Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Josep-Lluís Carod-Rovira

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Política catalana (2179)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Josep-Lluís Carod-Rovira (494)
Entitats Entitats
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Parlament de Catalunya (723)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Cambrils (14)
26 lectures d'aquest article
22 impressions d'aquest article
Josep-Lluís Carod-Rovira
Catalunya
Josep-Lluís Carod-Rovira, que havia estat definit com “el tercer home” de la política catalana, va ser el gran triomfador de les eleccions del 16 de novembre del 2003 al Parlament de Catalunya. Malgrat que la força política que dirigia, Esquerra Republicana de Catalunya, va quedar en tercer lloc (amb 23 escons), per darrere de Convergència i Unió (46) i del PSC (42), Carod va tenir a les mans la formació del nou govern català i va optar per aliar-se amb els socialistes i Iniciativa per formar un govern d’esquerres del qual va esdevenir conseller en cap.

Carod-Rovira va néixer a Cambrils (Baix Camp), el 17 de maig del 1952, en el si d’una família humil. El seu pare, d’origen aragonès, era guàrdia civil. Va iniciar els estudis al seminari de Tarragona i es va llicenciar en Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Es va dedicar a diverses tasques professionals, sempre relacionades amb l’escriptura, la cultura i l’ensenyament. Va ser professor de l’escola universitària de Tarragona durant el període del 1976 al 1982, tècnic superior de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya entre 1981 i 1988, cap dels Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat entre 1982 i 1984, i professor i vicepresident de la Universitat Catalana d’Estiu del 1986 al 1995. Entre altres, va escriure les obres Rovira i Virgili i la qüestió nacional; Marcel·lí Domingo, de l’escola a la república; Cent personatges del Baix Penedès al Montsià i Guia de les comarques de Tarragona. Conferenciant assidu sobre temes de llengua, cultura i política, ha publicat articles d’opinió en publicacions com el diari Avui i la revista El Temps. Des del 1995 és president d’honor d’Òmnium Cultural al Tarragonès. Conversador infatigable i lector empedreït, té a casa una biblioteca de més de quinze mil volums.

De molt jove ja va entrar en política i a partir del 1970 va militar en el PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional). El 1973 va ser un dels 113 membres de l’Assemblea de Catalunya detinguts i empresonats. Des del PSAN va formar part del nucli inicial de Nacionalistes d’Esquerra (1980) i, més tard, de l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra. A les eleccions al Parlament de Catalunya del 1984 es va presentar com a cap de llista per Tarragona per l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, sense obtenir escó.

Impulsor de l’ingrés de l’esquerra nacionalista a Esquerra Republicana de Catalunya l’any 1987, el 1988 va ser elegit diputat del Parlament de Catalunya per ERC i portaveu del grup parlamentari. El 1989 va donar suport a Àngel Colom quan aquest va substituir Joan Hortalà a la secretaria general d’ERC. Va ser reelegit diputat el 1992 i el 1995, i va conservar en totes dues legislatures el càrrec de portaveu parlamentari d’ERC.

Després de la marxa d’ERC d’Àngel Colom per formar el Partit per la Independència (PI), Carod va ser elegit el 24 de novembre del 1996 secretari general d’Esquerra en el 21è congrés nacional celebrat a Vilafranca del Penedès. Reelegit com a secretari general el 1998, el desembre del mateix any va ser proclamat candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya a les eleccions de la tardor del 1999, on va aconseguir 12 diputats. Un resultat que va ser valorat com a molt positiu tenint en compte els problemes que havia patit el partit en anys anteriors. A més, aquests 12 diputats eren claus, ja que podien permetre la formació d’una majoria nacionalista entre CiU i ERC al Parlament de Catalunya.

Tot i que en la investidura de Jordi Pujol ERC es va abstenir després d’arribar a un pacte amb CiU, aquesta força va optar finalment pel suport parlamentari del PP i va desoir les reiterades ofertes d’ERC per formar una nova majoria entre les dues forces nacionalistes i el PSC.

En aquest context, ERC va encarar les eleccions del 2003 sota la direcció de Josep-Lluís Carod-Rovira, convertit ja en líder indiscutible de la formació, defensant la formació d’un govern de concentració amb totes les forces de tradició democràtica per obrir una nova etapa constituent. Va ser la política anomenada de l’equidistància entre CiU i PSC, un concepte que Carod va rebutjar sempre. Tingués el nom que tingués, el cert és que aquesta política impulsada personalment per Carod va donar fruits, primer a les eleccions municipals del maig del 2003 i després a les eleccions del Parlament de Catalunya, on va obtenir 23 diputats, que li van permetre marcar el signe del nou govern de la Generalitat: el tripartit d’esquerres.

En aquest nou govern, Josep-Lluís Carod-Rovira va aparèixer com l’home fort des del càrrec de conseller en cap. Se li obria una nova etapa. L’home que havia aconseguit, amb la seva oratòria brillant, resituar Esquerra al centre de la política catalana, s’enfrontava per primer cop a responsabilitats de govern.