Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
La voluntat deslocalitzadora d'algunes empreses, que volien traslladar la producció per abaratir costos, va provocar un nombre important de mobilitzacions

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Atur, ocupació (438)
Conflicte laboral, vaga (241)
Economia catalana (535)
Economia espanyola (471)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Empreses multinacionals, transnacionals (451)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Política europea (690)
Tancament, deslocalització, suspensió de pagaments (149)
Entitats Entitats
Generalitat de Catalunya (1919)
Institut d`Estadística de Catalunya (54)
Seat (94)
67 lectures d'aquest article
18 impressions d'aquest article
Crisi industrial
Catalunya
Al 2005 hi va haver diferents elements a Catalunya que van fer pensar en una pèrdua creixent d’importància del sector industrial en la vida econòmica del país. Alguns d’aquests van quedar manifestats en les dades de l’atur de l’any. Tot i la bona dada que al 2005, l’atur català va ser un 4,3% inferior al de 2004 (262.605 front 274.294 aturats) i que, per demarcacions, Lleida va protagonitzar l’única pujada en desocupació, amb un increment del 12,1%, en gran part provocat per la regularització d’immigrants mentre Tarragona va registrar un 7,3% menys d’aturats, seguida per Girona, amb un 4,9% menys, i Barcelona, amb un 4,5%, per sectors, l’industrial va ser el més afectat per la desocupació, seguit de l’agricultura, com a sector clarament en davallada des feia anys i que ocupava menys d’un 3% de la població activa del país.

Les interpretacions més comunes atribuïen el fenomen al seguit de deslocalitzacions dels darrers anys, a una major preponderància dels serveis, incloent-hi el turisme, si bé s’oblidava la baixada en inversions estrangeres en branques industrials de pes, que havia estat molt important els darrers vint anys. Catalunya, doncs, semblava canvair de model, tot concentrant el seu creixement en la construcció, el turisme i el consum, encara que sense perfilar-se un sector productiu capdavanter, equivalent al que havia estat el tèxtil en el seu moment –al 2005 en crisi integral- o al que va ser l’automoció dels anys seixanta fins als noranta, al 2005 també en crisi com assenyalava la reestructuració impulsada a Seat. Alguns analistes indicaven, a més, que el canvi de tendència tenia una importància particular, no només pels factors esmentats, sinó perquè la crisi de la indústria podia acabar afectant la capacitat exportadora catalana, i a la llarga el PIB i la renda per càpita del país.

Malgrat aquestes preocupacions, les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) deien que de les gairebé 200.000 d’empreses creades a Catalunya en el període 1995-2004 amb una capitalització de 16.000 milions d’euros, 35.000 eren de tipus industrial i ocupaven prop de 700.000 persones, fet que representava el 25% de la facturació total de la indústria estatal, una xifra equivalent a la suma del sector industrial madrileny i valencià. Aquestes empreses eren gairebé totes petites i mitjanes, amb Espanya de principal mercat (40%), si bé als últims anys havien augmentat fins a un 30% les vendes a l’exterior. Per volum de negoci, el 40% el generaven empreses industrials amb productes de contingut tecnològic mitjà o alt, les de baix nivell tecnològic generaven el 30% i les de poc nivell tecnològic aportaven un altre 20%. Per grandària, el 55% d’aquestes empreses facturaven menys de mig milió d’euros l’any, i només un 1,2% superaven els 50 milions d’euros l’any.

Per altra banda, en termes generals, i segons l’Informe anual de l’empresa catalana 2003 presentat pel departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya, les empreses catalanes eren les més rendibles de l’Estat espanyol, i proporcionalment també d’Europa; i les que més invertien en innovació de l’Estat. Segons aquest informe, la rendibilitat econòmica de les empreses catalanes s’havia situat en el 10%, dos punts per sobre de les de la resta de l’Estat. La rendibilitat financera era superior al 13%, prop de tres punts per sobre de la mitjana estatal. La dada més interessant aportada deia que les empreses catalanes eren un 0,5% més rendibles que les de la Unió Europea, en una progressió espectacular que havia començat deu anys enrere, quan la mitjana europea era tres punts per sobre de la catalana.

Pel que feia a recerca, desenvolupament i innovació (R+D+i), Catalunya era capdavantera amb 2.911,74 milions d’euros d’inversió el 2003. Les inversions a l’estranger de les empreses catalanes s’havien multiplicat per 9,4, amb un creixement interanual del 28,3%, entre el 1993 i el 2002, en xifres properes als 3.000 milions d’euros, i la principal destinatària d’aquestes inversions havia estat Europa, amb un 53%. Per països, Suïssa, els Països Baixos, el Regne Unit, França i Alemanya, i per sectors, el 38% de les inversions eren industrials, i un 24% financeres, bancàries o en assegurances.

Segons l’informe, Catalunya jugava també un important paper en el conjunt de la inversió espanyola feta a Rússia (53,7%), Tunísia (40,9%), o Algèria (36%), alhora que les exportacions catalanes havien crescut en un 4,21% entre setembre de 2003 fins als 3.411,11 milions d’euros de setembre de 2004. Això representava el 28,18% del conjunt d’exportacions de l’Estat i totalitzava gairebé 35.000 milions d’euros. Altres dades de l’informe eren el creixement mitjà anual de la productivitat laboral entre 1998 i 2002 (+1,3% a les petites empreses, +0,5% a les mitjanes, -0,8% a les grans); despeses en formació de personal (+0,22%); valor afegit de les societats catalanes (+1punt).