Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Durant l’etapa final del Tour, Miguel Indurain ensenya els cinc dits de la seva mà com a símbol de les seves cinc victòries consecutives al Tour de França

Indurain, Olano i Pantani mostren les seves medalles, després dels Campionats del Món de Colòmbia el 8 d'octubre

Palmarès dels quatre grans en el Tour

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Ciclisme (171)
Trofeus, campionats, medalles, rècords (1378)
Personatges Personatges
Abraham Olano (19)
Alex Zülle (14)
Bernard Rijs (1)
Bernard Hinault (11)
Eddy Merckx (15)
Evgueni Berzin (4)
Fabio Casartelli (2)
Jacques Anquetil (11)
Jean-Marie Leblanc (7)
Johan Bruyneel (1)
José Miguel Echavarri (4)
Laurent Jalabert (10)
Manolo Saiz (4)
Marco Pantani (17)
Mauro Gianetti (2)
Melcior Mauri (14)
Miguel Indurain (41)
Oliverio Rincón (1)
Tony Rominger (13)
Uwe Peschel (1)
Entitats Entitats
Campionat del Món de Ciclisme (24)
Giro d`Itàlia (33)
Grup Ciclista Banesto (13)
Grup Esportiu ONCE (22)
L`équipe (6)
Mapei (1)
Tour de França (80)
Tour de Normandia (1)
Unió Ciclista Internacional (17)
Vuelta a Espanya (30)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Colòmbia (77)
França (306)
Alps francesos (3)
43 lectures d'aquest article
11 impressions d'aquest article
El cinquè Tour d'Indurain i el Mundial d'Olano
Ciclisme
L’any 1995, Miguel Indurain i Abraham Olano van guanyar dues de les més importants curses ciclistes de la temporada: el Tour de França i el Campionat del Món en ruta disputat a Colòmbia, respectivament. A més, Indurain va aconseguir la victòria en la prova contra rellotge del Mundial. Per a Indurain va ser l'any de la consagració definitiva, ja que es va convertir en el primer ciclista que aconseguia guanyar el Tour cinc cops consecutius. Per a Olano va ser l'any del seu primer gran triomf internacional.

En el Tour 95, Indurain va tornar a demostrar un domini aclaparador respecte als seus rivals, tant en les etapes contra rellotge com en les de muntanya. La primera estocada del navarrès als seus màxims rivals es va produir a la 7a etapa, de 203 km, que va transcórrer per territori belga, amb un traçat inspirat en la clàssica Lieja-Bastogne-Lieja, que a priori no era el terreny més propici per a Indurain. Però el corredor del Banesto va atacar en els últims quilòmetres i va quedar segon de l'etapa i de la general, per darrere del corredor belga de l'ONCE Johan Bruyneel. El director de l'equip ciclista Banesto, José Miguel Echavarri, va aclarir que l'atac del navarrès formava part d'una estratègia per obtenir avantatges de sortida amb vista a la contrarellotge de l'endemà, de 54 km, que es va disputar entre Huy i Ceraing i en què Indurain es va imposar davant del danès de l'equip Gewis Bernard Rijs.

Després de la contrarellotge, Indurain va prendre el mallot groc i ja no el va deixar més. L'etapa següent, la primera que transcorria pels Alps, amb final al port de categoria especial La Plagne, amb un 7,3 de desnivell mitjà, va marcar decisivament el desenllaç final del Tour. Un atac del corredor suís Alex Zülle (ONCE) —que havia perdut quatre minuts a la contrarellotge respecte al corredor navarrès— al penúltim port de la jornada, el Cormet de Roselend, de primera categoria, li va permetre obtenir una diferència substancial respecte al grup de favorits, diferència que va provocar a l'últim port, La Plagne, una fulminant reacció del corredor de Banesto, que va reduir de forma ostensible la diferència que el suís havia aconseguit i va distanciar alhora els seus principals adversaris en la classificació general. Zülle, en una sensacional demostració de força, es va endur el triomf d'etapa, davant del navarrès, que va arribar en segona posició. Però el més important va ser que Indurain havia deixat fora de joc la majoria dels seus competidors. Només Zülle, a 2:27 a la general i amb el suport del potent equip de l'ONCE, amb corredors de la talla de Laurent Jalabert, Johan Bruyneel i Melcior Mauri, podia representar un perill per al navarrès de cara a l'obtenció del Tour.

