Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Aspecte de la central de Txernòbil el 1996

La central després de l'accident de 1986

Manifestació a la plaça de Catalunya de Barcelona en record de les víctimes de la catàstrofe

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Accidents i catàstrofes humanes (458)
Energia nuclear, assajos nuclears i material radioactiu (162)
Personatges Personatges
Leonid Kutxma (21)
Entitats Entitats
Servei de Coordinació d'Activitats Radioactives (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Slavutitx (Ucraïna) (1)
Txernòbil (Ucraïna) (6)
776 lectures d'aquest article
1584 impressions d'aquest article
Txernòbil 10 anys després
Centrals nuclears
El 26 d'abril de 1986 la central nuclear de Txernòbil (Ucraïna) va patir l'accident més greu de la història de l'ús civil de l'energia nuclear. El dia que es commemorava els 10 anys de l'accident, la central va tornar als tituars dels diaris. La vigília es va produir una nova fuita radioactiva en el seu fatídic quart reactor -fora de servei des de l'accident de l'any 1986-, on ja se n'havia produït una de similar al mes de novembre de 1995.

Coincidint amb el desè aniversari de l'accident, el president ucraïnès, Leonid Kutxma. va inaugurar una clínica contra el càncer a Txernihiv, la zona més afectada pel sinistre. Molts pacients d'aquesta clínica havien contret la malaltia a causa de la radioactivitat emesa per la central. El primer ministre ucraïnès va declarar que el govern no podria descansar mentre hi hagués una sola família en el territori contaminat, però el 1996 encara hi havia més de 30.000 habitants que no havien abandonat la zona d'exclusió establerta en un radi de 30 quilòmetres al voltant de la central, on encara hi treballaven més de 6.000 persones.

Al costat d'ells seguia amagat el quart reactor, el responsable de l'accident, sota el sarcòfag, una estructura d'acer i formigó que el cobria enterament amb la finalitat d'evitar la sortida de radiació a l'exterior. S'havia previst que aquesta construcció podia resistir entre 15 i 20 anys, durant els quals s'havia de trobar una solució definitiva per a les restes radioactives. L'incident del 25 d'abril de 1996 es va produir en els treballs de manteniment del sarcòfag.

El sarcòfag no havia aconseguit eliminar totalment el perill que representaven les restes del quart reactor. Les seves parets no eren del tot hermètiques, i s'hi filtrava aigua a dins. Això representava un risc teòric d'explosió, tot i que força improbable.

Els tècnics havien aconsellat de tancar definitivament tots els reactors de la central i desmuntar les restes de la instal·lació, desactivar el material radioactiu i reprocessar-lo. Tot plegat, suposaria un cost que el govern d'Ucraïna no podia assumir.

Els països del G-7 van acordar ajudar el govern de Kíev amb una subvenció de 3.000 milions de dòlars a canvi del tancament de la central. Una primera fase d'aquest tancament es va produir el 30 de novembre de 1996, amb la desactivació del reactor número 1.

La matinada del 26 d'abril els habitants de Slavutitx, una nova ciutat creada a 35 quilòmetres de la central, en van recórrer els carrers per recordar que va ser just a la 1.24 h del mateix dia de feia deu anys quan el personal de la central de Txernòbil va perdre el control del quart reactor.

El drama s'havia començat a gestar hores abans, i va ser conseqüència d'una successió d'errors humans, afegits a certs defectes tècnics dels reactors tipus RBMK com el de Txernòbil, que utilitzen l'aigua com a refrigerant i el grafit com a moderador. El quart reactor havia de ser desconnectat per realitzar-hi unes reparacions menors, i amb aquesta finalitat es va començar a reduir la seva potència durant la matinada del dia 25. Els responsables tècnics de la central van decidir aprofitar l'ocasió per assajar un nou sistema de recuperació en cas de parada per avaria. Per poder fer aquesta prova, a les 14 h es va desconnectar el sistema de refrigeració d'emergència, poc abans de l'hora prevista per a la desconnexió del reactor. No obstant, aquesta desconnexió es va retardar dotze hores, durant les quals el reactor va estar funcionant amb el sistema de refrigeració d'emergència desconnectat.

