Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Jordi Pujol aplaudeix Artur Mas, elegit secretari general de CDC al novembre

Mas també va rebre el suport de Miquel Roca

Articles dependents
Artur Mas
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Partits polítics i entitats (1853)
Personatges Personatges
Antoni Comas (7)
Artur Mas (828)
Carles Campuzano (14)
Carme Laura Gil (22)
Felip Puig (137)
Immaculada Juan (1)
Joaquim Triadú (14)
Joaquim Molins (27)
Jordi Pujol i Soley (858)
Josep López de Lerma (8)
Josep Grau (20)
Josep Antoni Duran i Lleida (311)
Lluís Corominas (8)
Maite Frandos (1)
Maria Eugènia Cuenca (8)
Miquel Roca Junyent (52)
Pere Esteve (40)
Pere Macias (40)
Xavier Trias (90)
Entitats Entitats
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Joventut Nacionalista de Catalunya (20)
Unió Democràtica de Catalunya (194)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
Castell-Platja d´Aro (8)
Cornellà de Llobregat (47)
Montbrió del Camp (3)
Vilabertran (3)
69 lectures d'aquest article
13 impressions d'aquest article
Mas es converteix en el número dos
CDC
L’elecció d’Artur Mas, com a nou secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) en el XIè congrés del partit, celebrat a Cornellà del Llobregat l’11 i 12 de novembre, va marcar de manera clara quina era l’aposta d’aquest partit per al futur. Un futur que semblava ja pròxim, on el líder indiscutible del partit des de la seva fundació el 1974 i president de la Generalitat des del 1980, Jordi Pujol, deixaria el primer pla de la vida política catalana. Mas va rebre el suport explícit de Pujol, que el va presentar com el continuador de la seva política i, malgrat que, inicialment, era vist com a representant del sector més nacionalista, sobiranista, del partit, va aconseguir que li donessin suport les diferents famílies convergents.

L’operació per convertir Artur Mas en el futur líder de CDC venia de lluny però va començar a prendre forma quan, després de les eleccions al Parlament de l’octubre del 1999, es va reforçar la conselleria que ocupava, la d’Economia i Finances, amb noves competències -afegint “i de Planificació” al nom del departament- alhora que se’l nomenava també portaveu del Govern català. La seva preeminència sobre els altres consellers era evident encara que el departament de Governació i Relacions Institucionals, ocupat pel líder d’Unió Democràtica Josep Antoni Duran i Lleida, tenia també un paper molt rellevant.

Durant l’any 2.000, aquest paper al govern es va veure complementat amb la progressiva consolidació de Mas com a nou home fort del partit. Els canvis a CDC van començar a mitjans de gener, quan Lluís Corominas, alcalde de Castellar del Vallès, va ser escollit nou secretari d’organització en substitució de Felip Puig, que havia estat nomenat conseller de Medi Ambient després de les eleccions del 1999. Alhora, Xavier Trias va ser designat oficialment cap de llista per CiU als comicis generals del 12 de març i va deixar la conselleria de Presidència, que va ser ocupada per Joaquim Triadú.

Dos mesos després d’aquestes eleccions va començar formalment la carrera de Mas cap a la secretaria general. El 14 de maig va llençar públicament la seva candidatura pel relleu de Jordi Pujol, com a candidat electoral del 2003 durant la trobada a Platja d’Aro de les Joventuts Nacionalistes de Catalunya que commemoraven el 20è aniversari de la seva fundació. En aquest marc jove, Mas va transmetre un missatge de canvi generacional, alhora que reconeixia la feina feta per la coalició els anys anteriors. En el mateix acte, Jordi Pujol, va avalar la intenció de Mas i en va fer una lloança explícita.

Just una setmana després, el secretari general de Convergència, Pere Esteve va anunciar en el consell nacional del partit la seva renúncia a la reelecció per cedir el pas a Artur Mas i va subratllar que havia pres aquesta decisió feia ja mesos, el novembre de l’any anterior, amb l’objectiu d’impulsar el liderat de Mas al partit i a la coalició. L’endemà mateix Artur Mas va començat a marcar el territori de cara a la successió de Jordi Pujol argumentant que si no es produïa una fusió entre CDC i Unió, el més lògic era que el relleu vingués de les files del partit gran, és a dir de Convergència. Per la seva banda, Unió va advertir que començar a parlar ara de candidats i fer-ho a través dels mitjans de comunicació és un “error gravíssim”.

