audiovisual de Catalunya (64)
Consell d´Il·lustres Col·legis d´Advocats de Catalunya (8)
Consell d´Il·lustres Col·legis d´Advocats de les Illes Balears (3)
Consorci per a la Normalització Lingüística (21)
Coordinadora d´Associacions per la Llengua Catalana (29)
Federació d'Associacions Culturals d'Aragó Oriental (3)
Generalitat de Catalunya (1919)
Gremi d´Editors de Catalunya (18)
Institut d´Estudis Catalans (149)
La Bressola (24)
Microsoft (54)
Obra Cultural Balear (120)
Observatori de la Llengua Catalana (8)
Partit Popular (1639)
Plataforma per la Llengua (60)
Precisa Research (2)
Premis Ciutat de Palma (23)
Punt 2 (8)
Softcatalà (12)
TV3 (363)
Universitat Autònoma de Barcelona (131)
Universitat de Palma (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Països Catalans (124)
36 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
Més coneixement, poc ús
Català
El 12 de febrer del 2003 la dimissió del fins aleshores director general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Lluís Jou, i la seva substitució pel periodista i exdirector de Catalunya Cultura, Jordi Roigé, va coincidir amb la presentació del balanç dels cinc anys d’aplicació de la llei de política lingüística. Aquest balanç explicava el més gran coneixement del català llegit, parlat i escrit que hi havia entre la població del país, tot i que destacava que el progrés de l’ús de la llengua no era tan evident, sobretot entre el jovent i la població immigrada. En relació amb la immigració, el va aclarir que el nombre d’adults no catalanopalants que volien aprendre la llengua del país era cada cop més nombrós i desbordava les previsions a ciutats com ara Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sabadell, Terrassa, Manresa i el Vendrell, i que els alumnes havien passat de ser 3.780 durant el curs 1998-1999 a 8.360 el 2002-2003. Les xifres globals demostraven que el català era comprès per un 94,5% de la població, tres de cada quatre ciutadans el sabien parlar i llegir i la meitat el sabien escriure. Els nivells màxims de coneixement del català es donaven en generacions més joves i, especialment, en els grups d’entre 10 i 29 anys, que eren els que havien rebut de ple l’ensenyament de la llengua. D’altra banda, la franja d’edat dels 60 als 74 anys era la que presentava un nivell més baix de comprensió.

Aquestes dades es van complementar amb les ofertes al llarg de l’any per l’Informe de la comunicació a Catalunya 2001-2002, realitzat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on s’assenyalava que els continguts de comunicació en català pràcticament havien augmentat en tots els mitjans des del 2000, encara que en el còmput general el català estava per darrere del castellà. Segons l’informe, la ràdio era el mitjà més normalitzat, mentre que a Internet es confirmava una tendència al trilingüisme entre el castellà, el català i l’anglès. Respecte a la premsa, destacava una menor venda de diaris en català, una reducció de la inversió publicitària i una consolidació de la premsa comarcal. Pel que fa a la televisió, les emissores locals superaven el centenar i Televisió de Catalunya era el líder absolut d’audiència, a més d’encapçalar la indústria audiovisual a tot l’Estat. El cinema era el sector que apareixia més mal parat, donada la precarietat industrial existent. Paral·lelament, també es van fer públiques les dades corresponents a L’informe de l’audiovisual a Catalunya 2002, elaborat pel Consell de l’Audiovisual (CAC), en què es manifestava la consolidació de la programació única en català de TVC davant de la programació intermitent del circuit català de Televisió Espanyola, que s’havia reduït un trenta per cent en cinc anys, encara que els seus informatius aplegaven 240.000 televidents els caps de setmana, 120.000 els migdies i 180.000 en programes especials dedicats a esports.

Els estudis sobre la situació del català van continuar durant l’any. Un informe de l’empresa Precisa Research fet a l’abril i promogut pel Gremi d’Editors de Catalunya va assegurar que el 45,6% dels catalans afirmaven llegir sovint en català, davant d’un 5% que ho feia exclusivament en català. Per contra, un 27,5% reconeixia que podia llegir en català, però que no ho feia, mentre que un 36,9% afirmava no fer-ho mai. El percentatge de lectura en català més alt es donava a Lleida (87,5%) i Girona (80,9%) i, per edats, estava estesa entre els catorze i els 24 anys (83,8%), els estudiants de grau mitjà (81,8%) i superior (79,1%), així com entre la classe alta (80,8%) i la mitjana-alta (77,6%). Al mateix temps, l’informe aclaria que un 10,5% de catalans no llegien mai res i que, quan ho feien, eren diaris (63,9%), llibres (56,8%), revistes (55%) i premsa esportiva (26,3%).

