Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
El Tour de França va estar a punt de ser suspès pels boicots dels ciclistes

Olano, Escartín i Jiménez van guanyar la Vuelta a Espanya

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Ciclisme (171)
Dopatge (49)
Personatges Personatges
Abraham Olano (19)
Alex Zülle (14)
Armin Meier (1)
Bobby Jullich (1)
Bruno Roussel (1)
Eric Rickaert (1)
Felice Gimondi (2)
Fernando Escartín (8)
Jan Ullrich (17)
José María Jiménez (7)
Laurent Dufaux (3)
Marco Pantani (17)
Melcior Mauri (14)
Miguel Indurain (41)
Pàvel Tonkov (3)
Richard Virenque (5)
Willy Voet (1)
Entitats Entitats
Cofidis (4)
Federació Suïssa de Ciclisme (1)
Festina (3)
Giro d`Itàlia (33)
Grup Ciclista Banesto (13)
Grup Esportiu ONCE (22)
Grupo Vitalicio Seguros (2)
Kelme-Costa Blanca (11)
Mapei-Clas (7)
Tour de França (80)
Unió Ciclista Internacional (17)
Vuelta a Espanya (30)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
França (306)
Itàlia (158)
Dublín (Irlanda) (16)
Trieste (Itàlia) (2)
62 lectures d'aquest article
63 impressions d'aquest article
Pantani contra l'EPO
Ciclisme
La temporada ciclista de l'any 1998 va estar marcada pel més gran escàndol de la història d’aquest esport. Les acusacions de dopatge van estar a punt de provocar la suspensió del Tour de França i van enterbolir el desenvolupament normal del final de la temporada. En l'aspecte esportiu van destacar per damunt de tot els triomfs de l'italià Marco Pantani que va aconseguir guanyar el Giro i el Tour. A la Vuelta, la victòria d'Abraham Olano va ser la primera d'aquest corredor en una prova per etapes, després d'haver portat el mallot de líder a les tres grans voltes sense haver-ne guanyat cap.

Fins el 1998, Marco Pantani, nascut el 1970, era reconegut com un magnífic escalador, capaç de deixar enrera a qualsevol a la muntanya, i aquesta qualitat l'havia portat a ser segon en el Giro de 1994 i tercer al Tour del 1996 i del 1997. Però tots tres cops el triomf final va ser per a un contrarellotgista: Evgeni Berzin al Giro de 1994, Miguel Indurain al Tour de 1996 i Jan Ullrich al de 1997, i semblava que mai no podria guanyar les grans proves en les que les etapes contrarellotge eren cada vegada més decisives.

Però al Giro de 1998 Pantani va recuperar un estil de ciclisme que semblava ja superat, atacant a totes les etapes que li eren favorables. Les primeres dues setmanes, el suís del Festina Alex Zülle semblava imbatible i Pantani estava pràcticament descartat pel triomf final, sobretot després que el suís el superés en 3 minuts i mig a la contrarrellotge de Trieste. Però Pantani va seguir atacant i finalment va arribar el defalliment de Zülle a una gran etapa al port de La Marmolada i després va aconseguir també destacar-se del seu altre gran rival, el rus del Mapei Pàvel Tonkov, que finalment va quedar en segon lloc. En la darrera contrarellotge va saber conservar el seu avantatge demostrant que havia millorat molt en aquesta especialitat. Pantani va guanyar també el premi de la muntanya. Per equips el triomf final va ser per l'equip italià de Tonkov, el Mapei.

El Tour de 1998 es presentava com un dels més oberts en molts anys. Al costat de Pantani, els grans favorits eren Jan Ullrich i Alex Zülle. Però el Tour va tenir un desenvolupament totalment anormal. El 9 de juliol, tres dies abans que la competició comencés a Dublín, el massatgista de l'equip Festina, Willy Voet, va ser detingut a la frontera entre França i Bèlgica en un cotxe de l'equip ple de substàncies que les autoritats franceses consideraven dopants, entre elles 400 dosis d'EPO, una hormona que augmenta la producció de glòbuls vermells. El que en d'altres passos s'hauria convertit en un escàndol esportiu en aquest cas va prendre un caire judicial per l'aplicació d'una llei francesa que considerava el dopatge un delicte penal. Així van començar un seguit de detencions, interrogatoris policials a directius i corredors i registres de material dels equips.

El 17 de juliol, ja en plena carrera, la policia francesa va detenir Bruno Roussel i Eric Rickaert, director i metge del Festina respectivament, i nou ciclistes de l'equip van ser retinguts i interrogats. Tres dies després, la direcció del Tour va decidir l'exclusió del Festina de la cursa. El 28 de juliol la policia va tornar a intervenir, aquesta vegada interrogant els ciclistes de l'equip holandès TVM. Un mecànic d'aquest equip havia estat detingut al mes de març a Reims amb més de 100 dosis d'EPO. El mateix dia, després d'una dura etapa alpina, sis corredors d'aquest equip van haver de passar controls exhaustius d'orina, sang i cabells. Al dia següent els equips espanyols ONCE i Banesto van abandonar la cursa com a protesta pels controls policials, mentre que la resta de ciclistes van córrer l'etapa sense dorsals. Al dia següent van abandonar la prova els altres dos equips espanyols: Kelme i Vitalicio Seguros.

