Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
El coronel Juan Alberto Perote, abandonant el jutjat militar central número 1, poc abans de ser traslladat a la presó militar d'Alcalà de Henares

Mario Conde, ex-president de Banesto, surt somrient de l'Audiència Nacional després de ser-li decretada la llibertat sense fiança pel jutge Moreiras

Articles dependents
Julián García Vargas
Narcís Serra
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cas GAL (79)
Corrupció, frau i suborn (505)
Política espanyola (900)
Relació entre política i mitjans de comunicació (107)
Personatges Personatges
Adolfo Suárez (31)
Alberto Oliart (3)
Alfredo Pérez Rubalcaba (65)
Ángel Olivares (2)
Carlos Granados (11)
Emilio Alonso Manglano (4)
Enrique Múgica Herzog (16)
Enrique Rodríguez Galindo (17)
Felipe González (226)
Fernando Morán (4)
Fernando Ledesma (2)
Fernando Garro (2)
Francísco Fernández Ordóñez (2)
Isabel Durán (2)
Javier Godó (10)
Javier De la Rosa (44)
Jesús Santaella (1)
Joan Carles de Borbó (205)
Jordi Pujol i Soley (858)
José Díaz Herrera (2)
José Antonio Lasa (17)
Josu Zabala (15)
Juan Alberto Perote (11)
Juan Alberto Belloch (43)
Juan José Folchi (5)
Julián García Vargas (9)
Lucía Urigoitia (1)
Luis Carrero Blanco (4)
Luis Roldán (47)
Manuel Gutiérrez Mellado (4)
Manuel García Castellón (12)
Manuel Prado i Colón de Carvajal (5)
Margarita Robles (4)
Mario Conde (51)
Miguel Moreiras (17)
Narcís Serra (73)
Óscar Fanjul (2)
Entitats Entitats
Banc d`Espanya (121)
Banesto (48)
Centre Nacional d´Intel·ligència (38)
Diario 16 (5)
El Mundo (40)
El País (48)
Grup KIO (12)
Guàrdia civil (196)
Jules Kroll Asociated (1)
La Vanguardia (70)
Repsol (33)
50 lectures d'aquest article
14 impressions d'aquest article
Els secrets a subhasta
CESID
El 12 de juny el diari El Mundo va fer públic que l'any 1984 el Cesid havia interceptat i gravat converses telefòniques, privades i oficials, de dirigents polítics com ara Adolfo Suárez, Fernando Morán, Francisco Fernández Ordóñez, Fernando Ledesma i Enrique Múgica, a més de personalitats del món empresarial i jurídic i del rei Joan Carles. L'endemà, El Mundo va publicar la llista completa de les gravacions efectuades entre el novembre del 1983 i l'octubre del 1990.

El Cesid va replicar que si s'havia fet alguna gravació de converses d'aquests personatges en aquest període hauria estat de manera totalment involuntària, ja que a l'època es controlaven aleatòriament converses que "circulaven" per l'espai radioelèctric. El Cesid va recalcar que abans de la publicació de la llei orgànica 18/1994 aquestes activitats no eren il·legals.

El Centre Superior d'Informació de la Defensa (Cesid) havia estat fundat el 4 de juliol de 1977 pel llavors vicepresident del govern i ministre de Defensa, el tinent general Manuel Gutiérrez Mellado, sobre la base del Servei Central d'Informació (Seced), muntat durant la dictadura per l'almirall Luis Carrero Blanco. El 1981, el llavors ministre de Defensa de la UCD, Alberto Oliart, va nomenar director de l'organisme el general Emilio Alonso Manglano. El 1995, aquest general, el ministre de Defensa, Julián García Vargas —de qui depenia el centre—, i el vicepresident del govern i antic ministre de Defensa, Narcís Serra, van ser assenyalats com els responsables polítics de l'afer.

Felipe González, com a cap de govern, va exculpar el Cesid, Narcís Serra i Julián García Vargas en una primera intervenció al Congrés de Diputats el 14 de juny i va plantejar que calia investigar com s'havien obtingut aquests documents i qui n'havia promogut la publicació. Començava així una llarga confrontació entre les forces d'oposició, centrades a exigir responsabilitats al govern, i els socialistes, que posaven l'èmfasi en l'existència d'una "conspiració" contra la democràcia.

Les sospites de les filtracions apuntaven cap a Mario Conde i Juan Alberto Perote, un antic agent del Cesid a les ordres del director de la institució, Emilio Alonso Manglano. Un altre dels suposats implicats era l'ex-coronel Ignacio San Martín, condemnat pel 23-F, que apareixia com a possible contacte de Conde amb els agents del Cesid.