També a l’abril es va presentar l’Enquesta de la Regió de Barcelona 2000, que analitzava els trets lingüístics, la mobilitat, l’habitatge, l’activitat econòmica, el mercat laboral, els recursos, el patrimoni, el consum, la família, el nivell d’estudis de la població, el lleure, la cultura, l’esport, les relacions socials, l’associacionisme i les classes socials. En aquesta enquesta més de la meitat de la població de l’àrea metropolitana de Barcelona catalogava el castellà com a llengua pròpia (56,1%), mentre que els que s’autodefinien com a catalanoparlants només eren un terç, amb tendència a disminuir, i creixia el nombre de persones que es declaraven bilingües. Pel que fa al coneixement del català, l’informe, basat en 6.300 entrevistes a persones de més de divuit anys d’un total de 310 municipis, assegurava que nou de cada deu joves eren capaços de parlar-lo i escriure’l. En tot cas, la principal conclusió era que el suposat alt coneixement del català après a l’escola no es corresponia amb el seu ús social.

Aquesta varietat de diagnòstics i la sensació generalitzada que calia encetar una nova etapa en què les polítiques lingüístiques posessin l’èmfasi en la promoció de l’ús de la llengua van determinar que es creés, el maig del 2003, l’Observatori de la Llengua Catalana, amb l’objectiu de realitzar una mena d’“auditoria” anual sobre la salut del català amb el títol de termòmetre de la llengua, que oferís una visió àmplia, independent i científica sobre l’estat del català en diversos àmbits dels Països Catalans. El primer estudi s’hauria de presentar a finals del 2004. L’Observatori tenia el suport de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i havia estat impulsat pel CIEMEN.

Aquest estudi també tindria en compte altres aportacions com ara la de la Plataforma per la Llengua, que especificava que només el 30% d’anuncis de tanques publicitàries del centre de Barcelona eren en català, davant d’un 55,1% en castellà. Així, les empreses privades, que promovien el 85% de la publicitat, feien servir el català en només el 20,38% dels casos. Per contra, el català era present en el 99% de la publicitat de les administracions públiques, en un cent per cent dels centres comercials i de forma significativa en el sector de l’alimentació. Els autors concloïen que l’ús del català en la publicitat de carrer encara no estava normalitzada i reclamaven a les administracions mesures per garantir-ne uns mínims d’ús.

El 2003 també va aportar dades sobre el sector de la justícia, un dels sectors en què l’ús del català era més minoritari. Així, a mitjans de maig, el Consell d’Il·lustres Col·legis d’Advocats de Catalunya (CICAC) i l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de les Illes Balears (ICAIB) van presentar un informe on denunciaven que la justícia tractava el català de llengua estrangera, ja que el personal dels jutjats i els tribunals no tenia l’obligació de conèixer-lo, els ciutadans en podien al·legar desconeixement i s’havien de traduir les actuacions i els documents. Els advocats van reclamar al govern de Madrid que respectés les lleis i que fes respectar els drets lingüístics. L’informe es va fer arribar al Consell d’Europa i va servir de rèplica a l’enviat pel govern de Madrid, on es feia balanç del compliment de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries ratificada el 2001. El document deia que “no s’ha adoptat cap altra mesura amb posterioritat a la ratificació” i que “no hi ha un clima de tolerància envers la llengua catalana”. A més, afegia que “les actuacions normatives estatals són disperses, desordenades” i “semblen voler garantir l’ús del castellà en territoris que tenen llengua pròpia”. Per la seva banda, la consellera de Justícia i Interior, Núria de Gispert, va acusar els jutges de bandejar el català als jutjats, perquè tot i conèixer la llengua no la feien servir. Però no obstant això, la consellera va exposar els bons resultats aconseguits en el pla pilot d’ús de la llengua, que s’aplicava a quaranta oficines judicials i que havia aconseguit que el 82% de les sentències fossin emeses en català.

Aquest ambient d’una certa preocupació es va veure enrarit per algunes iniciatives d’alguns organismes oficials espanyols, com ara la decisió de la Biblioteca Nacional de catalogar les obres en català de forma diferent segons la seva procedència catalana, valenciana o mallorquina. Però a l’abril van rectificar i van catalogar-ho tot amb les sigles CAT, suprimint les denominacions VAL i BAL. Tot i això, per les mateixes dates, el director de la Biblioteca Valenciana, José Luis Villacañas, va assegurar que la seva institució continuaria fent servir el codi VAL per catalogar la producció editada al País Valencià, emparant-se en la facultat reconeguda a l’Estatut d’Autonomia valencià. En plena discussió sobre les catalogacions, el ministeri espanyol d’Educació, dirigit per Pilar del Castillo, va anunciar un reial decret que desenvolupava la llei de qualitat en l’ensenyament i on s’estipulava que els alumnes catalans de primària haurien de rebre quatre hores de classe de castellà a la setmana, en lloc de les dues hores vigents, fins a totalitzar 275 hores de castellà per a cada un dels tres cicles de primària i 210 hores per als dos cicles de secundària a les comunitats autònomes amb llengua pròpia.

