Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
Representants de CDC, PSM, BNV, i UC-BC impulsen la Declaració de Perpinyà

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Identitats culturals (86)
Política catalana (2179)
Personatges Personatges
Gerard Tarrius (2)
Jacques Chirac (161)
Jean-Marie Le Pen (30)
Jean-Pierre Raffarin (22)
Miquel Mayol (4)
Nicolas Sarkozy (48)
Rafael Vera (38)
Entitats Entitats
Ajuntament de Perpinyà (18)
Comissió Europea (242)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
La Bressola (24)
Partit Popular de Catalunya (319)
Unió Europea (1018)
Unitat Catalana (16)
Unitat Catalana-Bloc català (12)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Cerdanya (10)
Rosselló (9)
Catalunya Nord (60)
Còrsega (31)
53 lectures d'aquest article
13 impressions d'aquest article
Esperances de descentralització
Catalunya Nord
La Catalunya Nord, la que aplegava les comarques del Rosselló, el Conflent, el Capcir, el Vallespir i mitja Cerdanya, i que el Tractat dels Pirineus del 1659 havia cedit a França, estava integrada al departament dels Pirineus Orientals de la regió de Llenguadoc-Rosselló, que el 2002 era la de menys PIB per habitant de tot França (17.827 euros, la meitat que la regió de París), per sota, fins i tot, de Còrsega, que presentava un PIB per habitant de 18.550 euros.

A més, la Catalunya Nord patia un dèficit endèmic d´inversions en infraestructures, només compensat per una economia de base pagesa i de projecció turística que li permetia situar-se, juntament amb la regió Llenguadoc-Rosselló, en la posició onzena entre les vint-i-dues regions franceses, i representar el 3% del PIB francès (l´Illa de França de París n´era el 30%), en la mateixa posició que l´Alta Normandia, l´Alsàcia i la Borgonya, i un punt per sota d´altres regions amb passat nacional, com Migdia-Pirineus i la Bretanya.

El tradicional oblit en què l´administració francesa centralitzada havia tingut tots aquests territoris, només havia canviat lleugerament quan les institucions nord-catalanes havien començat a mirar cap al sud, aprofitant el retorn de la Generalitat a Catalunya. Per això el 2002, de la mateixa manera que amb la creació del consorci sanitari de la Cerdanya, la Catalunya Nord mirava amb bons ulls el transvasament del Roine plantejat per Catalunya de cara a minvar els efectes del transvasament de l´Ebre previst en el Pla Hidrològic Nacional espanyol.

Segons alguns responsables polítics del departament dels Pirineus Orientals, les obres i el manteniment del canal del Roine aportarien inversions i serien una font de creació de llocs de treball, en una zona que doblava la mitjana de l´atur francès. Si es consumava el projecte, segons aquests responsables, entre els quals destacaven els mandataris de l´Ajuntament de Perpinyà, les obres afectarien positivament la vida d´una vintena de municipis i activarien la de vuitanta-set més, beneficiats col·lateralment per l´obra.
Tots aquests futuribles, però, van ser eclipsats el 2002 per la realitat electoral francesa, que va donar la majoria legislativa i presidencial a la UMP de Jacques Chirac, per una decisió del Consell d´Estat en contra de la immersió en les anomenades llengües regionals i els projectes de descentralització anunciats pel govern de Jean-Pierre Raffain.

Quant a les eleccions, la Catalunya Nord va contribuir amb el seu vot a augmentar les pors generals de la victòria de Jean-Marie Le Pen en la primera volta de les presidencials franceses de final d´abril (Le Pen, 20,92%; Chirac, 16,96%; Jospin, 16,64%), tot i que, a la segona de primers de maig, va aportar el seu granet de sorra al triomf de la majoria presidencial de Jacques Chirac, i va repetir preferències a les legislatives de juny, quan els votants nord-catalans van eliminar els candidats de Le Pen.

Pel que fa al català, i justament l´any que l´escola catalana La Bressola feia vint-i-cinc anys, el Consell d´Estat francès va il·legalitzar el 10 de desembre del 2002 l´ensenyament de les llengües minoritàries que es duia a terme mitjançant el sistema d´immersió lingüística que s´aplicava des feia un any en algunes escoles de l´Alsàcia, la Bretanya, la Catalunya Nord, Euskadi Nord i Occitània. La decisió del Consell també afectava l´ensenyament bilingüe, un mètode impulsat tímidament per l´educació pública francesa des del 1982 i que era seguit per 8.679 alumnes alsacians, 3.600 occitans, 3.600 bascos, 2.944 bretons i 1.012 catalans. Tanmateix, el diputat europeu català Miquel Mayol va demanar a la Comissió Europea que verifiqués que la decisió del Consell d´Estat s´ajustava a les disposicions de la Unió Europea en matèria de llengües minoritàries que n´exigien el respecte i la preservació. Mayol també va denunciar el cas al Parlament Europeu, en considerar que l´article 2 de la Constitució francesa (el francès és la llengua de la República) i l´article 1 de la llei de 4 d´agost del 1994 (el francès és la llengua de l´ensenyament) eren contraris a l´esperit de la Carta Europea per a les Llengües Regionals o Minoritàries, que havia entrat en vigor l´1 d´agost del 2001. Mayol també va recordar que la carta tenia l´objectiu de prevenir el declivi de les llengües regionals o minoritàries i promocionar-ne l´ensenyament i l´ús oral i escrit en la vida pública i en l´àmbit social i econòmic, i que ja havia estat ratificada per dotze (incloent-hi Espanya el 2001) dels quaranta-tres països que integraven el Consell d´Europa.

En l´àmbit directament polític, el projecte de descentralització de les “col·lectivitats’ que formaven l´Estat francès plantejat per l´equip ministerial de Jean-Pierre Raffarin va suscitar una certa esperança a la Catalunya Nord. En primer lloc, perquè el projecte tenia el conflicte cors com a principal estímul, segons va reconèixer el ministre d´Interior francès, Nicolas Sarkozy, el mes de juliol, després de visitar l´illa de Còrsega i obrir noves vies de diàleg amb els responsables i grups polítics corsos; Sarkozy va afirmar la voluntat de l´Estat francès d´iniciar a mitjà termini una reforma convenient de la Constitució. En segon lloc, perquè tot i que la descentralització prevista era de caire bàsicament administratiu, hi havia la possibilitat d´un reconeixement polític per a les formacions autonomistes que es presentessin als comicis locals i regionals. Aquesta va ser la motivació que va portar alguns polítics nord-catalans a constituir el Bloc Català el 20 d´octubre del 2002 a Tuïr, al Rosselló, la localitat on va néixer Guifré el Pilós. Al congrés constituent de la formació es va apostar per aprofitar el context polític francès i el debat favorable a la descentralització per aplegar tots els partidaris de l´establiment d´un estatut d´autonomia per a la Catalunya Nord. El Bloc Català estava integrat pel Partit per Catalunya (PPC) i membres d´Unitat Catalana (UC) i de la federació regional d´Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), que van escollir Jordi Vera, exdirigent del PPC, a la secretaria general, i Gerard Tarrius, dissident d´UC, com a president.