Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Malgrat els bons resultats obtinguts per CIU, Artur Mas no va poder formar govern a la Generalitat.

Pascual Maragall al balcó de la Generalitat de Catalunya amb Zapatero, Carod-Rovira i Montilla.

Vídeos Vídeos
Maragall president
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Política catalana (2179)
Personatges Personatges
Alberto Fernández Díaz (88)
Anna Simó (32)
Anna Pagans Gruartmoner (11)
Antoni Siurana (21)
Antoni Castells (265)
Bartomeu Muñoz (21)
Benet Jané (4)
Carles Solà (13)
Carles Pàramo (1)
Caterina Mieras (55)
Celestino Corbacho (66)
Ernest Benach (121)
Frederic Gené (1)
Helena Arribas (1)
Imma Mayol (23)
Isidre Gavin (8)
Joan Carretero (93)
Joan Ganyet (1)
Joan Amézaga (7)
Joan Saura (281)
Joan Clos (169)
Joaquim Nadal (189)
Jordi Ausàs (36)
Jordi Pujol i Soley (858)
José Montilla (837)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
Josep Mariné (2)
Josep Pont (3)
Josep Piqué (189)
Josep Bargalló (100)
Josep Antoni Duran i Lleida (311)
Josep Maria Vallès (12)
Josep Maria Rañé (14)
Josep-Lluís Carod-Rovira (494)
Josu Jon Imaz (30)
Juan Aregio (5)
Manuel Bustos (15)
Manuel Royes (17)
Manuela de Madre (38)
Marina Geli (59)
Montserrat Tura (66)
Pasqual Maragall (676)
Pere Esteve (40)
Pere Navarro Morera (16)
Pere Macias (40)
Salvador Milà (23)
Entitats Entitats
CDA (Vall d'Aran) (7)
Ciutadans pel Canvi (23)
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Esquerra Unida i Alternativa (38)
Generalitat de Catalunya (1919)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular de Catalunya (319)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Unió Democràtica de Catalunya (194)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Vall d´Aran (Val d´Aran) (40)
Barcelona (3483)
Girona (145)
Lleida (148)
L´Hospitalet de Llobregat (62)
Mataró (42)
Sabadell (44)
Sant Andreu de Llavaneres (4)
Sant Boi de Llobregat (14)
Tarragona (147)
Terrassa (48)
114 lectures d'aquest article
11 impressions d'aquest article
Maragall president
Catalunya
Les eleccions al Parlament de Catalunya del 2003 van representar una aposta de primera magnitud per a tots els partits que hi van concórrer, ja que totes les formacions catalanes s’hi jugaven, d’una manera o altra, la continuïtat. En el rererons hi havia la decisió de Jordi Pujol de no presentar la seva candidatura electoral i de retirar-se del primer pla de la política, després de vint-i-tres anys ininterromputs de govern i de sis cites electorals consecutives guanyades al capdavant de CiU. Aquesta absència de la candidatura electoral de Pujol obria un escenari nou, completament diferent del que s’havia vist en les eleccions catalanes des del 1980.

CiU presentava un nou líder, Artur Mas, nomenat el gener del 2002, que havia de demostrar que era possible un canvi de líder sense que trontollés la política de la federació entre CDC i UDC creada el desembre del 2001 sota la presidència de Jordi Pujol, la secretaria general de Josep Antoni Duran i Lleida i la secretaria general adjunta de Pere Macias.

El PSC-CpC tenia davant el repte de concretar el canvi que havia promès infructuosament als electors el 1999 i que donava a Pasqual Maragall l’última oportunitat de presidir la Generalitat de Catalunya. Per la seva banda, ERC havia de demostrar que ja s’havia convertit en una força decisiva en la política catalana, amb capacitat per desenvolupar una política pròpia que trenqués el bipartidisme de facto protagonitzat per CiU i PSC. El PPC presentava un nou líder, Josep Piqué, que havia estat nomenat president de la formació, en substitució d’Alberto Fernández Díaz, l’octubre de l’any anterior, amb la pretensió de millorar els resultats del 1999 i donar viabilitat definitiva al projecte català del Partit Popular. ICV es presentava en coalició amb els Verds i EuiA, sota el lideratge de Joan Saura, president d’IVC des del febrer del 2002, amb un discurs ecosocialista renovat.

