Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Colom i Rahola van dissoldre el seu partit, el PI

El candidat socialista Pasqual Maragall, amb Raimon Obiols, eufòrics la nit electoral

Gràfica on es mostren els resultats electorals de les eleccions al Parlament de l'any 1999

La Catalunya de PSC-CC i CIU

Pujol va ser investit president de la Generalitat de Catalunya per sisena vegada consecutiva

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Nacionalisme català (247)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política catalana (2179)
Política espanyola (900)
Política europea (690)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Alberto Fernández Díaz (88)
Aleix Vidal-Quadras (83)
Andreu Mas-Colell (58)
Àngel Colom (66)
Antoni Subirà (16)
Antoni Luchetti (8)
Antoni Comas (7)
Artur Mas (828)
Carme Laura Gil (22)
Danielle Mitterrand (2)
Dolors Montserrat (18)
Eduard Rius (18)
Eduardo Zaplana (164)
Elisenda Forés (3)
Felip Puig (137)
Felipe González (226)
Francesc Xavier Marimon (18)
Gerhard Schröder (108)
Higini Clotas (7)
Ignasi Farreres (14)
Irene Rigau (29)
Isabel Allende (5)
Jack Lang (8)
Javier De la Rosa (44)
Joan Reventós (34)
Joan Rigol (48)
Joan Clos (169)
Joan Ignasi Puigdollers (8)
Joan Maria Pujals (42)
Jordi Portabella (46)
Jordi Pujol i Soley (858)
Jordi Vilajoana (45)
José María Aznar (620)
Josep Antoni Duran i Lleida (311)
Josep-Lluís Carod-Rovira (494)
Lionel Jospin (68)
Lluís Franco (16)
Manuel Chaves (69)
Miquel Iceta (86)
Núria de Gispert (49)
Pasqual Maragall (676)
Pere Macias (40)
Pere Esteve (40)
Pilar Rahola (21)
Rafael Ribó (79)
Tony Blair (184)
Xavier Coll (2)
Xavier Pomés (48)
Xavier Hernández (5)
Entitats Entitats
Ajuntament de Barcelona (355)
Congrés dels Diputats (476)
Consell de Governació de la Generalitat de Catalunya (4)
Conselleria d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat (19)
Conselleria d'Interior de la Generalitat de Catalunya (42)
Conselleria de Benestar Social de la Generalitat Valenciana (2)
Conselleria de Comerç, Turisme i Consum de la Generalitat de Catalunya (11)
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Convergència i Unió (1824)
Departament de Benestar i Família de la Generalitat de Catalunya (23)
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya (19)
Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya (42)
Departament d`Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya (34)
Departament d`Ensenyament de la Generalitat de Catalunya (40)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Generalitat de Catalunya (1919)
Govern d`Espanya (336)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Palau de la Generalitat (55)
Parlament de Catalunya (723)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit per la Independència (37)
Partit Popular (1639)
Partit Popular de Catalunya (319)
Partit Popular de la Comunitat Valenciana (53)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Senat de l`Estat Espanyol (118)
TV3 (363)
TVE (95)
Unió Democràtica de Catalunya (194)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
Catalunya (2926)
167 lectures d'aquest article
17 impressions d'aquest article
Pujol torna a guanyar, pels pèls
Catalunya
Jordi Pujol va aconseguir, el 1999, ser investit president de la Generalitat de Catalunya per sisena vegada consecutiva després que, a les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades el 17 d’octubre, Convergència i Unió (CiU) es mantingués com a primera força parlamentària amb 56 diputats, 4 menys que a la legislatura anterior. Les eleccions del 1999 van ser les més renyides de la història política catalana des del 1980. La candidatura socialista encapçalada per Pasqual Maragall va aglutinar al seu voltant un ampli ventall de forces que es van organitzar en el moviment cívic Ciutadans pel Canvi i, a més, es va presentar coalitzada amb Iniciativa per Catalunya-Verds (IC-V) a les circumscripcions de Girona, Lleida i Tarragona. Aquesta àmplia confluència va permetre que, en conjunt, les llistes de les coalicions encapçalades pel PSC obtinguessin sis mil vots més que CiU, encara que tinguessin quatre escons menys. La posterior integració dels dos diputats d’IC-V elegits a Girona i Tarragona al grup parlamentari d’Iniciativa va deixar la cambra catalana en la següent composició: CiU 56 escons, PSC-Ciutadans pel Canvi 50, IC-V 5. Quedaven doncs dos grans blocs a només un diputat de diferència. D’altra banda, tant Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) com el Partit Popular (PP) van obtenir 12 diputats. Això permetia a CiU, malgrat l’estret marge dels resultats, intentar formar dues majories alternatives de 68 diputats, exactament els necessaris per obtenir la majoria absoluta.

