Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
El desè congrés de CDC va reelegir Jordi Pujol i Pere Esteve com a president i secretari general de CDC

Miquel Roca va anunciar que no es tronaria a presentar a l'alcaldia de Barcelona

Articles dependents
Pere Esteve
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Nacionalisme català (247)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política catalana (2179)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Felip Puig (137)
Jordi Pujol i Soley (858)
José María Aznar (620)
Josep Maria Cullell (29)
Miquel Roca Junyent (52)
Pere Esteve (40)
Entitats Entitats
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Convergència i Unió (1824)
Partit Popular (1639)
Unió Democràtica de Catalunya (194)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
72 lectures d'aquest article
14 impressions d'aquest article
Després de Jordi Pujol, Convergència
CDC
El 7 de gener de 1996 el consell nacional de Convergència Democràtica de Catalunya va nomenar Pere Esteve nou secretari general del partit. Només hi va haver 8 vots en contra i 20 en blanc. L'elecció d'Esteve representava el final d'una etapa marcada per la figura de Miquel Roca Junyent. El mateix Esteve va sintetitzar el sentit d'aquesta nova etapa amb una frase que va fer fortuna: "Després de Pujol, Convergència". Així es posava en relleu que a CDC ningú no es podia considerar delfí de Jordi Pujol, president del partit i president de la Generalitat de Catalunya des del 1980.

La nova estratègia convergent passava per donar una nova vitalitat al partit, i amb aquesta intenció van treballar tot l'any Esteve i el nou secretari d'organització, Felip Puig.Tots dos van ser els encarregats d'organitzar el desè congrés de CDC, el de l'inici del postroquisme, el congrés amb més debat previ, més esmenes i més participació de la història de CDC.

Però l'any no va ser fàcil per als nous dirigents de Convergència. Van haver de fer front a una de les campanyes electorals més complicades, la de les eleccions a Corts del 3 de març. I, un cop aconseguit el seu objectiu de tornar a ser decisius a Madrid, van haver d'explicar a la militància l'acord d'investidura i governabilitat establert amb el Partit Popular.

Als mesos de març i abril, CDC va viure una intensa polèmica sobre l'oportunitat de donar suport al govern d'un partit que s'havia caracteritzat pel més fervent anticatalanisme. Finalment es va imposar la conveniència del pacte, però els dirigents convergents van haver de dedicar molts esforços a explicar a una militància molt reticent el gruix de les reivindicacions obtingudes: 30% de l'IRPF, capacitat normativa en matèria fiscal, supressió dels governadors civils, transferència dels ports, de l'Inem i de la policia de trànsit, etc.

Precisament en el moment en què s'havia arribat a acords amb el PP, i segons alguns analistes justament per compensar aquest fet, les ponències elaborades de cara al congrés van tenir un to de reivindicació nacional més pujat que en altres ocasions. La ponència d'estratègia política plantejava la vigència permanent del dret a l'autodeterminació i plantejava la necessitat d'arribar a un gran pacte d'Estat per al reconeixement de la sobirania de Catalunya. En el terreny fiscal es plantejava la conveniència d'avançar cap un pacte fiscal similar al concert basc. Es proposava la reforma del Senat, amb l'elecció dels senadors per part dels Parlaments autonòmics i l'ús a la Cambra Alta de les diverses llengües existents a l'Estat. S'acceptava obertament que si era necessari per a l'ampliació de l'autogovern, es podia abordar la reforma de la Constitució i l'Estatut.

També va ser molt discutida la ponència sobre Identitat, que introduïa conceptes innovadors com el d'"identitats concèntriques" i el d'"identitats compatibles". En l'àmbit de benestar social, va destacar la proposta de dotar les parelles de fet de la mateixa protecció social que la institució matrimonial, a més d'instar els poders públics a vetllar contra qualsevol discriminació per raons d'orientació sexual, edat, origen o religió. Les ponències del congrés també van proposar el canvi de la llei electoral municipal per atorgar l'alcaldia a la llista més votada.

Pel que fa a l'organització interna del partit, es va decidir flexibilitzar les seves estructures per millorar la comunicació amb la societat. Però també es va elaborar una proposta per avançar cap a un nou pacte amb UDC, de cara a les següents eleccions municipals, en uns termes que avançaven les desavinences entre tots dos partits i que es van deixar notar sobretot al congrés que faria Unió pocs dies després.

Totes aquestes propostes van ser aprovades durant el desè congrés de CDC, celebrat del 8 al 10 de novembre a La Farga de l'Hospitalet de Llobregat. En el seu discurs d'obertura del congrés, Jordi Pujol va realitzar les crítiques més dures contra el PP des que nacionalistes i populars havien subscrit el pacte d'investidura de José Maria Aznar. Aquesta la propiciaven els últims esdeveniments, com la negativa del govern central a cedir els impostos especials a Catalunya, l'escassa receptivitat del PP a les esmenes presentades per CiU als pressupostos de l'Estat i el menyspreu que havia manifestat el portaveu del govern central, Miguel Ángel Rodríguez, per la possibilitat que poguessin existir seleccions esportives catalanes. Pujol va advertir al govern que el "bon funcionament d'una cooperació depèn de les qüestions de fons, però també del llenguatge, de les bones maneres i de la correcció en el tracte".

Pujol va insistir que Catalunya necessitava una CDC forta per fer-se escoltar a Madrid. També va demanar "paciència" en les relacions amb el govern central. En concret, es va referir a la lluita per un millor finançament autonòmic i per augmentar el grau de sobirania de la nació.

En la sessió inaugural, els més de mil delegats presents van dedicar un llarg aplaudiment a Miquel Roca, que va ser escollit president de la mesa del congrés per unanimitat. Molt lluny del clima d'enfrontament del congrés del 1992, Roca va rebre el suport de tots els delegats, suport per a un càrrec honorífic que probablement seria l'últim de Roca a CDC. Pocs dies després, el qui havia estat número dos indiscutible va anunciar la seva decisió de no tornar-se a presentar com a candidat a l'alcaldia de Barcelona. Això suposava, en teoria, la seva retirada definitiva de la vida política activa.

Només una delegació es va oposar a l'informe de gestió presentat per Pere Esteve. La ponència d'estratègia política no va registrar cap vot en contra i només va obtenir 8 abstencions davant 1.048 vots favorables.

Alguns delegats van fer notar la incomoditat de les bases pel pacte amb el PP, i un cert sentiment d'inestabilitat davant les incògnites sobre el futur de CDC. Aquestes desavinences van quedar soterrades quan Pujol va tancar el congrés demanant un vot de confiança en l'acord amb el PP. Va insistir que Catalunya necessitava un partit nacionalista fort que incidís en les decisions de l'Estat i va reconèixer que tant l'entesa amb el PSOE i amb el PP eren "un exercici perillós", però que CiU les havia d'assumir com a única manera d'augmentar el grau d'autogovern. Tot i subratllar que la prioritat de CiU era Catalunya, va recordar que gràcies al pacte amb el PP aquest partit havia revisat les seves posicions respecte al català i a la política autonòmica.

També van ser reelegits el secretari general, Pere Esteve, i el d'organització, Felip Puig. En les votacions del nou consell nacional, Josep Maria Cullell va ser el candidat més votat, amb 944 vots.