Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Marlon Brando

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actors, actrius, directors (340)
Cinema (199)
Famosos en general (54)
Festivals i premis cinematogràfics (220)
Premis, guardons i homenatges (507)
Teatre (195)
Personatges Personatges
Bernardo Bertolucci (4)
Charles Chaplin (1)
Cheyenne Brando (2)
Elia Kazanjoglou (8)
Francis Ford Coppola (4)
Joseph Mankiewicz (2)
Marilyn Monroe (8)
Marlon Brando (5)
Tennessee Williams (5)
Entitats Entitats
The Academy Awards (71)
43 lectures d'aquest article
Marlon Brando (1924-2004)
Cinema
El mític actor de Hollywood Marlon Brando, considerat per molts el millor actor de la història del cinema, va morir l’1 de juliol a l’UCLA Medical Center de Los Angeles, als 80 anys, a causa d’una fibrosi pulmonar. En els dies anteriors a la seva mort, s’havien filtrat continguts d’un llibre inèdit que assegura que Brando, en el seu moment l’estrella més cotitzada de Hollywood, havia acumulat deutes per valor d’uns 30 milions de dòlars i va passar els últims anys en un estat pròxim a la indigència.
Nascut el 3 d’abril de 1924 a Omaha (Nebraska), fill de mare actriu, Brando reconeixia a les seves memòries, Las canciones que mi madre me enseñó, que la seva infància no va ser fàcil per culpa, en bona part, de l’alcoholisme del seu pare.

La seva vida va canviar radicalment quan va entrar a l’Actor’s Studio de Nova York per estudiar la carrera d’actor. Allà va conèixer Elia Kazan, personatge fonamental en la seva vida. De la mà de Kazan va fer el seu paper més important al teatre el 1947 amb l’obra de Tenesse Williams Un tramvia anomenat desig, que el 1951arribaria a la gran pantalla també dirigida per Kazan. Amb aquest film mític de la història del cinema, Brando va començar a forjar la imatge de sex symbol rebel que l’acompanyaria tota la vida.
Va debutar al cinema amb Hombres (1950), de Fred Zinnemann, i va esdevenir ben aviat gran estrella del cinema nord-americà amb films com ¡Viva Zapata! (1952) i La llei del silenci (1954) –que li va fer guanyar el seu primer Oscar–, totes dues a les ordres d’Elia Kazan. Va seguir triomfant a Salvaje (1954) i va treballar dues vegades a les ordres de Joseph Leo Mankiewicz, primer a Juli Cèsar (1953) i després a Ells i elles (1955), un musical en què Brando va abordar un paper còmic i desenfadat que el va desencasellar dels papers turmentats que havia fet fins llavors. Posteriorment, va rodar La casa de té de la luna de agosto (1956), Sayonara (1957), El baile de los malditos (1958), Piel de serpiente (1959) i Un tipus dur (1961) –estrenada a Espanya com El rostro impenetrable–, que va ser la seva única incursió en la direcció cinematogràfica. El rodatge del film Rebel·lió a bord (1962) a Tahití va fascinar Brando fins al punt de comprar Tetiaroa, una illa de la Polinèsia on va passar llargues temporades de la seva vida i que va haver de vendre a causa dels seus múltiples problemes econòmics.

La seva carrera va decaure als anys 60, amb films com Dos seductors (1964) i Morituri (1965), però també en va rodar d’altres més que notables com La caça de l’home (1966), La comtessa de Hong-Kong (1967) –a les ordres de Charles Chaplin–, Reflexos en un ull daurat (1967) i Queimada (1969).
Els anys setanta van suposar un fulgurant reflotament de la seva carrera i la seva imatge. Amb El Padrí (1972), de Francis Ford Coppola, va guanyar el seu segon Oscar, que va refusar al·legant el mal tracte que Hollywood dispensava als indis americans. Brando va enviar una actriu índia per llegir el seu discurs davant de tot el món.
El mateix any va rodar L’últim tango a París, de Bernardo Bertolucci, i posteriorment Missouri (1976), Superman (1978) i Apocalypse Now (1979), de Francis Ford Coppola.

Després de participar a La fórmula (1980), va iniciar un llarg període retirat de l’actuació que va trencar amb Una àrida estació blanca (1989) i El novato (1990).
El 1991 va viure l’episodi més tràgic de la seva vida. El seu fill Christian va ser condemnat a deu anys de presó per l’assassinat del nòvio de la seva germana Cheyenne, que se suïcidaria el 1995. La seva tràgica vida personal li va provocar greus problemes econòmics, cosa que el va fer tornar al cinema amb films com ara Cristóbal Colón. El descubrimiento (1992), Don Juan de Marco (1995), L’illa del Dr. Moreau (1996), The Brave (1997) i Un golpe maestro (2001), que va ser el seu últim film.

Brando es va casar tres cops, va tenir nou fills i va mantenir idil·lis amb “centenars de dones”, com afirmava a les seves memòries. Inclosa Marylin Monroe.

Allunyat de la imatge seductora i viril que l’havia portat a la fama, Brando va passar els últims anys de la seva vida condicionat per la seva extrema obesitat i pels continuats escàndols vinculats amb la seva desbordant, polèmica i llegendària personalitat. Així el mític actor va morir allunyat de la fama, tal com va viure.