En la constitució de la Mesa del Parlament CiU va comptar amb el suport del PP mentre ERC va votar pels candidats socialistes. Es configurava així un Parlament dividit gairebé a parts iguales entre la dreta (68 escons) i l’esquerra (67 escons). La sessió d’investidura va permetre, però, visualitzar un altre escenari. Jordi Pujol va ser investit a la primera votació amb els vots a favor de CiU i PP (68), l’abstenció d’ERC (12) i el vots en contra de PSC-CpC i IC-V (55). Finalment, l’últim gran debat de l’any, el que es va fer sobre els mitjans audiovisuals, va propiciar l’aparició d’encara dos nous escenaris. El debat va ser forçat per la confluència de totes les forces parlamentaries menys CiU (80 diputats), però les principals resolucions es van adoptar per consens i amb el vot favorable de tots els grups.

De les eleccions del 17 d’octubre va néixer doncs un Parlament de Catalunya molt obert, on un sol vot podia inclinar la balança cap a un o altre costat. Aquesta correlació de forces podia acabar desembocant en un Parlament quasi paralitzat o en un Parlament on el consens fos norma habitual. Naixia una legislatura de geometria variable. Només quedaven per veure els resultats de les eleccions legislatives espanyoles previstes per al mes de març del 2000 i si els possibles pactes que es fessin per formar govern a Madrid, acabaven definint aliances estables al Parlament català.

Però, el camí fins a les eleccions del mes d’octubre havia estat molt llarg. Durant tot l’any, el Govern de la Generalitat va fer de la reivindicació d’un nou pacte fiscal i d’un nou marc polític que reconegués a Catalunya un més gran poder polític, els eixos centrals del seu discurs. Ja en l’homenatge institucional a l’expresident de la Generalitat Josep Tarradellas, celebrat al Palau de la Generalitat el 19 de gener, coincidint amb el centenari del seu naixement, Pujol va apel•lar a la necessitat de recuperar el poder anterior a 1714. Les conegudes diferències que ambdós mandataris havien mantingut no van ser obstacle perquè Pujol afirmés que “arranquem ara d’una posició molt millor de la que havíem tingut” gràcies a la tenacitat de Tarradellas.

El pacte fiscal proposat per CiU va ser definit pel conseller d’Economia i Finances, Artur Mas, en un informe que es va fer públic a finals de gener. El model es basava en què el govern català recaptés la totalitat dels impostos i gestionés l’Agència Tributària. Del total d’impostos recollits quedarien a Catalunya el 60% del IRPF, el 50% de l’IVA, el 50% de l’impost de societats i el 100% dels impostos especials (carburants, alcohol i gasolines) i de la taxa de matriculació de vehicles. La proposta es completava amb un increment de la inversió pública de l’Estat a Catalunya que hauria de situar-se entre el 16,5 i el 20% del total. Una forquilla que representava el pes de Catalunya a Espanya en població i en creació de riquesa.