El Tour va quedar reduït a una lluita entre Indurain i l'equip ONCE, mentre que el tercer classificat de la general després de la novena etapa, el danès Rijs, es va limitar a seguir la roda d'Indurain, sabent que no tenia possibilitats de derrotar-lo.

Indurain
no tan sols va resistir els nombrosos atacs en les etapes de Tour que quedaven, sinó que va augmentar el seu avantatge respecte als principals rivals en les posteriors jornades alpines i pirinenques. A més, el corredor navarrès es va adjudicar la penúltima etapa, una contrarellotge de 46 km, confirmant el seu domini absolut en el Tour, compartit amb l'equip espanyol ONCE, dirigit de forma magistral per Manolo Saiz, que va aconseguir la victòria final en la classificació general per equips i va situar tres corredors entre els 10 primers de la general. Finalment, el podi va quedar de la següent manera: Indurain (Banesto), amb un temps total de 92 h 44 min 59 s; segon, el suís Zülle (ONCE) a 4:35, i tercer, el danès Rijs (Gewis) a 6:47.

Amb aquesta victòria, Miguel Indurain va entrar a formar part del selecte grup de ciclistes que havien aconseguit guanyar el Tour cinc cops: el belga Eddy Merckx i els francesos Bernard Hinault i Jacques Anquetil. Cap d'ells, però, no l'havia guanyat, com Indurain, en cinc anys consecutius.

El català Melcior Mauri (ONCE) va quedar el sisè de la general. Tony Rominger (Mapei), que havia aconseguit la victòria al Tour de Normandia i al Giro d'Itàlia, disputat el mes anterior, va acabar en una discreta vuitena posició, a més d'un quart d'hora d'Indurain. La revelació de l'any anterior i una de les més fermes promeses a trencar el monopoli d'Indurain en la ronda francesa, Evgueni Berzin (Gewis), que havia guanyat el Giro l'any anterior i que havia obtingut la segona posició al Giro d'Itàlia 95, va abandonar a mig Tour.
Un cas a part va ser el de Marco Pantani (Carrera), un dels que a principis de temporada es perfilaven com a màxims rivals d'Indurain. El corredor italià no va arribar en bona forma al Tour, però tot i així va ser capaç de guanyar-ne dues etapes.
El punt negre del Tour va ser l'accident mortal en què va perdre la vida, a la quinzena etapa, el corredor italià Fabio Casartelli. Els corredors van decidir rodar tots junts a l'etapa següent i cedir la victòria a l'equip de Casartelli, el Motorola, els components del qual van creuar la línia d'arribada alhora. La direcció del Tour, encapçalada per Jean-Marie Leblanc, va declarar l'etapa nul·la.

EL MUNDIAL DE CICLISME
Per primer cop en la seva carrera, Indurain va preparar de forma específica el Mundial. Va renunciar a participar a la Vuelta 95 per centrar-se exclusivament en el Mundial de Colòmbia. Un mes abans de l'esdeveniment es va traslladar a Colorado (Estats Units), on va iniciar una meticulosa preparació per aclimatar-se a l'altura, i una setmana abans de l'inici de la contrarellotge, el 29 de setembre, es va traslladar a Colòmbia.

