Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Celebració del centenari del cinema al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

Exposició commemorativa del centenari del cinema

Articles dependents
Louis Malle
Lana Turner
Ginger Rogers
Dean Martin
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Cinema (199)
Personatges Personatges
Auguste Marie Louis Nicholas Lumière (2)
Carmen Alborch (31)
Emile Skladanowsky (1)
Francis Ford Coppola (4)
Louis Jean Lumière (2)
Marie Magdalene von Losch Dietrich (2)
Max Skladanowsky (1)
Sam Show (1)
Entitats Entitats
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (30)
Cinémathèque française (1)
Filmoteca de Catalunya (3)
Filmoteca Española (1)
Los Angeles County Museum of Art (1)
Martin Gropius Bau (1)
Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (10)
Museu d`Art Modern de Nova York (10)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
França (306)
Berlín (Alemanya) (73)
Lió (França) (12)
París (França) (222)
Tolosa (Guipúscoa) (9)
75 lectures d'aquest article
46 impressions d'aquest article
El centenari del cinema
Cinema
El 28 de desembre de 1995 va fer cent anys que els germans August i Louis Lumière van inventar una nova modalitat d'espectacle destinat a revolucionar la concepció del lleure i provocar una veritable transformació social dels hàbits i costums heretats del passat. Cent anys després de les curtes i enlluernants filmacions dels Lumière, el cinema constituïa ja una veritable indústria que movia milions i milions de dòlars a tot el món i que, per damunt de la seva qualitat artística, s'havia convertit en un referent cultural de primer ordre, capaç de congregar gent i explicar històries adaptades a les necessitats de representació de l'home i la dona del segle XX.

Els actes commemoratius van ser especialment significats a Espanya, França i Alemanya.

A Espanya, la ministra de Cultura, Carme Alborch, es va encarregar de centralitzar un conjunt d'iniciatives sorgides de l'àmbit privat, empresarial i institucional per commemorar l'esdeveniment. Es va editar una Antologia crítica del cinema español, es van organitzar cicles a la Filmoteca Nacional i a la Filmoteca de Catalunya i es van muntar diferents exposicions al Centro de Arte Reina Sofia de Madrid i al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona; tot amb l'objectiu d'oferir una panoràmica completa del que havien estat aquests cent anys a l'Estat espanyol en el camp de la producció audiovisual.

A Alemanya, que presumia d'haver ensenyat l'invent abans que França a través de la projecció que van fer l'11 de novembre de 1895 els germans Max i Emil Skladonowski en un music-hall berlinès davant de 1.500 persones, es van muntar més de 250 actes commemoratius, presidits per una gran exposició a Berlín, la Kino-Movie-Cinema, protagonitzada per Marlene Dietrich, les seves pel·lícules i els seus records. A la festa berlinesa, celebrada al Martin Gropius Bau, s'hi van incorporar, a més, peces cedides per la Cinemathèque Parisien, el Museu d'Art Modern de Nova York, el Los Angeles Country Museum i les col·leccions privades de Francis Ford Coppola i el fotògraf Sam Show.

A França, la commemoració va ser presentada com una festa nacional. Pels francesos, no hi havia cap dubte que els inventors del cinema havien estat els germans August i Louis Lumière i que la primera fita rellevant del nou art va ser la projecció que van fer a Lió el 28 de desembre de 1895.

Els francesos van muntar exposicions arreu: museus, ajuntaments, sales de cinema, biblioteques i centres educatius. Van reunir i van restaurar 1.404 de les 1.425 cintes que havien gravat els Lumière, i les van ensenyar fins i tot per la televisió. El 28 de desembre de 1995, a més, l'entrada a qualsevol cinema del país va ser de franc, i s'anunciava un carnaval protagonitzat de forma absoluta pel rei del cinema. Les celebracions, en conjunt, es van prolongar fins al mes de febrer de 1996, amb la inauguració d'un espai permanent de 25.000 metres quadrats dedicat al cinema al Palau Tòquio de París, una cinemateca a Tolosa i un cinema-museu a l'hangar de Lió on els germans Lumière havien presentat les seves primeres imatges mòbils.

A Hollywood no hi va haver cap celebració especial. A la meca del cinema l'única celebració possible era continuar treballant, fabricant pel·lícules per mantenir viva la flama del cinema i de la indústria que li donava suport i el convertia en el principal producte de consum dels últims cinquanta anys.

Al marge, però, d'aquest fet, cent anys després de la seva invenció, el cinema continuava sent fantasia en moviment, una fantasia que involucrava actors, actrius, directors, productors, escriptors, guionistes, promotors, publicistes, moda, premsa, televisió i públic de tot arreu del món.

El 1995, el cinema era un fet social, i fins i tot intel·lectual, que havia originat pàgines i pàgines d'assaig i literatura especialitzades, fins a arribar a ser definit, en algunes ocasions, com la setena de les arts pels seus principals valedors.

Cent anys després de la seva invenció, però, el que tothom admetia era que el cinema, si més no, era espectacle i que com a tal es podia entendre, disfrutar i explicar. Ja des del moment de la seva aparició, el cinema va constituir per a tothom una mena de miracle modern, tècnic però fantàstic, capaç de col·lectivitzar els gustos i les maneres de distreure's de la gent de tot arreu.

Abans del cinema, però, ja n'hi havia moltes, de distraccions col·lectives. La música, el teatre, els firaires, els titelles, les rondalles, els contes, les llegendes i la literatura entretenien la gent, creant un tot homogeni en què la religió, la mitologia i el saber popular s'encavalcaven per explicar fantàstiques històries d'herois i heroïnes, de bons i dolents, d'amors i desamors, de pobles i cultures, en un conglomerat que en el moment que es va inventar el cinema constituïa el veritable patrimoni cultural occidental. Però totes aquestes arts eren arts artesanals, pre-urbanes, palatines potser, però d'un abast reduït, concret, limitat a la capacitat de convocatòria i representació d'uns artistes fent la seva feina físicament en un espai determinat. Amb la invenció del cinema, aquest abast es va engrandir de forma espectacular. El cinema tenia una facultat tècnica que li permetia arribar a molts llocs al mateix temps i, amb molt pocs mitjans (un projector, una pantalla i uns seients), explicar històries ací i allà, i multiplicar l'efecte comunicador entre cultures i universalitzar, al mateix temps, el lleure i les creences de tothom.

El 1995, només la televisió i el potencial multimèdia de la informàtica eren capaços de competir amb els efectes meravelladors del cinema, si bé alimentant-se del seu propi potencial en una redifusió de l'escenografia, els efectes i els mites cinematogràfics per excel·lència.