Associat al finançament, durant l’any va tenir també un gran protagonisme la renegociació dels peatges de les autopistes, una qüestió que era vista per l’opinió pública catalana com el símbol més evident de la discriminació fiscal que patia Catalunya. CiU va condicionar el seu suport als pressupostos generals de l’Estat per a l’any 2000, justament en aquestes dues qüestions: increment substancial de les inversions públiques a Catalunya i rebaixa significativa dels peatges. El mes de juny el govern espanyol es va comprometre a rebaixar alguns peatges amb efectes immediats i a procedir a una nova reducció l’any següent. Les rebaixes en els peatges es van concretar el mes de setembre en diferents trams i tants per cent en les àrees de Molins de Rei i Martorell i en les seves connexions amb Gelida i Sant Sadurní d’Anoia, bàsicament. Al novembre es va anunciar que des de principis del 2000 serien gratuïtes la B-30 i els trams de l’autopista A-7 que actuaven com a circumval•lacions de les àrees metropolitanes de Tarragona i Girona. La inversió acordada a Catalunya va ser del 16,5%, tenint en compte les quantitats que havien d’acaparar les obres del TGV, carreteres i el Pla del Delta del Llobregat: depuradora i aeroport.

Pel que fa a l’altre gran eix reivindicatiu, l’autogovern, Jordi Pujol semblava ser conscient que el tradicional mètode de negociació bilateral amb el partit que ocupés el govern espanyol s’havia esgotat. L’1 i 2 de març, amb motiu del debat de política general, Pujol va obrir una nova etapa quan va buscar el consens de totes les forces polítiques catalanes per elevar el sostre competencial. Pujol va reclamar l’aplicació del principi d’Administració única, més competències en justícia, exteriors, infrastructures i investigació i, en general, una més gran capacitat normativa i el reconeixement del president de la Generalitat com el màxim representant ordinari de l’estat a Catalunya. Per assolir aquests objectius va insistir que no calia reformar la Constitució ni l’Estatut i que era suficient una relectura de tots dos textos i la utilització de mecanismes ja previstos en l’ordenament legal com el traspàs de competències exclusives de l’estat, tal com s’havia fet per permetre que la Policia de la Generalitat assumís el control del trànsit a les carreteres catalanes. La iniciativa de Pujol, estava avalada per una enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), segons la qual el 53% dels catalans es mostraven partidaris d’aconseguir més autogovern.

L’oposició va marcar distàncies amb la proposta de CiU per considerar-la electoralista, sense pes o, en el cas dels populars, perquè “els marges de govern que ara té són més que suficients” i va criticar durament que Pujol fes al•lusions al Rei (“fins i tot la Corona seria conscient de reinterpretar la Constitució si es reclama majoritàriament al Parlament”) i que arribés a reclamar que el Rei i el Príncep fessin en català al 50% dels seus discursos a Catalunya.

Per intentar que totes aquestes propostes arribessin a alguna concreció pràctica, el 21 d’abril, a proposta de CiU i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), es va crear una comissió parlamentària amb l’objectiu d’elevar l’autogovern, però va néixer dividida (PP i IC van qüestionar que la presidís el secretari general d’ERC, Josep Lluís Carod-Rovira) i limitada (faltaven pocs mesos per esgotar el període legislatiu). El 13 de maig, Esquerra Republicana va liquidar la comissió i Carod-Rovira en va abandonar la presidència. PSC i IC van acusar Pujol d’haver liquidat políticament la comissió en difondre a la seva esquena un dictamen per potenciar l’autogovern. L’estudi, encarregat a l’Institut d’Estudis Autonòmics de la Generalitat, amb la intenció de transmetre’l després a la comissió parlamentària, defensava situar la Generalitat en una posició d’Estat, reclamava la presència de Catalunya a les institucions europees i que el president de la Generalitat se situés, en el protocol a Catalunya, després del Rei i abans del cap del Govern espanyol. A més a més, l’informe destacava 16 àmbits de millora de l’Estatut, entre els quals es trobava la descentralització del Consell General del Poder Judicial i deixava la porta oberta a un finançament semblant als sistemes forals de Navarra i Euskadi.

El mateix mes de maig, CiU, ERC i PI van aprovar al Parlament una proposició perquè Catalunya negociés amb l’Estat un model de finançament propi i la comissió parlamentària d’estudi sobre el concert econòmic, creada el 1996, va aprovar-ne els criteris definitius. El president del govern espanyol, José María Aznar va rebutjar el pacte fiscal però, després d’una proposta de nou sistema de finançament autonòmic presentada pel president de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, el comitè executiu del PP es va declarar disposat a admetre la cessió dels impostos especials i d’altres aspectes de les reivindicacions catalanes. Un altre punt de fricció entre els governs espanyol i català va ser l’anunci fet per Jordi Pujol el 6 d’agost, en el sentit que els perceptors de pensions no contributives (uns 70.000 pensionistes) rebrien una gratificació extraordinària per compensar la pèrdua de poder adquisitiu acumulada als cinc anys anteriors a causa del diferencial d’inflació entre Catalunya i Espanya. Tota l’oposició catalana va criticar també aquesta decisió que consideraven electoralista. La paga va arribar pocs dies abans de les eleccions.

