Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Artur Mas

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Política catalana (2179)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Artur Mas (828)
Jordi Pujol i Soley (858)
Josep Maria Cullell (29)
Macià Alavedra (40)
Entitats Entitats
Consorci de Promoció Comercial de Catalunya (10)
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Convergència i Unió (1824)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
30 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
Artur Mas
Catalunya
Artur Mas i Gavarró va néixer a Barcelona el 31 de gener del 1956. Economista de professió, la seva vocació política es va iniciar quan ja tenia 31 anys, edat a la qual es va afiliar a CDC, després d’haver treballat durant anys a l’administració de la Generalitat.

Educat al Liceu Francès de Barcelona i a l’Aula Escola Europea, es va llicenciar en economia i va fer estudis de dret a la Universitat de Barcelona. El 1982 va començar a treballar a l’administració de la Generalitat i va ocupar diversos càrrecs al departament de Comerç, Consum i Turisme, llavors dirigit per Francesc Sanuy, fins a arribar a la direcció general de Promoció Comercial i a la presidència del comitè executiu del Consorci de Promoció Comercial de Catalunya (COPCA).

Però la carrera política de Mas va començar a l’Ajuntament de Barcelona, on va ser regidor des del 1987. Entre el 1988 i el 1991 va ser portaveu d’Afers Econòmics del grup municipal de CiU, fins que el 1993 va substituir Josep Maria Cullell a la presidència d’aquest mateix grup municipal.
Mas també va ser diputat de la Diputació de Barcelona entre 1991 i 1995 i president de la federació de CDC a Barcelona.

Elegit diputat per CiU el 1995, va ser nomenat conseller de Política Territorial de la Generalitat, i dos anys després es va convertir en el titular d’Economia i Finances en substitució de Macià Alavedra. El setembre del 1997 va ser nomenat també president de la Comissió Mixta de Valoracions.

Després de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’octubre del 1999, va veure reforçat el seu departament amb noves competències de coordinació i planificació i va assumir, també, les funcions de portaveu del govern català Amb el seu nomenament com a secretari general de Convergència, el novembre del 2000, es va perfilar clarament com l’home designat pel partit per succeir Jordi Pujol. Aquest fet es va confirmar el 17 de gener del 2001, quan va ser nomenat conseller en cap del govern català, i va quedar assegurat el 31 de març, quan el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, va anunciar davant el consell nacional de Convergència que no es tornaria a presentar i va ratificar Artur Mas com a proper candidat de CiU a la presidència de la Generalitat.

Després de la seva intervenció en el debat de la moció de censura presentada pel Partit Socialista de Catalunya (PSC-CpC) que va tenir lloc el 18 i el 19 d’octubre del 2001, en què Mas va aconseguir neutralitzar les crítiques de Pasqual Maragall, el seu predicament en el partit va anar creixent de forma paral·lela a la progressiva assumpció de la responsabilitat del govern de la Generalitat, que el novembre del 2002 es va materialitzar amb un canvi de govern a la seva mida.

Definitivament perfilat com el candidat de Convergència i Unió a la presidència de la Generalitat, al llarg del 2003 va assumir bona part de les funcions de representació fins llavors realitzades pel president de la Generalitat, cosa que li va permetre reforçar una imatge fins llavors massa centrada en la seva feina com a gestor, una capacitat que tothom li reconeixia, oposició inclosa.

Durant la campanya de les eleccions al Parlament va recuperar l’avantatge que, segons totes les enquestes, li duia el candidat socialista Pasqual Maragall, i va aconseguir que CiU fos el grup més nombrós de la cambra catalana amb 46 escons, 10 menys que en la legislatura anterior. Malgrat aquest triomf, la posterior aliança del PSC amb ERC i ICV va deixar CiU fora del govern de la Generalitat i Mas es va convertir en el líder de l’oposició.