Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2007

Imprimir    Recomanar article
El conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, i el president de l'Institut d'Estudis Catalans, Salvador Giner

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Cultura catalana (416)
Personatges Personatges
Albert Balcells (3)
Antoni Riera (3)
Antoni Serra Ramoneda (9)
Antonio Rubio (2)
Enric Prat de Riba (2)
Guillem M. de Broá (1)
Jaume Massó (2)
Joan Massagué (16)
Josep Puig i Cadafalch (5)
Josep Pijoan (2)
Miguel Primo de Rivera (2)
Miquel dels Sant Oliver (1)
Miquel Miret i Sans (1)
Pere Coromines (4)
Pompeu Fabra (14)
Salvador Giner (26)
Entitats Entitats
Ajuntament de Barcelona (355)
Biblioteca de Catalunya (20)
Institut d´Estudis Catalans (149)
Òmnium Cultural (140)
Palau de la Generalitat (55)
Palau de la Música (98)
Universitat Autònoma de Barcelona (131)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Països Catalans (124)
49 lectures d'aquest article
10 impressions d'aquest article
Centenari d'una gran institució
Institut d'Estudis Catalans
Al llarg del 2007 la cultura catalana va celebrar amb diversos esdeveniments el centenari de la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). El 16 d’octubre del 2006 es van obrir els actes de celebració del centenari al Palau de la Música Catalana amb una conferència de Joan Massagué, expert internacional en recerca oncològica. Aquest acte es va centrar més en la ciència que no pas en la llengua, per tal de reivindicar la modernització cultural i científica dels Països Catalans que l’IEC defensa i promou. L’avançament dels actes va ser degut a la celebració del centenari del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana l’octubre de 1906, d’on al cap de pocs mesos en va néixer l’IEC.

La comissió d’actes del centenari estava presidida per Antoni Riera, qui va manifestar el dia de la inauguració que “volem utilitzar el centenari per millorar la imatge de l’Institut d’Estudis Catalans i refermar-ne els seus vincles amb la societat catalana". Es van programar més de 370 activitats, repartides entre l’octubre del 2006 i el gener del 2008. L’exposició L’Institut d’Estudis Catalans, 1907-2007. Un segle de cultura i ciència als Països Catalans va ser un dels actes centrals d’aquest centenari , reflectint tant la tasca científica, editorial, d’assessorament i de difusió realitzada per la institució en tots els camps del saber, així com la creativitat artística concretada amb la col·lecció d’art de l’IEC. L’exposició va estar fixa als locals de l’IEC del 12 de setembre al 16 de desembre del 2007, i la resta dels mesos va ser itinerant per tot el territori català. L’altre acte rellevant fou el de la jornada concreta dels 100 anys, el 18 de juny del 2007, amb una conferència commemorativa a càrrec d’Albert Balcells. L’acte de cloenda va consistir amb un discurs del vicepresident Antoni Riera, i del president Salvador Giner, seguits d’una conferència a càrrec d’Antoni Serra i Ramoneda.

A més a més, els actes commemoratius van incloure presentacions de llibres, com la nova edició del Diccionari de la llengua catalana o el segon volum de la Història de l’Institut d’Estudis Catalans d’Albert Balcells. Hi va haver una jornada de portes obertes el dia de Sant Jordi, així com diverses conferències, cicles, cursos, seminaris, congressos, lliuraments de premis i exposicions.

Era l’any 1906 quan es va celebrar el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, del qual en va sortir l’impuls perquè el 18 de juny de 1907 la Diputació Provincial de Barcelona, per iniciativa d’Enric Prat de la Riba, fundés l’IEC. L’IEC va néixer com una institució amb una visió del país moderna, universalista i orientada cap al progrés, que reclamava que el catalanisme no havia de ser tan sols una eina política, sinó que havia d’incloure’s en tots els àmbits de la societat: acadèmics, científics i culturals, tenint com a objectiu "el restabliment i organització de tot el que es refereix a la cultura genuïnament catalana".

En el seu naixement l’Institut estava dividit en quatre seccions, Història, Arqueologia, Literatura i Dret; i els seus primers vuit membres van ser Guillem M. de Brocà, Jaume Massó i Torrents, Antoni Rubió i Lluch (elegit primer president), Miquel dels Sants Oliver, Joaquim Miret i Sans, Josep Puig i Cadafalch, Pere Coromines i Josep Pijoan. La seva primera seu va ser al Palau de la Generalitat de Catalunya al carrer del Bisbe, a les dependències que fins feia poc havia ocupat l’Audiència Provincial.

Ja en els seus inicis van començar algunes de les publicacions de l’IEC, entre les que destacava l’Anuari, en el primer dels quals ja hi va col·laborar Pompeu Fabra i altres joves que van acabar sent membres de l’Institut.

El 1911 un dictamen dels directius de l’IEC demanava a la Diputació que els permetés estendre els seus camps de coneixement a les ciències i a l’estudi de la llengua, ja que la ideologia de l’Institut així ho requeria, fet que demostrava una creixent preocupació per l’estudi i l’impuls profund de la llengua catalana. En aquell moment en va néixer la secció Filològica amb l’objectiu principal de normalitzar l’ús del català a tot el territori de parla catalana, i la secció de Ciències que incloïa matemàtiques, físiques, naturals, economia i filosofia. D’aquesta manera el 1911 l’IEC va quedar constituït per tres grans seccions: Històrico-Arqueològica, Científica i Filològica.