Mentre CiU centrava la seva política en la reivindicació de més poder, l’oposició posava l’accent en qüestionar la gestió de la Generalitat. Els departaments més criticats van ser els d’Ensenyament i Benestar Social. Quant a educació, el llavors conseller Xavier Hernández es va comprometre el 25 de febrer a crear 30.000 places més a les escoles bressol fins al 2005, en un debat parlamentari en què tots els grups van criticar la degradació de l’escola pública catalana, que no consideraven imputable a la reforma, com deia el govern, sinó a la manera i l’escassetat de recursos amb que aquesta s’estava aplicant. La gestió de l’exconseller de Benestar Social, Antoni Comas, immers en una agra disputa amb l’Ajuntament de Barcelona sobre l’escassetat de places en residències per a la gent gran, es va salvar de ser reprovada el 8 d’abril, gràcies al suport del PP i ERC.

Les eleccions municipals del 13 de juny van modificar profundament el panorama polític català. L’eufòria dels socialistes pels seus bons resultats i, especialment, pel triomf aclaparador de Joan Clos a Barcelona (li va faltar un regidor per la majoria absoluta) van disparar les expectatives de Pasqual Maragall cara a la Generalitat. La decisió de Clos d’integrar IC-V i ERC en el govern de l’Ajuntament de Barcelona prefigurava també les aliances que els socialistes confiaven en poder repetir després de les eleccions al Parlament de Catalunya. Com si es tractés d’un preludi d’aquestes últimes, les municipals van dibuixar un mapa polític en el qual, a banda dels socialistes, només ERC va obtenir un bon resultat, i CiU, PP i IC-V van retrocedir en nombre de regidors. Jordi Pujol va admetre que es tractava d’un “avís seriós” per a la coalició nacionalista.

Entre els perdedors, hi havia també el Partit per a la Independència (PI) que va resultar ferit de mort a l’aconseguir només 12.811 vots a tot Catalunya i 6.646 a la ciutat de Barcelona. Dies després, uns abatuts Àngel Colom i Pilar Rahola constataven la inviabilitat de la formació, que el 5 de setembre es va dissoldre deixant la porta oberta a la possibilitat que es pogués convertir en una organització cívico-política.

Immediatament després de les municipals, Pasqual Maragall va posar en marxa la fase final de la seva campanya, havent superat amb molt bona nota unes primàries al seu partit. Un dels primers actes públics de l’exalcalde de Barcelona, a començaments de juliol, va aixecar la polèmica quan va organitzar un sopar amb 350 persones del món empresarial que van pagar el cobert a 100.000 pessetes per finançar part de la seva campanya. En aquest acte es va comprometre a no basar tota la seva feina en el discurs de la identitat nacional. El candidat socialista va voler escenificar també que la seva candidatura anava en la direcció dominant a Europa mitjançant entrevistes amb els caps de govern de la Gran Bretanya, Alemanya i França: Tony Blair, Gerhard Schroeder i Lionel Jospin, respectivament.

El 9 de juliol, l’anunci del president socialista del Parlament, Joan Reventós, que no es tornaria a presentar a les eleccions i que es retirava de la política, deixava les portes obertes a unes setmanes d’estiu gens relaxades, ja que tothom esperava la dissolució de la cambra i l’anunci de la data definitiva dels comicis per part de Jordi Pujol. La incògnita va quedar aclarida el 23 d’agost quan, des de 3.404 metres d’alçada, al cim de l’Aneto, Pujol va trucar a Xavier Trias perquè comuniqués al país que les eleccions se celebrarien el 17 d’octubre, i acte seguit, al president de la cambra, per notificar-li la decisió. En aquest escenari, Pujol es va comprometre a mantenir la col•laboració amb el Govern d’Aznar, ja que encara s’havien d’elaborar els Pressupostos pel 2000, malgrat les dificultats que comportaria el fet que el PP passés a ser un contrincant.

