Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Els ciclistes espanyols no van realitzar una bona temporada

Miguel Indurain va rebre un especial homenatge en l’etapa del Tour que va acabar a Pamplona

Articles dependents
Alex Zülle
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Ciclisme (171)
Esportistes, entrenadors, dirigents esportius (558)
Trofeus, campionats, medalles, rècords (1378)
Personatges Personatges
Abraham Olano (19)
Alex Zülle (14)
Bjarne Riis (7)
Chris Boardman (7)
Enrico Zaina (1)
Evgueni Berzin (4)
Fabian Jeker (1)
Fabio Baldato (1)
Fernando Escartín (8)
Jan Ullrich (17)
Johan Museew (1)
Laudelino Cubino (1)
Laurent Jalabert (10)
Laurent Dufaux (3)
Marco Fincato (1)
Mariano Piccoli (1)
Mariano Rojas (2)
Mauro Gianetti (2)
Miguel Indurain (41)
Pascal Richard (2)
Patrick Jonker (1)
Pàvel Tonkov (3)
Richard Virenque (5)
Tony Rominger (13)
Entitats Entitats
Campionat del Món de Ciclisme (24)
Dauphiné Libéré (3)
Festina (Ciclisme) (3)
Gewiss (1)
Giro d`Itàlia (33)
Grup Ciclista Banesto (13)
Grup Esportiu ONCE (22)
Jocs Olímpics Atlanta (43)
Mapei-Clas (7)
Medalla al Mèrit Esportiu (6)
Panaria (Ciclisme) (1)
Telekom (Ciclisme) (2)
Tour de França (80)
Volta Ciclista a Catalunya (20)
Vuelta a Espanya (30)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Colòmbia (77)
Alps francesos (3)
Cieza (Múrcia) (1)
Covadonga (Astúries) (1)
Grenoble (França) (4)
42 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Zülle pren el relleu d'Indurain
Ciclisme
El 1996 va ser l'any de l'inici del declivi de Miguel Indurain el corredor navarrès que havia dominat el món del ciclisme els cinc anys anteriors, i per l'eclosió de nous campions com els suïssos Alex Zülle, Laurent Dufaux, Toni Rominger, Pascal Richard, Mauro Gianettí, Johan Museeuw i Fabian Jeker, però també la dels italians Fabio Baldato i Enrico Zaina, la del danès Bjarne Riis i la del francès Richard Virenque.

Els espanyols van acabar la temporada amb l'or i la plata aconseguits per Miguel Indurain i Abraham Olano en la contrarellotge dels Jocs d'Atlanta, però sense haver pujat als podis de les grans carreres per etapes. A final de temporada, s'especulava amb la possibilitat que Indurain digués adéu definitivament al ciclisme o que, com a mínim, decidís canviar d'equip i deixés el seu Banesto de tota la vida per fitxar per un altre equip.

La primera gran carrera ciclista de la temporada va ser la italiana. El rus Pavel Tonkov, de l'equip Panaria, va ser el sorprenent vencedor de la 79a edició del Giro d'Itàlia. Tonkov es va convertir en el segon corredor rus que aconseguia guanyar la carrera italiana, ja que feia un parell d'anys s'hi havia imposat Evgueni Berzin. Tonkov, de 27 anys va estar acompanyat al podi per l'italià Enrico Zaina i l'espanyol Abraham Olano. El guanyador de la muntanya va ser l'italià Mariano Piccoli, i Mapei es va imposar en la classificació per equips.

Miguel Indurain, que no va participar en el Giro per preparar-se més bé per al Tour, va vèncer a la Dauphine Liberé, als Alps, per segon cop consecutiu, imposant-se en la setena etapa a les muntanyes de Grenoble. El van acompanyar al podi el suís Toni Rominger i el francès Richard Virenque. El que semblava el seu principal adversari, Laurent Jalabert, va abandonar durant l'última etapa, de 174 quilòmetres, a uns quaranta del final.

La 76a edició de la Volta a Catalunya, que es va acabar el 20 de juny, va ser per al suís Alex Zülle, de l'equip ONCE, que va vestir el jersei de líder des del primer dia i a més es va anotar les tres etapes contra rellotge individual. Zülle només va deixar escapar l'etapa reina de muntanya, que va cedir al seu company d'equip Patrick Jonker. Al costat de Zülle van compartir el podi de la general l'australià Patrick Jonker i el neoprofessional Marco Fincato, que havia estat l'home revelació de la carrera pel seu comportament excel·lent a la muntanya i en les etapes cronometrades. La muntanya va ser per a Laudelino Cubino, i per equips va guanyar l'ONCE.

