Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Reportatge

Any 2012

Imprimir    Recomanar article
Escenari cinema

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cinema (199)
Cultura catalana (416)
Llengua catalana (1362)
Premis, guardons i homenatges (507)
Personatges Personatges
Agustí Villaronga (11)
Emili Teixidor (21)
Isona Passola (5)
Pep Armengol (1)
Entitats Entitats
Acadèmia del Cinema Català (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
167 lectures d'aquest article
70 impressions d'aquest article
El cinema català després de ‘Pa Negre’
CINEMA




Acaronar el cel amb les mans i mesos després encara no saber-se’n avenir. Aquesta és la sensació que es desprèn dels responsables de l’èxit de ‘Pa Negre’, la pel·lícula desacomplexadament catalana que ha esdevingut plenament universal. L’univers d’Emili Teixidó portat al cinema sota la direcció d’Agustí Villaronga pren protagonisme en la història del cinema fet al país i, per a molts, es converteix en el millor argument per reivindicar la indústria cinematogràfica catalana. Ara bé, a què es deu i què en queda d’aquest èxit?

Elisabet Borreda i Díaz - @eliborreda

Si ens volem preguntar en quin estat està i com és el cinema català després de ‘Pa Negre’ d’entrada hem d’acotar què entenem per cinema català. La primera resposta, la més rasa i curta i, a la vegada, la més clara, és que el cinema català és “el cinema produït a Catalunya, el parlat en català”, segons Isona Passola, productora de ‘Pa Negre’. En la mateixa línia respon Pep Armengol, director de càsting a la pel·lícula que ens ocupa i secretari de l’Acadèmia del Cinema Català. Per Armengol, el cinema català és el cinema “fet o produït a Catalunya”. Ara bé, la resposta pot ser més complexa si tenim en compte que el cinema és un dels exemples més clars d’un producte fruit d’un treball en equip que sovint està format per gent d’arreu del món. I quan comencem a parlar de cinema català? Francesc Bellmunt, director, en situa l'inici just després del Franquisme, l'any 1976 amb 'La ciutat cremada' d'Antoni Ribas, i 'La Nova Cançó' del mateix any i que ell mateix va dirigir.

Des d’una perspectiva econòmica, “també és complicat definir què és cinema català perquè els grans projectes requereixen pràcticament sempre capitalitzacions diverses” com apunta Pere Tubert, cinèfil i impulsor de Kuu.cat, un web sobre cinema que es presenta com “un projecte cinematogràfic, cinemàtic i obsessiu”. En aquest sentit hi trobem els Premis Gaudí, als quals només s’hi pot optar si més d’un 20% de la producció és capital català. Tubert, però, concreta la seva reflexió: “És cinema català ‘Vicky, Cristina, Barcelona’? No, no ho és. Tot i que econòmicament s'hi pot considerar, no hi ha res més que permeti fer-ho” perquè ni l'ambientació -tot i aprofitar-se abastament del país- és aliena a ell. “És cinema català ‘[REC]’? Sí, sí que ho és. No només els diners i els directors són catalans, sinó que utilitza sense vergonya elements del país.” Ara bé, Tubert també matisa que “a diferència de 'Pa Negre'” per mirar a fora “renuncia a ser obertament catalana”, una mica com passa o ha passat amb altres produccions de Filmax o de la desapareguda Fantastic Factory, “un invent per intentar convertir Barcelona en un centre de producció de cinema fantàstic que es limitava a fer cinema de concepció americana però en un escenari més barat. Via morta pel cinema d’aquí.”

