Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
L'exhibició cinematogràfica a Catalunya

Pedro Almodóvar mostra l'Oscar, que li van lliurar Antonio Banderas i Penélope Cruz

Tots els Oscars

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Festivals i premis cinematogràfics (220)
Personatges Personatges
Agustí Villaronga (11)
Aitana Sánchez-Gijón (4)
Álex De la Iglesia (5)
Arturo Ripstein (2)
Benito Zambrano (6)
Björk Guðmundsdóttir (5)
Carlos Saura (9)
Carmen Maura (5)
Fernando Trueba (15)
Jafar Panahi (2)
Javier Bardem (15)
Javier Rioyo (1)
Jeanne Moreau (3)
Jordi Vilajoana (45)
José Luis Garci (11)
José Luis López Linares (2)
Lars von Trier (4)
Luis Buñuel (12)
Marisa Paredes (5)
Mercè Sampietro (11)
Michael Caine (4)
Paul Thomas Anderson (3)
Pedro Almodóvar (31)
Robert De Niro (2)
Rose Byrne (2)
Sergi López (11)
Tony Curtis (3)
Víctor Erice (1)
Wim Wenders (8)
Entitats Entitats
Centre d`Exposicions de Roma (1)
Centre Pompidou (3)
Festival de cinema de Cannes (28)
Festival de Cinema de Sant Sebastià (25)
Festival Internacional de Cinema de Berlín (26)
Festival Internacional de Cinema de Sitges (28)
Festival Internacional de Palm Springs (1)
Institut Català de les Indústries Culturals (20)
Instituto Cervantes (5)
Lauren Films (4)
Mostra Internacional de Cinema de Venècia (33)
Museu d`Art Modern de Nova York (10)
Oberon (1)
Premi de la Crítica de Cinema de Los Ángeles (1)
Premi de la Crítica de Cinema de Nova York (1)
Premis César (7)
Premis de l'Acadèmia Europea de Cinematografia (7)
Premis Goya (30)
The Academy Awards (71)
58 lectures d'aquest article
8 impressions d'aquest article
Hollywood consagra Almodóvar
Cinema
A l’any 2000 es va celebrar el centenari del naixement d’un dels realitzadors més internacionals del cinema espanyol, Lluís Buñuel, que va néixer el 22 de febrer del 1900 a Calanda. Buñuel va deixar films tan memorables com Un chien andalou (1929), Viridiana (1961), Belle de jour (1967) i El discreto encanto de la burguesía (1972).

Les celebracions es van desenvolupar en un seguit d’actes dels quals va destacar una ambiciosa exposició titulada Buñuel, el ojo de la libertad que es va inaugurar el 21 de febrer i que va obrir oficialment el Centenari Buñuel, a la Residencia de Estudiantes de Madrid i a la Fundació Ico, on el cineasta hi havia viscut en els seus anys d’universitat i on va conèixer Federico García Lorca i Salvador Dalí.

Una altra gran exposició va ser Buñuel cumple 100 años. Es peligroso acercarse al interior, que l’Institut Cervantes va inaugurar el 24 de febrer a Toulouse i que al maig,¡ va viatjar cap el Centre Pompidou de París, al setembre al Palau d’Exposicions de Roma i al novembre al MOMA de Nova York.

Javier Rioyo, José Luis López Linares, Víctor Erice i Fernando Trueba van realitzar la pel•lícula-documental-homenatge A propósito de Buñuel en què, al llarg de 90 minuts, gairebé una seixantena d’amics i companys d’aventures cinematogràfiques explicaven les seves experiències amb Buñuel i miraven de descriure’n la personalitat: un director rebel, posseïdor d’una mirada insubornable, ateu “gràcies a Déu” i un dels grans mestres del setè art, obsessionat amb els temes de la mort, el sexe i el món oníric. Aquest film es va estrenar el 22 de febrer a Saragossa. El mateix dia, Calanda va inaugurar la casa museu de Buñuel.