Contrastant amb això, la multinacional Microsoft va signar al maig un conveni amb la Generalitat de Catalunya en què es comprometia a comercialitzar els programes Windows XP domèstic i l’Office 2003 en català i a cedir gratuïtament la tecnologia LIP (Language Interface Pack), que havia de facilitar les actualitzacions del Windows XP en llengua catalana. La mesura era important atès que, segons l’organització Softcatalà, el català era la 23a llengua més utilitzada a Internet: se situava per darrere de l’hebreu, el turc i el tai, però per davant de l’àrab, el grec i el romanès. La llista d’idiomes més utilitzats a la xarxa estava encapçalada per l’anglès, amb 1.280 milions de pàgines web, seguit de l’alemany (182 milions), el francès (99 milions) i el japonès (99 milions). L’espanyol ocupava la cinquena posició amb 65,8 milions de pàgines web.

Entre les iniciatives civils desenvolupades a Catalunya durant l’any, va sobresortir la iniciativa impulsada a mitjans d’any per la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), que demanava als partits polítics que anessin a les eleccions amb el compromís de potenciar l’ús social del català i d’ajudar a incentivar-ne l’ús a l’administració i als mitjans de comunicació. En sintonia amb aquesta demanda, la Generalitat va signar el juliol un acord amb vuitanta associacions relacionades amb la immigració, la cultura, la defensa de la llengua i l’ensenyament per tirar endavant el programa Voluntaris per la Llengua, que tenia com a objectiu facilitar l’aprenentatge del català a persones nouvingudes.

A les Illes Balears i després de la victòria del Partit Popular el 25 de maig, la situació del català va entrar en una etapa complicada a causa de les diferents mesures impulsades per la nova administració per igualar institucionalment el català al castellà. Així, a l’agost la Universitat de Palma i l’Obra Cultural Balear van protestar reiteradament per la intenció de l’Ajuntament de Palma, dirigit per Catalina Cirer, de crear una modalitat en castellà dels premis Ciutat de Palma de Literatura, que havia d’instaurar-se a partir de l’edició del 2004. A les protestes d’aquests organismes s’hi va sumar al setembre la de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de les Illes Balears (ICAIB), que va signar una denúncia contra l’Estat espanyol davant del Consell d’Europa per incompliment de les mesures aprovades a la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.

Al País Valencià, el 23 de novembre del 2003 va fer vint anys de la promulgació de la llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV), que va néixer amb la finalitat d’igualar la llengua autòctona amb el castellà. En tot aquest temps s’havia aconseguit que el 24% dels valencians sabessin escriure la seva llengua i que un 48% la parlés regularment. D’altra banda, la LUEV havia facilitat el desenvolupament d’una important indústria editorial al voltant dels llibres de text, que el 2002 va publicar 1.004 títols en valencià i 1.123 en castellà. La normalització lingüística valenciana tenia un dels seus punts febles en la televisió valenciana, Canal 9, que emetia un seixanta per cent de la programació en castellà, malgrat la creació d’un segon canal, Punt 2, que emetia només en valencià. Tot i això, l’octubre del 2003 el conseller d’Educació i Cultura de la Generalitat Valenciana, Esteban González Pons, va presentar un decàleg per potenciar l’ús del valencià a les administracions, que obligava les conselleries a comunicar-se en valencià entre elles i amb les diputacions, els ens públics i els municipis de predomini lingüístic valencià.

A la Catalunya Nord el català no va obtenir cap mena de reconeixement oficial, malgrat els anuncis de l’administració francesa de descentralitzar el país i d’institucionalitzar una mínima autonomia cultural i lingüística. Tot i això, calia destacar el creixement de la xarxa d’escoles La Bressola, que des de feia cinc anys experimentaven un augment de la demanda d’ensenyament en català i havien exigit un increment significatiu dels pocs ajuts estatals que rebien des que Jack Lang va ser al capdavant del ministeri de Cultura francès.

A la Franja de Ponent, el català va estar de total actualitat el 2003 amb motiu de l’anunci que va fer el reelegit president de la Diputació General d’Aragó, Marcelino Iglesias, d’impulsar el 2004 la cooficialitat del català a la Franja, cosa que va motivar les protestes del sectors contraris a la iniciativa agrupats al voltant de la Federació d’Associacions Culturals de l’Aragó Oriental (FACAO), que deien que el català no responia a la realitat idiomàtica de la fabla o el chapurriau.

A Andorra, l’únic Estat del món on el català era la llengua oficial, la situació era preocupant perquè la població forana va triplicar l’autòctona i la primera feia servir el castellà, el francès o el portuguès com a llengües relacionals, fet que havia estat el motiu de la signatura del govern andorrà amb l’espanyol d’un nou concert educatiu que suposaria tirar endavant una part important del sector de l’ensenyament en castellà. Tot i això, a finals d’any es va conèixer que per primer cop en la història Andorra participaria, en català, al Festival d’Eurovisió, cosa que demostrava un cop més el marge de maniobra internacional de què disposava el Principat d’Andorra al ser un Estat independent.