Les claus de l’èxit

Amb el terreny per on ens hem de moure mínimament acotat donem entrada a l’eterna pregunta: quines son les claus de l’èxit de ‘Pa Negre’? “Com més temps passa menys ho sé perquè l’estic presentant per tot el món i a tot arreu té èxit”, confessa Isona Passola. “Si les emocions que estàs tractant tenen caràcter universal el producte interessa. El tema de la Guerra Civil interessa molt i ho demostren detalls com l’experiència de la presentació de la pel•lícula en un cinema comercial de Hong Kong on després de la projecció s’hi va desenvolupar un debat interessantíssim”, explica la productora. “El cinema europeu, a diferència del cinema americà, és el cinema de la diversitat. Els danesos subtitulen totes les seves pel•lícules i no tenen cap problema. De fet a nosaltres la versió doblada no ens ha funcionat gens i, en canvi, l’original subtitulada ha triomfat perquè la llengua fa creïble la història a dins i fora del país. El públic català és un públic molt agraït –a Catalunya vam vendre 130.000 DVD de ‘Pa Negre’ en menys d’un mes, ratllant les vendes mundials de Harry Potter– però, a més, teníem una clara vocació d’aconseguir un públic ampli i ho vam aconseguir”, explica Passola. “Una bona pel·lícula s’ha de poder obrir emocionalment i no hi ha de pesar més allò abstracte i allò artístic”, afegeix, “a banda, és clar, de tenir un director extraordinari, una brillant actuació dels nens i un moment que ens era molt favorable perquè el públic català volia una pel·lícula per identificar-s’hi”. I ho van aconseguir perquè la resposta internacional avala l’empatia que genera la pel·lícula: no cal ser una víctima de la Guerra Civil espanyola per entrar en els personatges i identificar-se en la història que s’hi narra.

El català no és un topall

“A ‘Pa Negre’ tenim un gran material de partida, una excel·lent adaptació -perquè saltar entre suports és molt complicat, ja que les estructures narratives de la literatura i del cinema són més diferents del que sembla- i tothom estava implicat en la gravació. No només tenia un gran potencial sinó que el van saber explotar perfectament. ‘Pa Negre’ potser és un fenomen irrepetible”, reflexiona Tubert. “Hi ha projectes que estan beneïts des de no sé on i això ha passat amb ‘Pa Negre’”, afegeix Armengol. Si es creu en el que es fa i es fa bé es pot triomfar. Amb ‘Pa Negre’ ha passat. La pel·lícula dirigida per Agustí Villaronga és un argument de pes per reivindicar la indústria del cinema de casa nostra perquè “és la primera producció que partint d’un material indiscutiblement català i treballat de manera inequívocament catalana no es limita a apuntar el públic propi sinó que mira descaradament cap a fora”, diu el cinèfil de Kuu.cat. I en això el factor humà i emocional que comentava Isona Passola és clau. Catalans ho som un determinat grup de persones, republicans un altre grup més ampli però humans ho som tots. I aquest també és un altre dels factors que empenyen ‘Pa Negre’ a l’èxit.

A més a més, a banda de la grandesa d’Agustí Villaronga de captar l’univers d’Emili Teixidor en aquesta pel·lícula, encara hi ha un altre factor que la fa gran. I aquest factor no és altre que el fet que l’Academia de las Artes y las Ciencias Cinematográficas de España la seleccionés per representar l’Estat espanyol als Oscar, un fet que demostra que “la cultura va per sobre del que fan els polítics amb la nostra llengua i les nostres tradicions”, explica Armengol. ‘Pa Negre’ no és la primera pel·lícula catalana que triomfa més enllà del Principat, de fet ni tan sols és la que més ho ha fet, però fins ara triomfar equivalia a renunciar a la catalanitat començant per la llengua i aquesta pel·lícula no ha cedit en aquest terreny. “Els catalans en el moment que hem deixat de banda la defensiva de la cultura castellana i hem començat a creure en nosaltres mateixos hem començat a evolucionar”, diu Armengol.

I després de ‘Pa Negre’, què?

“Som capaços de fer pel·lícules de talla internacional”, assegura Armengol, “i ho demostren produccions de Filmax o Mediapro o ‘El Orfanato’ de Bayona amb la línia de producció que inaugura a Sitges. Són pel·lícules que no es queden només al nostre mercat sinó que s’obren al món. Bellmunt va més enllà i assegura que el cas de Bayona -sortit de l'àmbit acadèmic català- suposa un “canvi importantíssim” pel cinema de casa nostra i “ho demostra el fet que des dels EUA el comparen amb Steven Spielverg”. I és que en aquest aspecte hi juga un paper molt important l’Escac –que ha estat clau a l'hora de convertir Catalunya en un país exportador de directors– sense oblidar-nos del món documental”. “El problema, però, és que no és fàcil fer el nostre cinema i menys ara amb la pujada de l’IVA”, afegeix, i les retallades en cultura.