A quarts d'una de la matinada del dia 26, es va produir una errada humana en la regulació de la potència del reactor, que va baixar per sota dels límits de seguretat, fins a valors de 30 MW. Per activar el sistema de refrigeració —amb la finalitat d'assegurar el refredament després de l'experimenten aquestes circumstàncies de baixa potència es van haver de desconnectar diversos sistemes de seguretat automàtics. A la 1.23 h, l'operador del reactor va polsar el botó d'arrencada del reactor, i la seva potència es va disparar en pocs segons, fins a arribar a valors de 320.000 MW, cent vegades superiors als d'operació normal.

El nucli del reactor es va escalfar i va deformar les barres de control. L'aigua refrigerant i el zirconi del nucli van reccionar formant hidrogen, i es va produir la primera gran explosió. La tapa de 1.000 tones que cobria el reactor es va aixecar i va quedar en posició vertical, i el sostre de l'edifici va saltar pels aires i va escampar runa radioactiva en un radi de 1.500 m.

Una segona explosió va expulsar la quarta part del grafit i altres materials, que van formar un núvol radioactiu. El grafit i la runa del reactor es van incendiar, i van formar una massa que va foradar el terra de la central. L'estructura de l'edifici es va desplomar i es va declarar un gran incendi. El foc va durar cinc dies i va escampar més de 50 tones de cendres radioactives. La radioactivitat emesa va ser 200 vegades superior a la de les bombes d'Hiroshima i Nagasaki juntes.

Els equips de seguretat de la central i de les poblacions veïnes es van mobilitzar per lluitar contra la catàstrofe, però amb mitjans rudimentaris i sense coneixements de les característiques d'un accident nuclear.

Durant els mesos següents, es va reclutar a l'URSS gran nombre de persones per treballar a la zona sinistrada en les tasques d'extinció i de preservació de les conseqüències de l'accident. Eren els likidators, i segons diferents càlculs eren entre 350.000 i 600.000 persones. Deu anys després, n'havien mort 2.929 com a conseqüència de trastorns atribuïts a la radioactivitat.

Molta gent patiria els efectes de la contaminació escampada pels núvols de partícules radioactives. Aquest núvol es va desplaçar molts quilòmetres sense que cap mitjà tècnic pogués impedir-ho. Els corrents d'aire van portar les cendres radioactives cap al nord i l'oest, fent que la màxima contaminació es produís a la zona del nord-est d'Ucraïna i a Bielorússia.

Els núvols contaminants van arribar molt lluny, encara que en el seu desplaçament anaven perdent càrrega radioactiva. Els primers dies van afectar sobretot el nord d'Europa, però a finals de març es van detectar núvols radioactius a Alemanya, els Països Baixos i la Gran Bretanya. Uns altres núvols es van dirigir cap a la zona mediterrània, afectant principalment Itàlia. A Catalunya es va començar a detectar un increment de radioactivitat el dia 30 d'abril, que va arribar als valors màxims entre el 4 i el 5 de maig.

S'estima que uns tres milions de persones van ser afectats per les radiacions a Ucraïna, 167.153 de les quals havien mort I'l de gener de 1996. Els problemes de salut ocasionats per l'accident van ser enormes, i estaven clarament relacionats amb l'exposició a la radioactivitat. A Bielorússia, on va caure el 70% de la pluja radioactiva generada per l'explosió, la incidència de càncer de tiroide infantil es va multiplicar per 200 entre 1986 i 1996.

Tots els experts coincidien que deu anys després de l'accident encara no era possible establir els efectes que havia tingut sobre la salut humana.

L'accident de Txernòbil no va tenir cap efecte sobre la salut dels catalans. L'any 1986 es van analitzar repetidament mostres d'aire, aigua, terra, vegetals i diversos productes alimentaris, i els nivells detectats van estar sempre per sota dels perillosos. Un informe del Servei de Coordinació d'Activitats Radioactives tramès al Parlament el 1988 indicava que, si tots els catalans haguessin estat sotmesos als nivells de contaminació mitjans detectats, les malalties canceroses podrien augmentar com a màxim un 0,0015