La maquinària electoral de seguida es va posar en marxa. El 30 d’agost, CiU va deixar entreveure que la seva llista no es caracteritzaria per la renovació i que no tindria un perfil excessivament nacionalista ja que havia de disputar a Maragall un espai polític poc procliu al nacionalisme (els tres milions i mig d’habitants del cinturó de Barcelona). En aquest sentit, va anunciar el fitxatge d’independents com Andreu Mas-Colell, comissionat per Universitats i Recerca, i Xavier Coll, president de Regants del Canal d’Urgell. Dies més tard s’hi afegiria el veterà professional de la ràdio Joan Viñas, de 81 anys. Un perfil d’un Jordi Pujol somrient en un angle d’una imatge que volia reflectir dinamisme i optimisme va il•lustrar el cartell electoral triat per la coalició nacionalista, que, d’altra banda, havia aparcat les diferències entre convergents i democristians per evitar els errors comesos durant la campanya de les municipals. Els dies previs a l’inici de la campanya, Pujol va multiplicar les compareixences públiques i les declaracions per replicar a Aznar que si CiU es quedava a casa ell no governaria a Madrid o que el seu suposat victimisme no era altra cosa que la defensa dels drets dels catalans. I ja en plena campanya, que va començar amb un debat televisat per les dues cadenes públiques (TV3 i Televisió Espanyola a Catalunya) amb tots els candidats a la presidència de la Generalitat, CiU va haver d’esquivar atacs com ara el record de Javier de la Rosa, esgrimit per Maragall contra CiU com a exemple tèrbol de les relacions del Govern de la Generalitat, i sortir airosa de les conseqüències que van tenir frases com la pronunciada per Pujol “els diners són per Catalunya; jo ja tinc els fills col•locats” o de l’escridassada a Nou Barris, en una festa convocada per CiU, en la que el plat fort eren Los Chunguitos.

Quant al PSC, a començaments de setembre va donar el vistiplau al pacte amb IC-V per anar plegats a les circumscripcions de Girona, Lleida i Tarragona, malgrat les reticències inicials de bona part del partit que temia perdre posicions de poder i que considerava que la constitució de candidatures unitàries d’esquerres podia perjudicar l’objectiu de captar vots del centre. Maragall, que els primers dies de setembre va pronunciar una frase de la qual se’n deuria penedir setmanes després (“no cal que governi el candidat de la llista més votada”), va aconseguir també que una tercera part de la llista socialista estigués formada pels independents agrupats a Ciutadans pel Canvi i que comptés amb una forta presència femenina. Per al candidat socialista, el federalisme, l’ensenyament i la divisió territorial de Catalunya en set regions es van convertir en els principals eixos de campanya. Una campanya que jugava sistemàticament amb la idea de “canvi” com a lema aglutinador. El 16 de setembre, acompanyat de l’exministre francès de Cultura Jack Lang, de Isabel Allende, filla del president xilè assassinat, i de Danielle Mitterrand, vídua del president socialista francès, Maragall es va mostrar partidari d’apostar fort per la cultura.

La seva campanya ‘a la americana’ es va iniciar amb un sopar multitudinari l’1 d’octubre, en el qual també hi va participar el líder d’IC-V, Rafael Ribó, amb 12.000 treballadors a L’Hospitalet de Llobregat. Deu dies després va intentar atreure’s el vot dels immigrants amb la presència del president andalús, Manuel Chaves, i les últimes jornades de campanya, Felipe González el va recolzar a Santa Coloma de Gramenet, en demanar als 7.000 assistents que votessin Maragall perquè era el candidat de “tots els catalans de fora”. Un dels cops d’efecte de la campanya socialista que va tenir més ressò el va protagonitzar el candidat a diputat Miquel Iceta, quan es va declarar homosexual i va demanar el vot gai per al PSC. Maragall va donar l’última embranzida amb la presentació de deu mesures d’urgència pels primers 100 dies de govern. Entre aquestes propostes hi havia la limitació a dos dels mandats del president de la Generalitat i la creació d’un consell audiovisual de Catalunya que garantís la neutralitat dels mitjans de comunicació públics i la pluralitat dels privats.

