Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2001

Imprimir    Recomanar article
El president Jordi Pujol després de la presa de possessió dels nous consellers Francesc Homs i Artur Mas

Maragall, Siurana i Nadal l'últim dia de la moció de censura

Vídeos Vídeos
Moció de censura al Parlament de Catalunya
Articles dependents
Artur Mas
Josep Delfí Guàrdia
Ramon Espadaler
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Escàndols polítics (441)
Nacionalisme català (247)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Alberto Fernández Díaz (88)
Antoni Vives (8)
Artur Mas (828)
Carles Duarte (3)
David Madí (21)
Felipe González (226)
Francesc Homs (111)
Francesc Sancho (5)
Joan Carles de Borbó (205)
Jordi Pujol i Soley (858)
José María Aznar (620)
Josep Delfí Guàrdia (11)
Josep Antoni Duran i Lleida (311)
Josep-Lluís Carod-Rovira (494)
Núria de Gispert (49)
Pasqual Maragall (676)
Rafael Ribó (79)
Tony Blair (184)
Entitats Entitats
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Generalitat de Catalunya (1919)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Parlament de Catalunya (723)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular de Catalunya (319)
Unió Democràtica de Catalunya (194)
168 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Ascensió de Mas i censura de Maragall
Catalunya
El govern català va començar l’any sota l’ombra de la crisi oberta entre els socis de la coalició governant a causa del nomenament d’Artur Mas com a conseller en cap de la Generalitat, que va anar acompanyat de la substitució de Mas per Francesc Homs al front d’Economia i Finances. Aquest nomenament va generar un gran malestar a Unió Democràtica de Catalunya (UDC), que va arribar a plantejar-se la possibilitat de crear un grup propi al Parlament de Catalunya, separat de Convergència, i va ser la causa de la dimissió del president del comitè de govern d’UDC, Josep Antoni Duran Lleida,com a conseller de Governació i de Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya, que va ser substituït en el càrrec per la fins llavors consellera de Justícia, Núria de Gispert, mentre Josep-Delfí Guàrdia ocupava la vacant de Gispert.

L’oposició, bàsicament el Partit dels Socialistes, va considerar que aquest canvis en el govern responien a interessos merament partidistes, va posar en dubte la legalitat de la designació de Masi va demanar que el president Pujolse sotmetés a una moció de confiança, cosa que va ser rebutjada frontalment pel president de la Generalitat al.legant que ni Felipe González ni Tony Blair havien rebut mai cap moció de confiança pels canvis introduïts als seus gabinets. La reacció socialista va ser anunciar la presentació d’una moció de censura, sense concretar-ne la data.

Malgrat les crítiques, el nou conseller en cap va començar immediatament a exercir les seves funcions dividint el departament de Presidència en tres secretaries: la general, a càrrec de Carles Duarte; la de Govern, a càrrec d’Antoni Vives, i la de Comunicació, a càrrec de David Madí, i prenent iniciatives polítiques com la creació d’una nova Delegació del Govern a les Terres de l’Ebre amb seu a Tortosa. L’alcalde de l’Ampolla, Francesc Sancho, va ser nomenat responsable d’aquesta nova Delegació amb la missió específica d’impulsar noves mesures de desenvolupament i dinamització de la zona i contrarestar el creixent malestar produït a les Terres de l’Ebre amb el Pla Hidrològic Nacional impulsat pel govern espanyol i la posterior aprovació parlamentària en el Congrés dels Diputats amb el suport de CiU.

Al marge d’aquest focus d’oposició al PHN, que es va mantenir durant tot l’any, l’activitat legislativa i de govern es va mantenir a bon ritme al llarg de l’any: legislació capdavantera en regulació de la instal.lació d’antenes de telefonia mòbil, el mes de maig; creació del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), adscrit i dirigit des del departament de Treball amb el suport explícit dels sindicats CCOO i UGT, Foment del Treball i Pimec-Sefes, així com de l’Associació Catalana de Municipis i la Federació de Municipis de Catalunya, al juny; consecució del nou acord de finançament amb el govern espanyol el mes de juliol; signatura del pla d’ocupació juvenil, el mes d’octubre; i així fins a arribar a l’aprovació dels pressupostos de 2,5 bilions de pessetes, un 10% més que l’any anterior, el mes de desembre.

