Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Miquel Porter i Moix

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Catedràtics, Rectors Universitat, professors (61)
Cinema (199)
Cultura catalana (416)
Llengua catalana (1362)
Música (203)
Teatre (195)
Personatges Personatges
Eugène Ionesco (5)
Miquel Porter i Moix (16)
Quico Pi de la Serra (7)
Ricard Salvat (5)
Entitats Entitats
Els 16 jutges (5)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Universitat Catalana d´Estiu (61)
155 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
Miquel Porter i Moix (1930-2004)
Cinema
Miquel Porter i Moix, catedràtic emèrit d’història del cinema de la Universitat de Barcelona (UB) i un dels fundadors dels Setze Jutges, va morir el 18 de novembre a Altafulla, als 74 anys, a causa d’una aturada cardíaca mentre dormia.

Nascut a Barcelona el 10 de maig de 1930, Porter i Moix va estudiar filosofia i lletres i, des de ben petit, es va aficionar al cinema. La seva afició pel cinema va començar quan el seu pare, el llibreter i bibliòfil Josep Porter i Rovira, li va regalar d’adolescent una càmera Paillard, i ell va començar a filmar-ho tot. A més, es va dedicar a col·leccionar pel·lícules comprades als Encants, revistes, llibres i càmeres, des de llanternes màgiques fins a projectors professionals. Allò es va convertir en CO.CI.CA (Col·lecció Cinematogràfica Catalana), l’embrió de l’actual Filmoteca de Catalunya.

A principis de la dècada dels 50 va fundar el cineclub Lumière, a la seu de l’Institut Francès, i el 1957 també va fundar un cineclub infantil, segurament pensant en els seus sis fills. A més, va ser un conferenciant incansable, generós i exposat en les sessions de cineclub dels anys 60 que tenien lloc arreu del país.

Porter i Moix també va ser un gran aficionat al teatre: el 1956 va crear, juntament amb Ricard Salvat i Helena Estellés, el grup experimental Teatre Viu (T.V.), un grup d’amics que improvisaven i interpretaven Eugène Ionesco, Anton Txékhov i Friedrich Dürrenmatt.

Posteriorment, va descobrir el cinema soviètic i s’hi va capbussar fins que el 1968 va publicar el primer –i únic– volum de la seva Història del cine rus i soviètic. Però també es va dedicar a investigar sobre el cinema català i va publicar nombrosos articles a Destino i Serra d’Or (l’últim el mateix mes de novembre), i els llibres La cinematografia catalana (1958), Història del cinema català (1969), Adrià Gual i el cine primitiu de Catalunya: 1897-1916 (1985) i Història del cine a Catalunya: 1895-1990 (1992); a més d’altres títols com ara Cinema per a infants (1963), Las claves del cine (1989), La filmoteca ideal (1995) i Cinema i televisió (1996).

A més, va treballar com a crític en nombroses revistes i al diari AVUI.
Miquel Porter va ser un dels fundadors, l’any 1961, d’Els Setze Jutges, el grup més important al voltant del qual van girar els primers temps de la Nova Cançó. Malgrat que només va arribar a enregistrar un EP de quatre cançons –Miquel Porter canta les noves cançons (Edigsa, 1962)–, va ser una figura clau en els primers temps de la Nova Cançó. Entre altres coses, va propiciar el debut de Quico Pi de la Serra, el guitarrista que l’acompanyava en les seves actuacions.

Anarquista d’esperit i nacionalista de conviccions, Porter va ser detingut en sis ocasions “por catalanista” i va ingressar una temporada a la presó de Lleida.
Col·leccionista, cineclubista, crític, historiador, professor universitari i fins i tot ocasional guionista i actor,el polifacètic Porter va canalitzar la seva passió pel cinema des d’una doble reivindicació: la del republicà catalanista enfrontat al franquisme i la del defensor d’una manifestació artística menyspreada pels defensors de l’altra cultura.

El 1975 va obtenir el primer doctorat de l’Estat espanyol en cinematografia i durant 32 anys va donar classes d’estètica, història i sociologia del cine i l’audiovisual a la UB, on “em van jubilar” –solia dir– l’any 2000.

El 1977 va ser nomenat director de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya, càrrec que va ocupar fins al 1986 i que va compaginar amb el de diputat per Esquerra Republicana (ERC).

El seu catalanisme i ànim d’agitador cultural el van dur també a la rectoria de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), a Prada de Conflent (1996-2001).