Però el procés era ja imparable. Com més s’acostava la celebració del congrés, més coincidències polítiques s’anaven desprenent de les manifestacions de Pujol i de Mas. Així, el 20 de maig, i amb motiu dels 40 anys del fets del Palau pels quals va ser empresonat, Pujol va alertar dels riscos que amenaçaven la pervivència de Catalunya com a nació, i l’u de juny, en el balanç dels 20 anys del seu mandat, es va remetre a la ponència ideològica que havia de presentar Mas mesos més tard quan va defensar una política de consens amb la resta de forces catalanes en matèria d’autogovern i finançament.

L’u de juliol, Mas va presentar públicament, a l'Escola d'Estiu de CDC celebrada a Montbrió del Camp, la seva candidatura a la secretaria general del partit, alhora que advocava perquè desapareguessin les plataformes internes. I és que, a més de les reticències d’Unió, també dins de Convergència s’havien aixecat veus crítiques amb la candidatura de Mas que, en general, era vista com massa vinculada als sectors sobiranistes provinents de les JNC. Les crítiques més clares a Mas van venir de la Fundació Barcelona i del sector anomenat Catalanisme i Progrés, integrat essencialment per antics col·laboradors de Miquel Roca.

Aquest front intern es va començar a tancar el 2 de setembre quan, en un ambient encara estiuenc, Artur Mas es va reunir a Vilabertran amb l'exsecretari general de Convergència, Miquel Roca, que li va donar públicament tot el seu suport mentre Mas assegurava que Roca representava "les millors coses que s'han fet des de Convergència en molts anys".

Aquest esforç per aconseguir un clima d’unitat de cara al congrés va ensopegar encara amb algunes veus discordants com la de l’exconseller de Benestar Social Antoni Comas, que en la primera reunió de setembre del consell executiu del partit va denunciar falta de diàleg i de transparència per part de la direcció. Però eren ja dissidències menors.

I així es va arribar a la celebració de l’XIè congrés de Convergència. En la seva intervenció d’obertura, Pujol va desautoritzar tant les postures conformistes com les radicals i va reivindicar el sobiranisme, però sense reformar la Constitució ni l’Estatut. La seva reelecció com a president del partit va comptar amb el 95,7% dels vots, mentre que Artur Mas va aconseguir el 85,2%. En el debat de les ponències, es va donar llum verda a la direcció per decidir en cada moment l’estratègia política a seguir, tot i que els delegats van expressar que “la connivència amb el Partit Popular ens allunya del centre”, i que si al cap de tres anys el sostre de competències no era satisfactori es proposaria reformar l’Estatut i la Carta Magna.

En la nova executiva sorgida del congrés hi eren representades totes les sensibilitats del partit, tot i que els sobiranistes van aconseguir un suport molt més elevat dels delegats. Lluís Corominas va ser escollit secretari d’organització amb el 83% dels vots. L’anterior secretari general, Pere Esteve, va rebre l’aval del 95% dels delegats després de reivindicar l’esperit de la Declaració de Barcelona. La resta de la direcció va quedar formada per Josep López de Lerma, Joaquim Triadú, Josep Grau, Felip Puig, Carme Laura Gil, Pere Macias, Immaculada Juan, Maite Fandos, Carles Campuzano i Maria Eugènia Cuenca.

El nou secretari general va cloure el congrés amb un discurs continuista en que es va comprometre a donar un nou impuls a Catalunya i a superar les relacions limitadores amb Espanya, però sense concretar-ne les vies. Tampoc no va concretar quin hauria de ser en el futur la relació de CDC amb el seu soci, UDC. Tot això s’hauria d’anar aclarint en el futur.

De moment, el que era clar era que Convergència iniciava una nova etapa en què el protagonisme corresponia a una nova generació com es va confirmar el 18 de desembre, quan el president del grup de Convergència i Unió a l’Ajuntament de Barcelona, Joaquim Molins, va anunciar que deixaria la política quan acabés el seu mandat, al 2003. Aquest anunci va arribar després que l’aparell convergent vetés les aspiracions de Molins a presidir la Federació de Barcelona de CDC, que fins llavors havia presidit Artur Mas.