La dinàmica de govern, però, va ser sovint eclipsada per altres qüestions de política general amb gran ressò mediàtic. Com ara les afirmacions fetes pel rei Joan Carles I durant el lliurament del premi Cervantes en el sentit que el castellà era una llengua de trobada i que mai no s’havia imposat a ningú. La resposta contundent del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, a aquestes declaracions va obrir escletxes en les seves relacions amb el PPC, que a principis de maig va deixar sola CiU a la Comissió de Política Territorial del Parlament i li va fer perdre una votació sobre una proposició no de llei que instava el govern de la Generalitat a redactar un projecte de desdoblament de l’Eix Transversal en el termini d’un any. A finals de mes, però, la suma de vots entre Convergència i Unió i el Partit Popular va evitar la creació d’una comissió per investigar les irregularitats detectades per la Sindicatura de Comptes en la gestió del Consorci de Turisme de Catalunya entre el 1991 i el 1995, que havien demanat els partits d’oposició.

Els altres grans moments de la política catalana van arribar a la tardor amb el debat de política general i el de la moció de censura, que finalment va presentar el PSC. El debat de política general va estar marcat per les crítiques de Jordi Pujol a l’actitud negativa mostrada pel govern espanyol en temes com la renovació dels òrgans judicials o la llei d’estabilitat pressupostària i els advertiments fets al cap de l’executiu espanyol, José María Aznar, que CiU no consentiria que es retallés l’autogovern. En la seva intervenció, Pujol també va defensar la negociació de CiU en el Pla Hidrològic Nacional i va tractar temes com la immigració, l’educació o el Fòrum 2004, sense aprofundir en d’altres com la pesta porcina o la línia de les Gavarres.

Els caps parlamentaris de la resta de forces polítiques, Pasqual Maragall (PSC), Alberto Fernández Díaz (PPC), Josep-LluísCarod-Rovira (ERC) i Rafael Ribó (IC-V) van replicar Pujol. El líder socialista va demanar a Pujol que es retirés i els deixés governar a ells davant el que va qualificar d’incapacitat de CiU per defensar els interessos de Catalunya, hipotecats pel pacte humiliant amb el Partit Popular. Jordi Pujol va replicar que el PSOE també posava pals a les rodes de l’autogovern i que el PSC no tenia prou credibilitat per defensar els interessos dels catalans. Fernández Díaz va reiterar el suport a Pujol i va advertir que l’estratègia de l’esquerra de buscar l’enfrontament amb el govern espanyol no duia enlloc. Carod-Rovira va proposar a Pujol un pacte d’estabilitat amb tots els partits, tret del PP, fins al final de la legislatura. El president de la Generalitat es va comprometre a estudiar la proposta d’Esquerra i a donar una resposta després del debat de la moció de censura anunciada pel grup Socialistes- Ciutadans pel Canvi. En el mateix sentit, Ribó va recordar al govern que podia formar altres majories al Parlament o convocar eleccions anticipades per evitar ser presoner del Partit Popular.

Totes aquestes argumentacions es van ampliar quinze dies després en el debat de la moció de censura presentada pels socialistes. Una moció que havia estat anunciada molts mesos abans, quan la crisi entre Convergència Democràtica i Unió Democràtica havia fet concebre al PSC l’esperança que la moció pogués triomfar. Finalment va arribar quan era ja clar que el candidat alternatiu, Pasqual Maragall, no tenia possibilitats de derrotar el govern i que, per tant, l’objectiu essencial de la moció era el debat parlamentari, on, sense límits de temps ni de nombre de rèpliques, Maragall podria exposar el seu programa.

El discurs de Maragall va posar l’èmfasi en el fet que ell governaria amb un altre estil, més cooperador amb les institucions territorials i estatals, i va fixar com a màximes prioritats d’un hipotètic govern presidit per ell la família, l’educació i les infraestructures. La sorpresa es va produir el segon dia del debat quan la rèplica a Maragall no la va presentar el president de la Generalitat, sinó el conseller en cap, Artur Mas, que va assegurar que el programa socialista no representava cap alternativa consistent i que les promeses de reforma de l’Estatut no es corresponien amb la poca capacitat demostrada històricament pel PSC de convèncer el PSOE. Maragallno va voler entrar a fons en el debat amb Masi va criticar que no fos el mateix Jordi Pujol qui respongués la moció.

Després de la intervenció de la resta de forces polítiques i la de Josep Antoni Duran Lleida en nom de CiU, la moció només va rebre el vot favorable del 55 diputats del PSC i IC-V. Aquesta força política va justificar el vot favorable en el fet que els socialistes s’havien compromès a convocar eleccions anticipades en cas que la moció triomfés. Els 12 diputats d’ERC es van abstenir i els 68 de CiU i el PPC van votar-hi en contra.

L’any acabava, doncs, amb un clima polític substancialment diferent al del mes de gener.