En canvi, Abraham Olano no va fer cap preparació especial. La participació depenia del seu estat general quan acabés de disputar la Vuelta. El corredor del Mapei va aconseguir una sorprenent segona posició en la general, darrere del francès de .2 l'equip ONCE Laurent Jalabert, que es va adjudicar la prova. Era la primera victòria del francès en una de les tres grans proves per etapes (Tour, Giro i Vuelta). Jalabert, fins llavors considerat un especialista en les proves d'un sol dia (critèriums i clàssiques), va fer una magnífica temporada que el va portar a encapçalar la classificació de la Unió Ciclista Internacional (UCI) al final de l'any, davant d'Indurain (segon) i Rominger (tercer). A més, va rebre el premi que atorga anualment el prestigiós diari francès L 'Equipe al millor ciclista de l'any.

El Mundial de ciclisme es va disputar a Colòmbia entre el 4 i el 9 d'octubre. En un resultat sense precedents per al ciclisme espanyol, Indurain i Olano es van repartir les medalles d'or i plata de les dues especialitats.

En la prova contra el rellotge, disputada el 4 d'octubre a la localitat de Tonja, que constava de 43 km, el corredor navarrès i el guipuscoà, que eren més favorits que mai a causa de les baixes de grans especialistes en la modalitat, com ara els suïssos Rominger i Zülle o el rus Berzin, es van adjudicar la medalla d'or i la de plata respectivament. Indurain va invertir un temps de 55 min 30 s, i Olano va quedar a 48 s, mentre que el tercer va ser l'alemany, Uwe Peschel, a 2:03 del navarrès. Indurain va utilitzar una bicicleta convencional amb plats de 54 i 46 dents i un desenvolupament de 12 a 18.

Cinc dies després, el 9 d'octubre, va tenir lloc a Bocayà la prova de ciclisme de fons en carretera, i les posicions es van invertir. El recorregut constava de 15 voltes a un circuit de 17,7 km, amb un traçat molt exigent i ondulat.

La carrera no es va decidir fins a la penúltima volta. Després de diversos atacs sense èxit, Olano, amb l'ajuda de Miguel Indurain—que, sacrificant part de les seves opcions al títol, va frenar la resta de corredors—, va aconseguir una diferència substancial respecte al grup de favorits, entre ells l'italià Pantani, el colombià Oliverio Rincón i el mateix Indurain. L'última volta va ser d'infart, amb el guipuscoà escapat i perseguit per un grup de tres corredors: Pantani,
Mauro Gianetti i Indurain. Al final, Olano va aconseguir mantenir l'escapada i va arribar en primera posició, malgrat haver rebentat una roda en els últims metres de recorregut. Indurain es va imposar a l'esprint i va obtenir la medalla de plata, davant de Pantani (bronze) i Gianetti, quart. El navarrès va celebrar la segona posició com si es tractés d'una victòria. Indurain havia demostrat, en permetre l'escapada del seu company, que era un campió no només damunt la bicicleta.

Un cop acabat el campionat, el navarrès va confirmar que intentaria batre el rècord de l'hora —en possessió del suís Tony Rominger amb un registre de 55,291 km— el dia 15 del mateix mes al velòdrom Luis Carlos Galán, situat als afores de la capital colombiana.

Tot feia preveure un nou èxit del navarrès. D'una banda, l'alçada (2.600 metres), a la qual Indurain s'havia aclimatat perfectament, feia més accessible el rècord. De l'altra, el navarrès tenia l'espina clavada de la setmana anterior, quan es va quedar a les portes de la medalla d'or en el Mundial de fons en carretera. Però el velòdrom era descobert i la meteorologia hi va jugar un paper cabdal. Malgrat que va intentar el rècord de matinada, l'hora teòricament més favorable, el fort vent que bufava va fer impossible acostar-se a la marca de Rominger, i Indurain va decidir abandonar quan encara no havia passat ni mitja hora.

Alguns comentaristes van apuntar que potser el ciclista navarrès tenia ja poca motivació per fer front a nous reptes quan ja havia guanyat pràcticament tot el que es podia guanyar dalt d'una bicicleta.