Amb totes aquestes expectatives, la campanya electoral va començar en la pràctica molt abans de ser convocades unes eleccions que, en un principi, el president de la Generalitat sortint, Jordi Pujol, va prefixar per a final d’octubre o començament de novembre. Les eleccions municipals del maig també van contribuir poderosament a crear un clima electoral anticipat. Així, al març, quan encara faltaven poc més de dos mesos per a la cita municipal, els partits van començar a endinsar-se en el cicle preelectoral. El PSC va celebrar l’acte de proclamació de Joan Clos com a candidat a l’alcaldia de Barcelona al palau de la Vall d’Hebron, en un míting al qual va assistir el líder del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero. El candidat de Convergència i Unió, Xavier Trias, també va fer la seva presentació a la Llotja de Mar, acompanyat del president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, i del conseller en cap, Artur Mas. A Lleida, el secretari general d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, va presentar els més de 500 alcaldables i va començar a reivindicar la seva formació com l’única força que no estava supeditada ni a Madrid, ni a cap partit d’àmbit estatal. ICV-EUiA va escollir Barcelona per presentar el programa municipalista, amb la candidatura estel·lar d’Imma Mayol a l’Ajuntament de la capital catalana, mentre que el PPC llançava l’expresident de la formació, Alberto Fernández Díaz, com a candidat a Barcelona.

La lectura dels resultats municipals va donar lloc a tot tipus d’especulacions sobre el possible comportament de l’electorat en la convocatòria al Parlament de Catalunya. Si alguna lectura semblava clara, era que les dues grans forces polítiques catalanes experimentaven un retrocés significatiu, mentre que el PP no patia el retrocés augurat i tendia a mantenir-se. ERC i ICV es convertien en els grans protagonistes i experimentaven guanys important, especialment significatius en el cas d’Esquerra, que es consolidava com a tercera força política catalana i estenia la implantació a tot el territori.

Amb una participació del 61,27%, cinc punts superior al 1999, Convergència i Unió va obtenir el màxim nombre de regidors, 3.687, tot i perdre un 2% de vots respecte als comicis del 1999. El Partit Socialista en va obtenir 1.981 i va perdre un 4% en percentatge de vot, tot i continuar sent la força més votada. ERC va aconseguir el 12,7% de vots, amb la qual cosa va millorar en cinc punts el resultat del 1999 i va superar el PPC, que va registrar un increment de dues dècimes respecte al 1999. Iniciativa per Catalunya-Verds-Esquerra Unida i Alternativa van créixer 3 punts, amb el 10,4% dels vots.

Amb aquests resultats, la constitució dels 946 ajuntaments catalans va aportar força novetats al panorama municipal. En termes generals, ERC va registrar la pujada més important, en obtenir el control de 112 ajuntaments, 70 més que el 1999. CiU va obtenir-ne 530, 60 menys que el 1999; per la seva banda, el PSC va obtenir 37 alcaldies més que el 1999. ICV-EUiA va mantenir-se en 13 ajuntaments i el PPC va pujar a l’Ajuntament de Barcelona i va mantenir 13 alcaldies, entre les quals destaca la recuperació de Sant Andreu de Llavaneres, amb el suport del PSC.