Començà aleshores un període molt fecund, del qual en destaquen publicacions com les Normes de l'Institut que foren subscrites el 24 de gener de 1913, el Diccionari ortogràfic de l'Institut el 1917, i la Gramàtica Catalana de Pompeu Fabra el 1918. Partint de tots aquests materials, es va redactar el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra el 1932, que va ser acceptat com a diccionari normatiu. És doncs òbvia la gran tasca de l’IEC com a eix vertebrador de la llengua i el seu paper decisiu en l’establiment del català contemporani.

En el mateix període l’IEC va crear diferents societats filials com la Societat Catalana de Biologia el 1912, de les quals s’encarregava de les seves publicacions i manteniment, així com també va crear diversos serveis i centres de recerca per al foment de la investigació científica, com va ser el cas del servei de Meteorologia de Catalunya. En la mateixa línia científica, el 1915 es van convocar uns premis de recerca que s’han mantingut fins a l’actualitat, i ara engloben un total de quaranta premis. I una altra gran data va ser el 1914, quan l’IEC va obrir al públic la Biblioteca de Catalunya que havia començat a elaborar des dels seus inicis.

En aquesta època daurada arribà la dictadura de Miguel Primo de Rivera el setembre de 1923, i amb ella la retirada de totes les subvencions oficials; però gràcies a donacions privades, l’IEC va poder mantenir un mínim volum de publicacions i sobreviure fins a la fi de la dictadura el 1930. Va ser aleshores quan la Diputació li va tornar a adjudicar les subvencions i li va conferir completa autonomia, alhora que li va cedir el seu nou espai: la Casa de la Convalescència per l’IEC i l’Hospital de la Santa Creu per a la Biblioteca Nacional. En aquell període l’IEC es trobava sota la direcció de Josep Puig i Cadafalch i va gaudir de ple suport per part de la Diputació i de l’Ajuntament, però altre cop la bonança va ser curta.

L’ocupació de Barcelona en mans de les tropes franquistes el gener de 1939 va comportar la “desaparició” oficial de l’IEC, la Diputació franquista es va quedar amb els locals i va suprimir el patronat de la biblioteca. Els espais de l’IEC van ser pràcticament abandonats amb tot el material al seu interior, però la dictadura no va poder impedir que l’esperit de l’Institut i les persones que el defensaven seguissin vius. Els membres que havien sobreviscut i no s’havien exiliat van començar a reunir-se a cases particulars, i el 1942 les reunions clandestines ja estaven completament regularitzades. Es van designar noves persones pels càrrecs que havien quedat buits, i així l’Institut es va poder mantenir en tot moment en primer pla de la lluita de resistència de la cultura catalana.

El 1962 Òmnium Cultural va subvencionar i acollir l’IEC al Palau Dalmasses, i gràcies a aquest fet i a diversos mecenes privats, es va reprendre l’activitat a ritme moderat i es van poder mantenir les relacions internacionals.

Malgrat els més de trenta anys de foscor a que es va veure sotmesa la cultura catalana, l’IEC va publicar al llarg de la dictadura franquista prop de 200 volums, entre llibres, anuaris i revistes, sobretot de caire científic, que feien peripècies per superar les censures.

Finalment, el 26 de novembre de 1976, l’IEC va poder tornar a gaudir de reconeixement oficial com a corporació acadèmica, científica i cultural. Al cap de pocs mesos, el juliol del 77, l’Ajuntament i la Diputació van retornar la Casa de la Convalescència a l’IEC, que s’hi va instal·lar definitivament el 1982, després d’una llarga restauració, i on hi va iniciar una nova i prolífera etapa. En aquell mateix període l’IEC va tornar a gaudir de les subvencions governamentals, i des de l’any 1980 es va assegurar els seus ingressos, i la seva continuïtat, gràcies al fet que els pressupostos de l’Institut es van incloure dins dels Pressupostos de la Generalitat. No cal dir que des d’aleshores no van deixar d’aparèixer noves filials reconegudes per l’IEC.

A partir de 1999 es van començar a constituir delegacions territorials de l’IEC, com el 1999 la Delegació de Perpinyà, el 2001 la de Castelló, i les de Lleida i Alacant el 2005. Actualment l’IEC està organitzat en cinc seccions, la Secció Històrico-Arqueològica, la Secció Filològica, la Secció de Ciències i Tecnologia, la Secció de Ciències Biològiques i la Secció de Filosofia i Ciències Socials. Té dos-cents trenta membres actius, vint-i-sis societats filials i més de vuit mil cinc-cents socis i sòcies de tots els territoris de llengua i cultura catalanes. Des del mes de maig del 2005 és presidit pel sociòleg Salvador Giner.

Entre les tasques més importants de l’IEC com a Acadèmia d’alt nivell en la ciència i el coneixement, hi ha l’establiment de la normativa lèxica del català, la creació del Servei Meteorològic de Catalunya, la Biblioteca de Catalunya i la Universitat Autònoma de Barcelona. També ha tingut un paper fonamental en la recuperació de l’art romànic català. Aquest Institut ha treballat sempre per mantenir i fomentar el rigor científic, la catalanitat i l’obertura internacional de Catalunya. I són aquests tres postulats pels que segueix treballant i lluitant avui en dia.