Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Nino Manfredi

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actors, actrius, directors (340)
Cinema (199)
Festivals i premis literaris (704)
Personatges Personatges
Alberto Sordi (6)
Luis García Berlanga (11)
Marcello Mastroianni (6)
Nino Manfredi (3)
Ugo Tognazzi (1)
Vittorio Gassman (5)
Entitats Entitats
Festival de cinema de Cannes (28)
23 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
Nino Manfredi (1921-2004)
Cinema
L’actor i director de cinema italià Nino Manfredi va morir el 4 de juny en un hospital de Roma, als 83 anys. El juliol de l’any anterior havia patit un ictus que se li havia complicat amb una insuficiència respiratòria i una hemorràgia intestinal, i tot i que durant uns mesos es va recuperar, des del novembre estava ingressat a la unitat de cures intensives.

Manfredi era l’últim representant d’una generació que va marcar tota una època del cinema italià i europeu als anys 60 i 70, la de la comèdia a la italiana. El públic i la crítica del seu país l’adoraven, però fora d’Itàlia va ser sempre el menys conegut de la seva generació, en què van destacar personatges de la talla de Marcello Mastroianni, Ugo Tognazzi, Vittorio Gassman i Alberto Sordi.

Nascut a Castro dei Volsci, al sud de Roma, el 22 de març de 1921, es va formar a l’Acadèmia d’Art Dramàtic de Roma, gràcies a una beca. El 1947 va començar a treballar al teatre Piccolo de Roma. De seguida va entrar a la companyia Maltagliati-Gassman, que tenia com a seu el Piccolo de Milà, però va tornar al Piccolo de Roma per treballar a les ordres d’Orazio Costa, que Manfredi sempre va considerar el seu gran mestre.
També va treballar en la revista i el teatre musical, així com en el món del doblatge, la ràdio i la televisió, en què destaca el seu Gepetto del Pinocho de Comencini (1972). Però la major part dels seus cinquanta-cinc anys de carrera la va dedicar a la gran pantalla.

Entre la seva extensa filmografia –va rodar més d’un centenar de pel·lícules–, destaquen Los complejos (1965), Visiones de un italiano moderno (1969), Una mujer y tres hombres (1974), Aventuras y desventuras de un italiano emigrado (Pane e cioccolata) –que va guanyar l’Oscar el 1975–, Brutos, sucios y malos (1976), Rufufú da el golpe (1959), En nombre del Papa Rey (1977), Secondo Ponzio Pilato (1986), El padre de família, Adulterios medievales, etc.

Manfredi, a qui li agradava definir-se com “un artista dramàtic que fa ironia”, va treballar a les ordres de directors com Vittorio de Sica, Ettore Scola, Luigi Comencini i Dino Risi, però també es va posar darrere de la càmera en algunes ocasions. Entre els seus films com a director, destaquen Amores difíciles (1962), Desnudo de mujer (1981) i, sobretot, Las tentaciones de Benedetto, que ell mateix va protagonitzar i pel qual va rebre la Palma d’Or a la millor opera prima a Cannes el 1971.

Però la seva interpretació més emblemàtica és la que va fer el 1963 a les ordres de Luis García Berlanga com a protagonista d’El verdugo, la pel·lícula que va indignar la censura franquista.

La seva última aparició a la gran pantalla va ser l’any 2002, també en un film espanyol, La luz prodigiosa, de Miguel Hermoso, on interpretava un misteriós personatge que semblava Federico García Lorca. Últimament, Manfredi havia declarat que se sentia “cansat” del cinema i havia tornat a la que havia estat la seva gran passió de joventut, el teatre.