Els diners com a condicionant

“La pujada de l’IVA és de govern que no estima la cultura i no sap que és una eina imprescindible per instruir un país”, denuncia Isona Passola. “Hi ha països que ho han rectificat perquè s’han adonat que els efectes han estat devastadors i fins i tot inversos al que pretenien –disminució d’afluència al cinema i, per tant, menys ingressos-“, explica la productora. Les declaracions de Pep Armengol adopten un to més rotund: “La pujada de l’IVA és un atac directe a la cultura. Com menys consumidors de cultura i més inculta sigui una societat, més beneficiats en poden sortir a les eleccions, deuen pensar alguns polítics”, diu el director de càsting. A aquest problema encara recent cal sumar-hi la pirateria: “El problema no és que es deixi de consumir perquè, com a mínim a Catalunya, el consum cultural i cinematogràfic és elevat; el problema és que deixen d’entrar ingressos pels productes que fas”, diu Armengol. “El cinema no és un luxe; si funciona correctament és una indústria que dóna feina a moltíssima gent”, afegeix.

Una gent que de perdre la feina “es rovella”, alerta Bellmunt. “La crisi afecta tothom; com que nosaltres encara depenem d'Espanya no ens en salvem” i això pot provocar una “desertització” perillosa del sector a nivell de teixit industrial. Consegüentment, els tècnics, per exemple, que es quedin sense feina arran d'aquesta situació haurien de poder fer feines a TV3, per exemple, “com a suport bàsic de la indústria audiovisual” que és i hauria de ser, però la capacitat d'acollida de la televisió pública ve condicionada pels seus recursos i, per tant, a hores d'ara hi ha molt poc marge de maniobra, lamenta el director.

El paper del cinema independent

En la internacionalització del cinema català i en català també hi tenen un paper rellevant directors de cinema independent com poden ser en Marc Freixa o l’Albert Serra. Serra dirigeix amb una personalitat marcada però sempre amb alguns tocs i escenaris de casa seva, olotins, i com que “no tot és vendre entrades també cal tenir en compte que ell ha aconseguit caure en gràcia als francesos”, explica Tubert, i això ajuda en aquesta tasca d’ensenyar la feina feta al i des del país a la resta del món.

El català no resta

Més enllà de les traves, però, hi trobem fets, els resultats d’altres esforços. “Crec que la via oberta s'està aprofitant, tot i que el primer element que en salta quan es mira el mercat, primer estatal i després internacional, és la llengua. En aquest sentit l'any passat el Festival de Cinema de Sitges es va inaugurar amb ‘Eva’, una altra pel•lícula molt ambiciosa i que va donar uns resultats bastant més que acceptables. Aquest s'hi ha estrenat ‘El Bosc’. Pendent de veure-la, ‘El Bosc’ sembla voler refer el mateix terreny que ‘Pa Negre’: un director expert (Óscar Aibar), un grup d'actors de prestigi i un guionista que ha acreditat tenir idees per explicar (Albert Sánchez Piñol). La presència d'un actor internacional com és en Tom Sizemore ens confirma que la diana buscada es troba també fora del país, però també indica que segurament l'element propi que saltarà serà altra vegada la llengua”, explica Tubert. “Tinc la sensació que ‘Pa Negre va obrir el camí i ara s’hi apunten més del que podria semblar però continuen tenint por de mostrar-se ‘massa catalanes’”, puntualitza. Un bon baròmetre per saber en quin estat està la indústria del cinema català és el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges ja que precisament aquest tipus de cinema pot ser un híbrid de diferents gèneres i et permet fer una radiografia de la situació del cinema català del moment.

Amb tot, doncs, el llegat de ‘Pa Negre’ es difícil de definir tècnicament parlant però sí que deixa una lliçó moral eternament vàlida i aplicable a molts altres camps, no només al del cinema: amb talent no ens ha de fer por fer res “massa català” perquè si el producte és bo, els trets característics del país on es fa no han de ser un impediment per a l’èxit, ans el contrari.