A la gran carrera per etapes de l'any, el Tour de França, l'expectació era enorme, ja que una victòria d’Indurain el convertiria en el ciclista que més cops hauria guanyat la prova. Però la seva actuació va ser decebedora. Després de molts anys de parlar d'ell com un home d'una altra galàxia, es va poder comprovar que el navarrès també era de carn i ossos.

A la duríssima setena etapa, als Alps, Indurain va patir per arribar a la meta, perquè a 3,5 quilòmetres de la meta va defallir de manera espectacular. Amb la llengua fora, va sol·licitar aigua a l'equip Gewiss i va perdre tres minuts i mig, i amb ells una bona part de les seves opcions al Tour. Va ser el primer cop que s'havia pogut veure Indurain patint una de les pàjaras tan temudes pels ciclistes. Segons els seus preparadors, la pluja i el fred van ser les causes de l'ensorrada del corredor navarrès. Però en etapes posteriors, quan la meteorologia ja havia millorat, Indurain va seguir perdent temps. Quan va acabar el Tour, ocupava l'onzè lloc a la general, a 14:14 del guanyador, el danès Bjarne Riis.

Va ser la carrera d'un equip arrasador, el Telekom, d'un nou campió i d'un país que tenia per primer cop un guanyador del Tour. Els carrers de París es van omplir de danesos i també d'alemanys que festejaven el segon lloc a la general de Jan Ullrich. Amb 22 anys. Jan Ullrich va ser una de les grans sorpreses d'aquest Tour. Els francesos van celebrar el tercer lloc de Virenque. L'equip triomfador va ser el Telekom, tot i que el Festina es va adjudicar la classificació per equips.

La derrota d'Indurain a la volta francesa el va decidir a participar en els Jocs Olímpics d'Atlanta. Indurain i Olano van ser or i plata a la contrarellotge de ciclisme. Però el corredor navarrès, de 32 anys, va tornar a demostrar que era de carn i ossos a la Vuelta a Espanya. El 20 de setembre, Indurain va quedar despenjat del grup de favorits a la 13a etapa, pujant al Mirador del Fito. Entre aquest port de primera i els alts de Covadonga va baixar de la bicicleta davant de l'hotel on s'allotjava el seu equip, Banesto.

La carrera espanyola del 1996, la més ràpida de la història, amb més de 40 quilòmetres per hora de velocitat mitjana, se la va adjudicar el suís Alex Zülle, acompanyat en el podi per dos compatriotes: Laurent Dufaux (Lotus-Festina) i Toni Rominger (Mapei-GB).

A la Vuelta, els espanyols no van guanyar cap etapa, i el primer espanyol a la general va ser Fernando Escartín, en desè lloc. Escartín també va ser el millor espanyol al Tour.

L'última gran cita de la temporada ciclista va ser el Mundial, a Lugano, on es van disputar les proves de contrarellotge i de ruta, els dies 10 i 13 d'octubre. La primera categoria se la va adjudicar Alex Zülle, amb un temps final de 48:13, seguit de Chris Boardman (48:53) i Toni Rominger (48:55). Zülle va prendre la corona a Miguel Indurain, vencedor l'any anterior a Colòmbia. La decepció de la jornada va ser el vuitè lloc d'Abraham Olano que tenia fundades aspiracions al títol i havia quedat segon en la disputa d'aquesta prova l'any anterior. L'aspirant va acabar l'any anunciant que abandonava el Mapei i fitxava pel Banesto.

El campió mundial de fons en carretera va ser el belga Johan Museeuw, que va aconseguir la victòria més important de la seva carrera el dia que complia 31 anys i va recuperar un títol que el seu país no tenia des del 1990. El segon lloc va ser per al suís Mauro Gianetti que Museeuw va superar a l'esprint final. El bronze va ser per a l'italià Michele Bartoli.

La nota tràgica del món del ciclisme la va protagonitzar Mariano Rojas. El jove ciclista murcià de l'ONCE va morir el 23 de juny a la ciutat sanitària Virgen de la Arrixaca de Cieza. El ciclista havia tingut un accident de trànsit dos dies abans. A títol pòstum, el secretariat de l'Estat per a l'Esport va concedir a Rojas el Reial Orde al Mèrit Esportiu.