El Festival de Cinema de Cannes va dedicar el mes de maig una sala permanent al director, diverses filmoteques van oferir cicles especials amb les pel•lícules del cineasta i les taules rodones, cicles de conferències i mostres monogràfiques es van succeir al llarg de l’any. Només Televisió espanyola va dedicar més de 15 hores de programació a Luis Buñuel. El catàleg d’actes va ser tan ampli i variat que el director Carlos Saura va declarar que “durant moltíssims anys es van oblidar d’ell i ara, de cop i volta, és una bogeria”. Alguns observadors van destacar que el mateix havia passat quan es va celebrar l’Any Lorca.

Al llarg del 2000, el record de Buñuel va haver de competir amb la presència quasi constant d’un altre cineasta, Pedro Almodóvar que va començar l’any reconciliant-se amb l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d’Espanya al guanyar set premis Goya pel seu film Todo sobre mi madre. La pel•lícula, a més, li va obrir les portes a Hollywood, a l’aconseguir el preuat Oscar a la millor pel•lícula de parla no anglesa. La 14a edició del Goya també va premiar Benito Zambrano amb cinc guardons per la cinta Solas, els mateixos que va atorgar a Goya en Burdeos, dirigida per Carlos Saura i protagonitzada per Paco Rabal. La cerimònia de lliurament dels premis Goya es va celebrar la nit del 29 de gener a l’Auditori de Barcelona. La gala va ser força sòbria, i hi va regnar el suspens, ja que els guardons estaven molt disputats. Uns 2.000 convidats, sota la presidència del príncep Felip i de la directora de l’Acadèmia, Aitana Sánchez-Gijón, que a finals d’any va ser substituïda per la també actriu Marisa Paredes.

Todo sobre mi madre ja havia guanyat a mitjans de gener el guardó d’honor del Festival Internacional de Palm Springs, des d’on Almodóvar va viatjar a Nova York per recollir el premi de la crítica d’aquesta ciutat i l’endemà a Los Ángeles per rebre el mateix honor, en aquest cas de la crítica californiana. Amb prop de 40 premis rebuts i 45 milions de dòlars recaptats en taquilla a començaments de l’any, tot feia pensar que Almodóvar era el cineasta favorit per l’Oscar.

Però abans de saber del cert que rebria l’estatueta, Almodóvar encara va guanyar un altre dels premis de renom internacional, que tots els cineastes volen tenir al currículum: el César al millor film estranger de la 25a edició dels premis de l’Acadèmia del Cine Francès.

Al Shrine Auditorium de Los Angeles, la nit del 26 de març, l’actriu Penélope Cruz i l’actor Antonio Banderas van ser els encarregats de donar a conèixer el nom del guanyador de l’Oscar al millor film estranger. Penélope Cruz no va poder reprimir un crit al veure el nom del vencedor. Al sentir el seu emocionat ‘Pedro!!!’, el director manxec va pujar a l’escenari a recollir l’estatueta de mans de Banderas. L’altra gran vencedora de la nit dels Oscars va ser American Beauty, que va aconseguir cinc Oscars d’entre les vuit nominacions que havia rebut. Las normas de la casa de la sidra va obtenir dos dels set Oscars a què havia estat nominada, entre ells el de Michael Caine, elegit millor actor secundari.

La 50a edició de la Berlinale, que va ser inaugurada amb un film del director Wim Wenders, The Milion Dolar Hotel, una cinta farcida de personatges desarrelats i neuròtics en un decadent hotel de Los Angeles. També va participar el mallorquí Agustí Villaronga. La seva cinta El mar, una pel•lícula basada en la novel•la del també mallorquí Blai Bonet, va ser mereixedora del premi Manfred Salzgeber, un guardó extraoficial i de nova planta, dotat amb uns 2,5 milions de pessetes destinat a ser reinvertit en el finançament d’un futur projecte. La Berlinale també va retre homenatge a l’actor nord-americà Robert de Niro i a l’actriu francesa Jeanne Moreau i va atorgar l’Ós d’Or al film nord-americà Magnolia del director Paul Thomas Anderson.