Barcelona i Girona van quedar en mans socialistes gràcies als pactes amb ERC i ICV-EUiA. Joan Clos, a Barcelona, i Anna Pagans, que va substituir Joaquim Nadal en la candidatura a l’alcaldia de Girona, van haver de cedir poder polític a republicans i ecosocialistes. A Lleida, Antoni Siurana va revalidar, però la pèrdua de vots va determinar un pacte de govern amb ICV-EUiA. A Tarragona, Joan Miquel Nadal va continuar al capdavant de l’alcaldia, després de renovar el pacte anterior amb el PP. També van renovar els alcaldes socialistes que governaven a l’àrea metropolitana de Barcelona, com Celestino Corbacho, a l’Hospitalet de Llobregat; Manuel Bustos, a Sabadell –si bé va haver de pactar amb CiU i ERC per tenir majoria de govern–; Pere Navarro, que havia substituït Manuel Royes a Terrassa; Manuel Mas, a Mataró; Montserrat Gibert, a Sant Boi de Llobregat, i Bartomeu Muñoz, que havia rellevat Manuela de Madre, a Santa Coloma de Gramenet. A Reus, Tortosa, Figueres, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès i Granollers també van reelegir els alcaldes socialistes del mandat anterior, com Mollet del Vallès, tot i que Montserrat Tura va necessitar els dos regidors de CiU per governar.

A la Seu d’Urgell, el senador socialista Joan Ganyet, que havia governat vint anys, va haver de deixar l’alcaldia en favor de Jordi Ausàs, d’ERC, en rebre aquest els vots de CiU. A Tàrrega, l’independent Joan Amézaga va esdevenir nou alcalde, amb el suport de PSC i ERC, desbancant Frederic Gené, de CiU, que portava dotze anys manant. Un altre històric de CiU, Benet Jané, va perdre l’alcaldia del Vendrell en favor de la socialista Helena Arribas. Casos similars es van produir a Martorell, Móra d’Ebre i Vielha. CiU, en canvi, va aconseguir Valls i Tremp, guanyades al PSC, i les Borges Blanques i Montblanc, guanyades a ERC.

ICV-EUiA, per la seva banda, tenia majoria a la Granada, Arenys de Munt, Vall-Llòbrega i Sant Pere de Torelló; va perdre les alcaldies de Rubí i Sant Feliu de Llobregat, i va guanyar la de Cerdanyola, amb el suport de CiU i ERC, a més de governar amb altres llistes en dotze municipis més. A la Val d’Aran, CDA va tornar a guanyar per majoria absoluta al Conselh Generau d’Aran, en obtenir 7 escons, tot i perdre’n 2. UAPM-PSC en va perdre 2, per quedar-se en 5, i el PRAG va aconseguir-ne 1, mentre que UDA perdia l’únic diputat que tenia.

A les diputacions, CIU i ERC van formalitzar un pacte de govern a la de Girona, que va deixar Carles Pàramo, alcalde de Roses per CiU, en la presidència. A Tarragona, el convergent Juan Aregio va accedir, amb l’acord de la resta de partits, a la presidència de la Diputació, substituint Josep Mariné, també de CiU i alcalde de l’Alforja, que havia exercit la presidència de la Diputació des del 1993. A Lleida, Isidre Gavin, de CiU, va ser elegit president amb majoria absoluta, substituint Josep Pont, de la mateixa formació. A Barcelona, l’alcalde de Cornellà i primer secretari del PSC, José Montilla, va accedir a la presidència per majoria.Després de les municipals, i amb un curt parèntesi estiuenc, va començar plenament la campanya de les decisives eleccions al Parlament de Catalunya que, finalment, es van fer el 16 de novembre. Les diverses enquestes publicades pels mitjans de comunicació, majoritàriament, assenyalaven una presumible majoria socialista i un destacat ascens dels republicans. El principal dubte era fins a quin punt el PSC necessitaria els vots d’Esquerra i/o d’Iniciativa per governar. Pràcticament cap sondeig no donava per guanyadora CiU ni oferia un arc parlamentari en què fos aritmèticament possible la formació d’una majoria nacionalista entre CiU i ERC.