Per la seva banda, Esquerra Republicana va concórrer amb una llista de continuïtat encapçalada pel secretari general, Josep Lluís Carod-Rovira, que feia de l’equidistància entre les dues opcions majoritàries el seu eix central. ERC va proposar per a després de les eleccions la formació d’un govern tripartit CiU-PSC-ERC i va deixar clar que qui volgués pactar amb ells s’hauria d’acceptar 15 propostes programàtiques entre les que destacava un nou sistema de finançament, la reforma de l’estatut, la província única i el desenvolupament de la llei del català.

El PP de Catalunya (que ja a finals de juny havia forçat Aleix Vidal-Quadras a deixar el seu lloc de senador en representació del Parlament) va afrontar la campanya sota el lideratge indiscutit del seu president i cap de llista, Alberto Fernández Díaz, i utilitzant l’actuació del govern de José María Aznar com a principal actiu electoral. Aznar i els seus ministres van ser les grans estrelles de la campanya del PP català. El 14 d’octubre, en la recta final de campanya, el president del Govern espanyol va manifestar la necessitat que els conservadors fossin decisius moderant i condicionant CiU i va advertir Pujol que no podria jugar al recolzar-se alternativament en ERC i en el PP per governar.

En els darrers dies de campanya, el joc d’aliances apareixia com a determinant ja que tots els sondejos electorals concedien la victòria a CiU, amb entre tres i deu punts d’avantatge sobre el PSC, però cap no li donava la majoria absoluta. Els resultats del 17 d’octubre van fer encara més importants els pactes entre els partits polítics ja que la victòria de Pujol va ser molt més ajustada del que es preveia.

Tan ajustada que va haver-se d’esperar fins el final de l’escrutini per saber amb certesa qui era el guanyador. Fins i tot un cop acabat el recompte, mentre Pujol celebrava la seva sisena victòria en base als 56 diputats obtinguts per la coalició, Maragall es proclamava guanyador perquè considerava que en haver obtingut més vots li corresponia a ell intentar formar govern alhora que condemnava, per avançat, els “pactes contra natura”.

Era un advertiment a ERC, que va perdre un escó en passar de 13 a 12 diputats, i al PP, que va patir un fort retrocés i va perdre 5 del 17 diputats que tenia en la legislatura anterior. La davallada més important va ser la d’IC-V que va baixar d’11 a 5 diputats. Ribó va culpar els anguitistes catalans liderats per Antoni Lucchetti d’haver fet perdre un o dos diputats a la seva formació i d’haver-los donat a la dreta. Tot i que el president de la comissió política nacional d’IC-V, Pere Portabella, va presentar la dimissió a causa dels mals resultats obtinguts, Ribó va mantenir la confiança de la seva formació però va anunciar que deixaria la presidència d’IC-V després de les eleccions generals de març. Tant el partit de Lucchetti, Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) com Els Verds-CEC, encapçalat per Elisenda Forés, van quedar fora del Parlament.

Amb aquesta composició del Parlament, Jordi Pujol podia intentar aconseguir el suport tant del PP, que apareixia com el més fàcil, com d’ERC, que era el preferit pels militants nacionalistes. El que semblava descartat era que de moment volgués negociar un pacte de legislatura ja que faltaven només sis mesos per a les eleccions generals i, si les guanyava el PP sense majoria absoluta, CiU tornaria a ser decisiva a Madrid i podria obtenir amb facilitat el suport del PP català. D’altra banda, la coalició nacionalista contemplava també la hipòtesi que guanyés el PSOE i necessités els vots nacionalistes. CiU confiava que, en aquest cas, la capacitat de Maragall per fer oposició quedaria molt minvada.