Al maig es va celebrar la tradicional cita del món del cinema a Cannes on una tragèdia musical, Dancer in the dark, del cineasta danès Lars von Trier i protagonitzada per la cantant i actriu Björk es va endur la Palma d’Or. L’actor català Sergi López va tornar a brillar en aquest festival que ja li havia estat propici tres anys abans. La seva interpretació a Harry, un amigo que os quiere, va rebre l’aplaudiment unànime de crítica i públic, i el film va tenir una acollida excel•lent.

Pel que fa al 57è Festival de Venècia, presidit per Milos Forman, va atorgar el seu Lleó d’Or al director iranià Jafar Panahi pel seu llargmetratge Dayerh (El cercle). La Copa Volpi a les millors interpretacions van ser per l’actriu australiana Rose Byrnes i l’actor espanyol Javier Bardem. Aquest de Bardem era un guardó esperat: tothom havia destacat la seva brillant recreació del poeta Reynaldo Arenas a Antes que anochezca, del nord-americà Julián Schnabel. La cinta de Schnabel es va endur també el Gran Premi del Jurat.

Deu dies després, el 21 de setembre, la capital donostiarra obria la seva mostra de cinema amb un film d’humor negre. El director Alex de la Iglesia va ser l’encarregat d’inaugurar la 48a edició del Festival Internacional de Cine de Sant Sebastià amb la pel•lícula La comunidad, una comèdia de terror veïnal. La Concha d’Or va ser per al llargmetratge La perdición de los hombres del director mexicà Arturo Ripstein, i Carmen Maura, l’actriu protagonista de La comunidad, se’n va endur una de les de plata.

La mostra va voler homenatjar els actors Michael Caine i Robert de Niro amb els guardons honorífics Donostia en reconeixement a la seva trajectòria artística. Malgrat els pronòstics més pessimistes, De Niro, acostumat a plantar festivals, es va presentar puntualment a recollir el seu premi i va aprofitar per dir que “la gent veu les pel•lícules que vol i si volen veure les nord-americanes hi tenen dret” en defensa del cinema de Hollywood.

Unes declaracions que, de bon segur, no compartiria la indústria del sector que va veure com, al llarg de l’any, la quota de cinema espanyol queia del 16% al 10,4% en un període sense grans produccions espanyoles. A mitjan de novembre, es van fer públiques les dades recollides per l’Institut de les Ciències i les Arts Audiovisuals que posaven de manifest que els primers deu mesos de l’any hi va haver a l’estat espanyol 85 milions d’espectadors que van anar a veure pel•lícules nord-americanes, davant dels menys de 10 milions que es van decantar per les produccions nacionals. En aquell moment, el nombre de films nord-americans estrenats era de 657, la majoria produccions de Hollywood. I encara calia sumar-hi els 122 del Regne Unit.

Productors, distribuïdors i, fins i tot alguns exhibidors van estar d’acord que part de la culpa del descens de la quota nacional era l’incompliment per part d’algunes sales de l’anomenada quota de pantalla que obligava a programar una cinta espanyola o estrangera per cada tres d’americanes. La resta de la responsabilitat es va atribuir a que les majors, les distribuïdores nord-americanes que operaven a l’estat espanyol, encara imposaven la venda de les seves pel•lícules per lots, una pràctica que, de fet, estava prohibida. Per a la indústria espanyola era molt difícil competir amb la nor-americana, amb un potencial productiu tan gran que era capaç d’estrenar fins a quatre títols per setmana.