Però els resultats van sorprendre tothom. Contra tot pronòstic, CiU va obtenir quatre diputats més que el PSC i l’espectacular ascens d’ERC deixava a les mans d’aquest partit la formació d’una majoria nacionalista amb CiU o d’una d’esquerres amb el PSC i ICV. El PP quedava fora de qualsevol possible combinació.

Els números eren: 46 escons per a CiU (10 menys que el 1999) davant els socialistes, que van aconseguir-ne 42 (també en perdien 10) i un avantatge de 7.000 vots sobre els convergents. ERC no va decebre les expectatives i va obtenir 23 diputats (11 més) i mig milió de vots, mentre que el PPC n’aconseguia 15 (3 més) i ICV-EUiA 9 (6 més, encara que en la legislatura anterior tenia 5 diputats, que 2 havien estat elegits a les llistes socialistes).

La relativitat numèrica d’escons va determinar que tots els partits fessin valoracions positives dels resultats. CiU perquè havia guanyat; PSC-CpC, tot i no haver aconseguit guanyar com s’esperava, fent referència a la nova majoria d’esquerres que s’albirava en sumar escons socialistes, republicans i comunistes. ERC perquè resultava clau, a tots els efectes, fes com es fes el càlcul d’escons. ICV-EUiA perquè havia triomfat amb el seu discurs eco-socialista, i PPC perquè semblava confirmar l’ascens en diputats induït per Piqué.

Així es va obrir un panorama de complexes negociacions polítiques per formar govern, sempre tenint ERC de factor decisiu. Les negociacions van durar setmanes, mentre formalment ERC no es decidia entre socialistes i convergents. Amb tot, ben aviat va semblar clar que la dinàmica negociadora per configurar un govern d’esquerres avançava amb més solidesa que la que hauria pogut conduir a un govern nacionalista. Conscient de la preferència d’Esquerra per una aliança amb el PSC i ICV, CiU va acceptar pràcticament totes les demandes formulades pels republicans, fins i tot el president en funcions de la Generalitat, Jordi Pujol, va proposar la constitució d’un govern tripartit CiU-PSC-ERC, una proposta tradicional dels republicans que aquests van desestimar davant la negativa dels socialistes.

Mentre seguien obertes les converses a dues bandes per a la formació del nou govern català, el 5 de desembre es va constituir el Parlament sorgit de les eleccions. L’elecció de la Mesa del Parlament va consolidar la posició central d’ERC, que va aconseguir la presidència de la cambra catalana.

El dirigent republicà Ernest Benach va ser elegit president amb els vots del seu propi grup, de CiU, del PSC i d’ICV. Pel que fa a la composició de la Mesa, un acord entre socialistes i PP va donar la vicepresidència primera al PSC, mentre que CiU, el primer grup parlamentari, quedava relegada a la vicepresidència segona. Globalment la mesa va quedar integrada per dos representants de CiU, dos de socialistes, dos de republicans i un del PP. Aquesta fórmula permetia tant una majoria nacionalista com una d’esquerres, i formalment deixava la porta oberta perquè els republicans poguessin tancar un pacte de govern tant amb Artur Mas com amb Pasqual Maragall. Però l’assignació al PSC de la vicepresidència primera semblava apuntar que finalment ERC optaria pel govern d’esquerres.

Així es va confirmar el dia 9, després d’un llarg cap de setmana festiu amb intenses negociacions entre Esquerra, PSC i Iniciativa. Els 44 membres de l’Executiva Nacional d’Esquerra Republicana van aprovar per unanimitat la proposta de la direcció de conformar un govern tripartit d’esquerres, amb els socialistes i Iniciativa. El secretari general d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, va apel·lar a la necessitat d’implicar en la política de la Generalitat els sectors que mai no s’hi havien sentit representats, i va apostar per integrar els catalans originaris de terres de llengua castellana. Carod va subratllar la legitimitat d’ERC per pactar amb qui volgués després de vint-i-tres anys de catalanisme conservador, i va justificar el pacte tripartit com l’opció majoritària més sòlida possible, la més nacional i la que millor garantia un gir progressista cap a polítiques socials, de defensa del territori i de modernització del país.