Després de tot aquest enrenou, va quedar la impressió què l'equip Festina no era un cas aïllat en el món del ciclisme professional, sinó que la utilització de substàncies prohibides era una pràctica molt estesa a tots els equips i que eren els propis directius i equips mèdics els que facilitaven els productes i en supervisaven l'administració. També era l'opinió generalitzada que en aquest aspecte el ciclisme no era diferent d'altres esports d'alta competició, amb uns interessos econòmics cada vegada més importants i un nivell de competència cada vegada més ferotge.

En l'aspecte purament esportiu, abans d'arribar a la muntanya semblava que Ullrich aconseguiria fàcilment la victòria final i Pantani, després de perdre gairebé cinc minuts a la primera contrarellotge semblava pràcticament descartat. Però les seves espectaculars actuacions a la muntanya, sobretot a la quinzena etapa amb les ascensions al Galibier i a Les Deux Alpes, on va aconseguir un avantatge de deu minuts sobre Ullrich, li van permetre superar el seu desavantatge i proclamar-se guanyador. L'italià va arrodonir la seva actuació amb una excel•lent actuació en la contrarellotge final, de 52 km de recorregut, en la que va quedar tercer a només 2 minuts i mig de l'alemany. Ullrich va quedar segon a la general, mentre que el tercer lloc va ser per al jove nord-americà de l'equip Cofidis Bobby Jullich, una de les revelacions d'aquest Tour. Per equips el guanyador va ser el Cofidis.

Amb el seu triomf al Tour i al Giro, Pantani es convertia en el setè home de tota la història que aconseguia aquest doblet afegint-se a noms llegendaris com Fausto Coppi, Jacques Anquetil, Eddy Merckx, Bernard Hinault, Stephen Roche o Miguel Indurain. També era el primer italià que guanyava la cursa francesa des que Felice Gimondi ho va aconseguir el 1965.

El cas del dopatge va amenaçar la celebració de la Vuelta a Espanya. La Unió Ciclista Internacional (UCI) inicialment va exigir a les federacions que tenien ciclistes implicats en casos de dopatge que anunciessin les seves sancions abans del 13 de setembre, data en que la Vuelta es trobaria en plena competició. El principal afectat era l'equip Festina, un dels més atractius de la cursa principalment per la presència d'Alex Zülle, guanyador de l'edició anterior. Finalment però, l'UCI va acceptar endarrerir les sancions fins després de la celebració de la Vuelta, que es va poder celebrar amb normalitat.

El triomf final a la Vuelta va ser per Abraham Olano, que finalment confirmava la seva capacitat per a guanyar una gran prova per etapes. Olano va guanyar gràcies a la seva superioritat en les proves contrarellotge i, a diferència d'altres ocasions, va saber aguantar bé a la muntanya. El seu equip, el Banesto, va controlar la cursa en tot moment. Però a la Vuelta, com ja havia passat al Giro i al Tour, el protagonisme va ser per als escaladors, amb la lluita a la muntanya entre Pedro Escartín, del Kelme Costa Blanca, que va quedar en segon lloc a la classificació general, i José María Jiménez, company d'equip d'Olano, que va ser la gran revelació de la cursa en guanyar quatre etapes i quedar tercer de la general, a més de proclamar-se rei de la muntanya. El triomf per equips va ser pel Banesto, seguit pel Kelme en segon lloc i el Festina en tercer.

El gran paper de Jiménez va provocar una picabaralla entre aquest i la dona d'Olano i manager del corredor, Karmele Zubillaga, que el va acusar de no donar prou suport a la muntanya al seu marit, quan aquest era el líder de la cursa. L'enfrontament va provocar que pocs dies després d’acabar-se la cursa espanyola, Olano anunciés que deixava l'equip Banesto per fixar per l'ONCE. El gran potencial d’Olano va quedar novament confirmat amb el seu triomf en la prova contrarellotge del campionat del món celebrat a Holanda el mes d’octubre. L’osonenc Melcior Mauri, de l’equip ONCE; va obtenir la plata en aquesta mateixa prova.

Banesto va intentar compensar la baixa d’Olano amb el fitxatge d'Alex Zülle, excorredor de l'ONCE, després d'una temporada nefasta per a ell. Després de la Vuelta, la Federació Suïssa de Ciclisme va anunciar les sancions pels casos de dopatge i va imposar vuit mesos d'inhabilitació als tres corredors d'aquesta federació implicats en l'afer de dopatge a l'equip Festina, Alex Zülle, Laurent Dufaux i Armin Meier. El càstig era important però més simbòlic que altra cosa, ja que afectava als mesos d'octubre fins a maig i no impediria als tres corredors participar a les grans proves de la temporada 1999. Un altre dels components de l'equip Festina, el francès Richard Virenque, va anunciar al mes de desembre la seva retirada del ciclisme professional ja que cap equip estava interessat en contractar-lo. Virenque, a diferència d'altres companys de l'equip, no havia reconegut mai haver pres substàncies prohibides.