De moment les negociacions es van centrar en la composició de la mesa del Parlament i en la investidura del nou president de la Generalitat. Pujol va delegar en Duran Lleida i el secretari general de CDC, Pere Esteve, iniciar converses amb les altres forces. El primer intent va ser acostar-se a Esquerra Republicana oferint a aquesta força la vice-presidència segona de la cambra catalana i la possibilitat de pactar una llista conjunta al Congrés dels Diputats. Carod-Rovira va considerar que acceptar aquestes ofertes significava “entregar un xec en blanc” a CiU sense temps material per negociar. La negativa d’ERC va decantar CiU cap al PP. El propi Aznar va dir el 22 d’octubre que estava disposat a garantir la investidura de Pujol, encara que pactés amb Esquerra, sempre que mantingués amb el seu partit l’acord a Madrid i es comprometés a no reformar ni l’Estatut ni la Constitució, i a no demanar el concert econòmic. Finalment, el candidat de CiU a presidir el Parlament, el demòcratacristià Joan Rigol, va ser escollit el 5 de novembre amb els 68 vots a favor de CiU i el PP. El candidat socialista Josep Maria Vallès va rebre els 67 vots del PSC-CpC, IC-V i ERC. Higini Clotas (PSC) i Dolors Montserrat (PP) van ser elegits nous vicepresidents primer i segon de la cambra. La mesa es va completar amb dues secretaries per a CiU, una pel PSC-CpC i una altra per a ERC.

El 15 de novembre, Pujol va obrir el debat d’investidura amb un discurs on reprenia la reivindicació de més poder econòmic i polític per a Catalunya, però dins del marc constitucional i estatutari. Després de dures negociacions que es van perllongar fins instants abans de la votació Pujol va aconseguir el vot favorable del PP, a canvi del compromís de no demanar la reforma de l’Estatut i la Constitució i de no trencar el Pacte de Toledo sobre les pensions. També a aconseguir l’abstenció d’ERC després de comprometre’s a impulsar diverses propostes legislatives de contingut bàsicament social a la cambra catalana. Pujol va ser, doncs, investit president de la Generalitat en primera votació el 16 de novembre amb el sí de CiU i el PP, l’abstenció d’ERC i el no del PSC-CpC i d’IC-V.

La formació del nou govern va ser la més difícil de les que havia hagut d’enfrontar Jordi Pujol en els seus gairebé vint anys de mandat. El 27 d’octubre, a la primera reunió del consell executiu de CDC després de les eleccions al Parlament de Catalunya, Pujol, amb 69 anys, havia confirmar solemnement anunciar que no tornaria a ser candidat. La formació de govern prenia, doncs, una importància especial ja que la seva composició podia prefigurar qui seria l’encarregat de recollir l’herència de Jordi Pujol com a líder de CiU. No era cap secret que tant Mas com Duran Lleida aspiraven a ocupar aquest lloc.

Tots dos polítics van veure reconegut el seu paper preeminent en el nou govern nomenat el 29 de novembre. Josep Antoni Duran i Lleida va encapçalar un nou departament de Governació i Relacions Institucionals mentre Artur Mas es feia càrrec d’un reforçat departament d’Economia, Finances i Planificació i es preveia que es convertís també en portaveu del govern al cap d’un parell de mesos, quan Xavier Trias deixés la conselleria de Presidència per anar de cap de llista a les eleccions legislatives. A més de Duran i Lleida, els nous consellers eren Carme Laura Gil d’Ensenyament; Jordi Vilajoana a Cultura; Josep Grau a Agricultura, Ramaderia i Pesca; Lluís Franco de Treball; Irene Rigau, de Benestar Social; i Felip Puig, de Medi Ambient. Els consellers que no seguien eren, pel mateix ordre, Xavier Hernández, Joan Maria Pujals, Francesc Xavier Marimon, Ignasi Farreres, Antoni Comas i Joan Ignasi Puigdollers. A més de Xavier Trias, que ho feia de forma provisional, continuaven al govern Eduard Rius (Sanitat), Pere Macias (Política Territorial i Obres Públiques), Núria de Gispert (Justícia), Antoni Subirà (Indústria, Comerç i Turisme) i Xavier Pomés que es feia càrrec d’Interior, un departament de nova creació que recollia les funcions vinculades a la seguretat de l’antiga conselleria de Governació.