El pacte de govern es va formalitzar el diumenge 14 de desembre. Els líders del PSC, Pasqual Maragall, Esquerra, Josep Lluís Carod-Rovira, i Iniciativa, Joan Saura, van signar solemnement el text del programa de govern acordat entre totes tres forces sota el lema Un govern catalanista i d’esquerres. Un acord que incloïa la reforma de l’Estatut, l’assumpció de noves competències, com ara que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya esdevingués la màxima instància judicial del país, un nou finançament amb la creació d’una agència tributària catalana, i la participació de Catalunya en la Unió Europea.

Dos dies després, i quan feia un mes exacte de les eleccions, el 16 de desembre Pasqual Maragall i Mira va ser elegit nou president de la Generalitat amb els 74 vots favorables del PSC, ERC i Iniciativa Verds-Esquerra Unida i Alternativa.

Maragall va prendre possessió com a 167è president de la Generalitat de Catalunya el dia 20, en substitució de Jordi Pujol, i va llançar un missatge de tranquil·litat i una oferta de diàleg a Espanya, simbolitzada per la presència de nombrososos presidents autonòmics socialistes, del dirigent del PNB, Josu Jon Imaz i del secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero. Durant el discurs, Maragall es va comprometre amb els altres pobles d’Espanya a desenvolupar una convivència en termes de “lleialtat i equitat”, va garantir que no pretenia “trencar res” i els va instar a admetre la identitat i entitat pròpia de Catalunya i la reforma de l’Estatut. A més, el nou president va dir que treballaria per un nou patriotisme, el dels drets socials i la dignitat, alhora que assegurava que la seva presidència suposava la incorporació “dels ciutadans de base, i dels partits que els representen” al govern català.

Un govern que Maragall va nomenar immediatament i que va prendre possessió el dilluns 22 de desembre. Els 16 nous consellers van prometre els càrrecs, sense jurar fidelitat al rei ni a la Constitució, en un acte celebrat al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat, en el qual Maragall va emplaçar els consellers a actuar com a “ministres de Catalunya”. D’acord amb el pacte del tripartit, el PSC disposava de la Presidència de la Generalitat i de vuit conselleries més: Política Territorial i Obres Públiques i Portaveu (Joaquim Nadal), Economia i Finances (Antoni Castells), Sanitat i Seguretat Social (Marina Geli), Interior (Montserrat Tura), Justícia (Josep Maria Vallès), Cultura (Caterina Mieras), Treball i Indústria (Josep Maria Rañé), i Agricultura, Ramaderia i Pesca (Antoni Siurana). Esquerra estava representada per Josep-Lluís Carod-Rovira com a conseller en cap, amb atribucions reforçades, i per cinc consellers més: Ensenyament (Josep Bargalló), Governació (Joan Carretero), Comerç, Consum i Turisme (Pere Esteve), Benestar Social i Família (Anna Simó), i Universitat i Societat de la Informació (Carles Solà). Iniciativa comptava amb Joan Saura com a conseller de Relacions Institucionals i Participació (el tercer en el rang protocol·lari) i Salvador Milà, al capdavant del departament de Medi Ambient i Habitatge. Per permetre l’acord de les tres forces polítiques, s’havien redefinit les competències d’algunes conselleries i el nombre de departaments havia crescut fins a disset. Era el govern més nombrós que havia tingut mai la Generalitat de Catalunya.

En la primera reunió, el consell executiu va decidir prorrogar els pressupostos de l’any anterior i fer una auditoria per conèixer l’estat dels comptes de la Generalitat, i es va comprometre a obrir dues noves Subdelegacions del Govern, la de la Catalunya Central i la dels Pirineus, a presentar abans d’un any un pla director d’infraestructures ferroviàries i a crear 1.328 noves places de Mossos d’Esquadra, a més de facilitar-hi l’accés de personal provinent d’altres cossos policials.