A Catalunya, el 20 de març la Generalitat de Catalunya va presentar un projecte de llei per a la creació de l’Institut Català d’Indústries Culturals amb un pressupost previst de 8.000 milions de pessetes, destinat a potenciar la indústria catalana del cinema en col•laboració amb Televisió de Catalunya i les empreses del sector audiovisual, representades bàsicament per Lauren Films i Oberon. L’acord inicial preveia la producció de quatre pel•lícules i la postproducció de dues més; també estava prevista la realització de documentals, programes i dibuixos animats amb la intenció de donar un bon impuls al cinema català. D’altra banda, el 8 de maig, el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Jordi Vilajoana, es va comprometre a mantenir les subvencions al doblatge i a proposar al Consell Executiu la derogació del decret que fixava quotes obligatòries de doblatge en català.

Dels festivals cinematogràfica celebrats a Catalunya, calia destacar la 33a edició del Festival Internacional de Cinema de Catalunya de Sitges, en què es va posar de manifest un cop més la preeminència del cinema nord-americà: la primera cinta que es va exhibir va ser American Psycho, un film etiquetat de “terror de disseny cultural”. El premi The General, en reconeixement a una trajectòria artística, també va recaure en un actor nord-americà: Toni Curtis.

De les quinze pel•lícules que s’hi van exhibir a la secció de cinema fantàstic, set van ser dels Estats Units i només n’hi va haver una de catalana: Faust de Brian Yuzna. A la secció dedicada a la oferta no fantàstica, Gran Angular, també oficial, la proporció de films nord-americans va ser més baixa: només cinc dels quinze duien el segell made in USA. També hi concursava una pel•lícula catalana, Dones, de Judith Colell, interpretada per Mercedes Sanpietro, que va guanyar el premi a la millor actriu de la secció.

El guardó a la millor pel•lícula va ser per Ed Gein, del director Chuck Parello, una cinta nord-americana sobre la vida d’un home assassí i caníbal narrada sense massa estridències i protagonitzada per Steve Railsback, que va obtenir l’estatueta al millor actor.

Quan el festival de Sitges va decidir ampliar els seus límits més enllà del cinema fantàstic, va assumir, alhora, el compromís de servir de plataforma a la producció audiovisual catalana. Així, l’última generació de realitzadors catalans va poder aprofitar el certamen per donar a conèixer el seus treballs. La majoria eren produccions independents i vagament experimentals força allunyades de propostes més comercials però que, en qualsevol cas, van representar un pas endavant.

A finals d’octubre, es va donar a conèixer el nom de la pel•lícula espanyola que havia de competir per l’Oscar al millor film estranger en l’edició del 2001. L’escollida va ser You’re the one, una pel•lícula de José Luis Garci, que el 1982 ja havia guanyat un Oscar amb el film Volver a empezar i havia estat seleccionat quatre vegades més per Sesión continua, Asignatura aprobada, Canción de cuna i El abuelo.

Finalment, el 2 de desembre, els 13ns premis de l’European Film Academy (EFA) van consagrar l’actor català Sergi López amb el guardó al millor actor europeu del 2000 per la pel•lícula Harry, un amigo que os quiere dirigida per Dominik Moll. López, feia una setmana era a París rodant Reines pour un jour, de Marion Vernoux, va declarar reiteradament que ell no representa cap cinema, ni el francès ni l’espanyol ni el català, ja que només es representa a ell mateix, i que el premi no li feia plantejar-se cap estratègia diferent que continuar estudiant els guions que li enviessin sense mirar d’on venien. L’actor, nascut a Vilanova i la Geltrú on continua vivint, va sortir de l’anonimat al 1997 quan Western, la pel•lícula de Manuel Poirier que va coprotagonitzar amb Sacha Bourdo, va guanyar el premi del jurat del Festival de Cinema de Cannes. Dos anys més tard, en el 56è Festival de Venècia, els periodistes espanyols van poder comprovar que aquell actor, gairebé desconegut a casa, arribava al certamen amb dos films amb moltes possibilitats: Una relació privada, del belga Frédéric Fontayne i Rien à fraire, de Marion Vernoux.