Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Pascual Maragall

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Política catalana (2179)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Artur Mas (828)
Diana Garrigosa Laspenas (9)
Ernest Maragall (105)
Ernest Benach (121)
Joan Maragall (9)
Joan Clos (169)
Jordi Maragall Noble (2)
Jordi Pujol i Soley (858)
José Montilla (837)
Pasqual Maragall (676)
Entitats Entitats
Ajuntament de Barcelona (355)
Ciutadans pel Canvi (23)
Convergència Socialista de Catalunya (5)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Fòrum Universal de les Cultures (61)
Generalitat de Catalunya (1919)
Iniciativa per Catalunya (87)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Plataforma Catalunya Segle XXI (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
41 lectures d'aquest article
338 impressions d'aquest article
Pascual Maragall
Catalunya
El 20 de desembre del 2003, Pasqual Maragall es va convertir en president de la Generalitat de Catalunya, després que el president del Parlament, Ernest Benach, el proclamés president. Concís i solemne, va elogiar el llegat del fins llavors president, Jordi Pujol, i va prometre ser el president de tots.

Pasqual Maragall i Mira, tercer de vuit germans, va néixer a Barcelona el 13 de gener del 1941, en el si d’una família de la burgesia catalana. Nét del poeta Joan Maragall, el seu pare, Jordi, va ser el tretzè i darrer fill del poeta. Jordi Maragall era un home progressista i de tarannà liberal, que va veure truncada la seva carrera docent com a professor de filosofia després de la victòria franquista a la Guerra Civil i va haver de guanyar-se la vida com a representant de productes farmacèutics. A l’última part de la seva vida, Jordi Maragall va ingressar al PSC, partit pel qual arribaria a ser senador. La mare, Basilia Mira, nascuda a Bilbao, procedia d’una acomodada família alacantina i tenia una sòlida formació racionalista i republicana, fruit dels anys a la Institución Libre de Enseñanza. La família Maragall-Mira vivia a la casa de l’avi a Sant Gervasi.

Educat a l’Escola Virtèlia, Pasqual Maragall es va llicenciar en Dret i Econòmiques per la Universitat de Barcelona, on va conèixer, entre altres, Narcís Serra, i on va militar a l’esquerra antifranquista: primer (1960) a Nova Esquerra Universitària (NEU), branca universitària d’Acció Democràtica Popular de Catalunya (ADPC), que va esdevenir l’embrió del Front Obrer de Catalunya (FOC), associat al Frente de Liberación Popular espanyol.

Acabats els estudis, el 1965, es va casar amb Diana Garrigosa Laspeñas, amb qui va tenir tres fills, Cristina, Airy i Guim, i va entrar a treballar com a economista contractat al Gabinet de Programació de l’Ajuntament de Barcelona presidit per l’alcalde Josep Maria Porcioles.

El 1971, en plena descomposició del FOC, la família Maragall-Garrigosa es va traslladar a viure per un període de dos anys als Estats Units, amb dues beques, amb l’objectiu d’ampliar estudis a la New School of Social Research de Nova York. De tornada a Catalunya, va donar classes a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat Autònoma de Barcelona, va compaginar la feina com a docent amb tasques de funcionari a l’Ajuntament, on va ser nomenat responsable del gabinet tècnic de Programació l’any 1976, i va ser un dels fundadors de Convergència Socialista de Catalunya, que després esdevindria el Partit dels Socialistes de Catalunya.

El 1978 va tornar a repetir l’experiència americana, aquesta vegada com a professor invitat d’Economia urbana a la Universitat Johns Hopkins de Baltimore. El 1979 es va doctorar amb una tesi sobre el preu del sòl.

En les primeres eleccions municipals democràtiques, el 1979, Maragall va ser escollit tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona presidit per Narcís Serra. El 1982 va substituir Serra com a alcalde de Barcelona, després que el PSOE guanyés les eleccions generals i Serra fos nomenat ministre de Defensa.