Conde seria al darrere de les informacions publicades per El Mundo, per la seva vinculació empresarial amb el grup periodístic, i voldria dur a terme una mena de venjança contra les persones i institucions que van expropiar Banesto. L'ex-banquer, a més, estava especialment ressentit per l'elaboració de l'anomenat informe Crillón sobre les seves activitats empresarials, que suposadament va encarregar el vicepresident Narcís Serra l'any 1991 a l'agència de detectius Jules Kroll Asociated de Nova York.

Els detalls de l’afer Crillón havien estat desvelats per l'ex-director de la Guàrdia Civil Luis Roldan, després de la seva detenció a Laos el 27 de febrer de 1995, quan es complien 305 dies de la fuga que va protagonitzar l'any anterior. Les acusacions de Roldan van acompanyar la querella que va posar l'11 d'abril de 1995 per prevaricació i falsificació de documents contra el ministre de Justícia i Interior, Juan Alberto Belloch, la secretària d'Estat d'Interior, Margarita Robles, i el director general de la Policia Ángel Olivares.

D'altra banda, l'ex-agent del Cesid Juan Alberto Perote, que treballava com a assessor d'Óscar Fanjul a la presidència de Repsol, va admetre que mantenia una relació d'amistat i veïnatge amb Mario Conde després de la publicació al diari El País d'unes fotografies en què se'l veia amb Conde a casa de Fernando Garro, antic director de Banesto, reunits el dia abans que esclatés l'escàndol Cesid.

Enmig d'aquest panorama, els mitjans de comunicació van recordar que el Cesid ja havia aparegut vinculat a altres afers d'espionatge fosc, com el que implicava l'ex-president Suárez amb la creació dels GAL i el de les escoltes suposadament encarregades a agents de la institució per l'editor de La Vanguardia, Javier de Godó.

Aquest últim episodi va ser analitzat per l'Audiència de Barcelona al mes de novembre, que va citar a declarar els antics agents del Cesid contractats per l'editor de La Vanguardia com a membres del seu servei de seguretat. Els acusats van negar tota intencionalitat política en el desenvolupament de les seves feines a La Vanguardia, però van declarar haver estat obligats per instàncies superiors a espiar personalitats destacades de la vida política catalana, entre les quals es trobava el president de la Generalitat Jordi Pujol. A finals d'any l'editor de La Vanguardia va ser absolt, i els agents, condemnats a petites penes de presó.

DIMISSIONS EN CADENA
Malgrat les exculpacions de Felipe González, la gravetat dels fets era inqüestionable. Milers d'informacions havien estat sostretes dels arxius dels serveis secrets espanyols i estaven en possessió de persones que semblaven disposades a utilitzar-les per als seus interessos personals, comercials o polítics. Les informacions que s'havien filtrat afectaven no només algunes activitats del govern, com les relacionades amb els GAL, sinó també la persona del rei i tot el sistema de seguretat, intern i extern, de l'Estat espanyol.

El 15 de juny, González va destituir Emilio Alonso Manglano, que havia presentat la dimissió al ministre de Defensa I'11 de juny, i el 18 de juny va ser detingut Perote, acusat d'haver divulgat secrets oficials.

L'1 de juliol el govern va acceptar la dimissió del vicepresident, Narcís Serra, que havia tingut un paper cabdal en la potenciació del Cesid des de la seva arribada al ministeri de Defensa l'any 1982, i la del llavors ministre de Defensa, Julián García Vargas. Malgrat les dimissions, els socialistes seguien defensant la seva innocència i la legalitat de les accions del Cesid. Les dimissions es justificaven per no haver evitat les sostraccions de material secret i com una manera de fer disminuir la tensió política, però per ells el fet essencial seguia sent la denúncia d'una conspiració política organitzada per alguns financers caiguts en desgràcia en col•laboració amb alguns mitjans de comunicació de Madrid, que era aprofitada pels partits de l'oposició.

Tres mesos després de les dimissions, la conspiració va sortir a la llum. Segons va denunciar el diari El País, l'afer Cesid no era més que un xantatge en tota regla fet per Mario Conde al govern, en el qual van participar també Juan Alberto Perote i Jesús Santaella, advocat de Conde i Perote.

Segons aquestes informacions, el 23 de juny, cinc dies després de la detenció de Perote, Santaella es va reunir amb Felipe González i el ministre de Justícia i Interior, Juan Alberto Belloch, a la Moncloa per exposar-los les condicions de l'extorsió. La reunió havia estat recomanada a González per l'ex-president del govern en temps de la UCD, Adolfo Suárez, que Santaella havia anat a veure al mes de març per demanar-li que intercedís davant González.

Les condicions eren les següents: una declaració del govern admetent la no pertinència de la intervenció de Banesto, una indemnització de 14.000 milions de pessetes per a Conde, que s'apartés el jutge Manuel García Castellón del sumari de Banesto i fos substituït pel jutge Miguel Moreiras, i que acabessin les investigacions que el Banc d'Espanya estava fent sobre ex-directius de Banesto.

Si això no es complia, Conde ordenaria la publicació del contingut de 1.200 micro-fitxes del Cesid que Perote havia robat el 1991. Santaella assumia d'aquesta manera la responsabilitat dels seus clients en l'aparició a la premsa de l'afer de les escoltes del Cesid, de l'acta fundacional dels GAL i de documents comprometedors per a les forces de seguretat de l'Estat sobre la mort en "estranyes circumstàncies" dels etarres Lucia Urigoitia, José Ignacio Zabala i José Antonio Lasa.

L'oposició va demanar immediatament explicacions al govern sobre els contactes realitzats a través de Santaella però l'executiu els va justificar a partir de la necessitat de recuperar el material que afectava la seguretat de l'Estat. Mentre l'oposició assegurava que no hi havia problemes d'Estat sinó problemes de responsabilitat del govern, l'executiu començava a deixar entreveure que la seva actuació tenia com a finalitat la defensa del bon nom de la monarquia.

En tot cas, el govern no va cedir al xantatge i els documents comprometedors van començar a aparèixer: al mes de juliol la premsa va publicar que "agents del govern havien falsificat les proves sobre la mort de l'etarra Lucia Urigoitia" i al mes d'agost que Lasa i Zabala van morir torturats per la Guàrdia Civil a la caserna d'Intxaurrondo, sota la responsabilitat del tinent coronel Enrique Rodríguez Galindo. Finalment, el 6 de setembre, l'ex-secretari general dels socialistes de Biscaia, Ricardo García Damborenea, va entregar al jutge Baltasar Garzón l'anomenada "acta fundacional dels GAL" i va acusar públicament Felipe González de ser el màxim responsable de la constitució dels GAL. No va aclarir d'on havia tret el document ni per què no l'havia lliurat anteriorment.

Malgrat això, el govern va continuar negant totes les acusacions per boca del president Felipe González i va apel·lar al secret d'Estat per no desvelar les raons últimes de la seva actuació. El govern va veure avalada la seva posició de "defensa de l'Estat" amb la publicació, el 9 de novembre a Diario 16, d'un capítol d'un llibre elaborat pels periodistes José Díaz Herrera i Isabel Duran. Allà s'assegurava amb tota mena de detalls que existia un intent de xantatge al rei per part dels financers Mario Conde i Javier de la Rosa. Es parlava d'un presumpte pagament de 12.000 milions de pessetes fet per De la Rosa a Manuel Prado y Colón de Carvajal, amic del monarca, que hauria demanat aquesta quantitat a KIO a canvi del suport d'Espanya a la causa kuwaitiana durant la Guerra del Golf.

Segons aquestes informacions, Conde i De la Rosa van intentar forçar el rei a intervenir davant els tribunals de justícia i ordenar l'arxiu dels sumaris que tots dos tenien oberts, si no volia que es fessin públiques determinades informacions sobre la seva persona. Els periodistes afegien que aquests tipus de gestions prop del rei es feien a través de Prado y Colón de Carvajal i també a través de l'ex-president Adolfo Suárez i l'advocat Joan Josep Folchi.

El portaveu del govern, Alfredo Pérez Rubalcaba, va declarar que l'executiu "no està disposat de cap manera a permetre que s'utilitzi el nom del rei en cap mena d'operació, maniobra o intoxicació de ningú en defensa dels seus interessos particulars". Felipe González, per la seva banda, va qualificar el fet d'intolerable i es sa refermar en la seva tesi de l'existència d'una conspiració contra l'Estat. Conde, De la Rosa i Prado van negar les afirmacions fetes pels periodistes i van presentar una querella contra ells. El fiscal general de l'Estat, Carlos Granados, va obrir investigacions sobre l'afer. Els partits de l'oposició van qualificar l'intent de xantatge de "ridícul".