Maragall va guanyar les eleccions municipals a Barcelona en quatre ocasions, els anys 1983, 1987, 1991 i 1995. Els seus primers anys d’alcalde van estar marcats per la manca de recursos econòmics, però la designació, el 1986, de la ciutat de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992, va capgirar la situació i va donar una decisiva empenta per posar en marxa nous projectes, com les rondes o l’obertura de la ciutat al mar, amb la nova Vila Olímpica.

Maragall va saber organitzar un equip tècnic i de gestió de primera fila, que va merèixer els elogis de la comunitat internacional. A més, la seva gestió al capdavant de l’alcaldia va ser considerada molt eficaç i Barcelona es va anar posicionant en els primers llocs del rànquing internacional de ciutats. Si els Jocs del 92 van ser, sens dubte, el seu millor moment com a alcalde, el pitjor va ser, probablement, la derogació de la Corporació Metropolitana de Barcelona, aprovada pel Parlament de Catalunya amb majoria absoluta de CiU el 1987. Aquesta decisió va hipotecar el gran projecte de Maragall: la construcció d’una gran ciutat metropolitana, que era vista des del govern català com un contrapoder.

Passats els Jocs Olímpics i l’eufòria constructora que els van acompanyar, Barcelona va patir una forta crisi econòmica que no seria superada fins dos anys després. En aquest moment l’alcalde Maragall va tornar a intentar dinamitzar la ciutat i va anunciar el projecte de fer una Exposició Universal. Aquest projecte va acabar convertint-se en el Fòrum de les Cultures, previst per a l’any 2004.

Però el cicle de Maragall com a alcalde de Barcelona ja estava a prop del final. El 23 de novembre del 1996, en el congrés de la federació de Barcelona del PSC, que pretenia fer saltar de l’equip de govern de l’alcaldia de Barcelona el seu germà, Ernest Maragall, Pasqual Maragall va anunciar per sorpresa que abandonava l’alcaldia de la ciutat. Després de nomenar Joan Clos com el seu successor, Maragall i la seva esposa Diana van marxar a Roma, on va donar classes a la universitat d’aquesta ciutat. Instal·lat en el Trastevere romà, va començar a meditar la possibilitat de presentar-se com a candidat del PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya del 1999.

El juny del 1998 va anunciar que es presentaria, però amb la condició que el PSC s’obrís a la societat i trenqués les fronteres partidistes tradicionals. Així van néixer la plataforma Catalunya Segle XXI i Ciutadans pel Canvi, amb qui finalment va concórrer en coalició a les eleccions del Parlament de Catalunya del 17 d’octubre del 1999, en què les llistes encapçalades per Maragall van ser les més votades, però van obtenir menys escons que les de Convergència i Unió. El president de la Generalitat de Catalunya va ser, per sisena vegada, Jordi Pujol.

Tot i que no va acabar mai d’acceptar la derrota, ja que la considerava fruit d’una llei electoral injusta, es va mantenir durant tota una legislatura com a cap de l’oposició i va dedicar-se a reforçar posicions en el si del partit. El juny del 2000 va ser elegit pel congrés del PSC president del partit, mentre que José Montilla esdevenia primer secretari, i va convertir-se en el principal valedor del nou secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero.

A les eleccions al Parlament de Catalunya del 16 de novembre del 2003, Maragall va tornar a ser candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya per la coalició PSC-Ciutadans pel Canvi. Aquest cop el seu rival ja no era Jordi Pujol, sinó Artur Mas, un politic a qui Maragall havia menystingut fins al darrer moment. El resultat electoral va ser molt semblant al del 99: CiU va tornar a ser la primera força del Parlament, tot i que el PSC havia obtingut més vots.

Tot i la sensació de derrota que inicialment van deixar veure els dirigents socialistes, la situació es va capgirar quan ERC va mostrar la seva preferència per formar govern amb el PSC i Iniciativa. La formació d’aquest govern tripartit d’esquerres va permetre, finalment, que Pasqual Maragall esdevingués president de la Generalitat.