Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Peter Ustinov

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actors, actrius, directors (340)
Cinema (199)
Festivals i premis cinematogràfics (220)
Infància, nens(-es) (125)
Literatura i llibres (278)
ONGs, cooperació, voluntariat (104)
Pobresa, desigualtats (147)
Teatre (195)
Televisió (467)
Personatges Personatges
Peter Ustinov (3)
Entitats Entitats
The Academy Awards (71)
Unicef (23)
33 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Peter Ustinov (1921-2004)
Cinema
L’actor, director, humorista, escriptor i ambaixador de l’UNICEF, entre molts d’altres oficis, Sir Peter Ustinov va morir el 28 de març, als 82 anys, en una clínica de Genolier (Suïssa) d’un atac de cor. El polifacètic artista estava hospitalitzat des del gener, arran d’una malaltia que se li va declarar en tornar d’un viatge a Tailàndia.

Nascut el 1921 al barri de Swiss Cottage, al nord de Londres, Ustinov era fill de pare rus i mare francesa i entre els seus avantpassats tenia, a més, orígens anglesos, italians i etíops.
Als 16 anys va deixar l’escola, segons deia, “perquè l’odiava”, i va entrar a treballar en el món de l’espectacle, on va aconseguir als 19 anys el seu primer paper teatral. Va triomfar al cinema i a la televisió, al teatre, a l’òpera i a la ràdio, al davant i al darrere dels escenaris.
Va produir les seves pròpies obres de teatre, com Romanoff i Juliet, a Berlín, Londres, París, Roma i Nova York; va escenificar diverses òperes, com el Don Quijote del compositor Jules Massenet, i es va dedicar amb entusiasme a la fotografia.

Va actuar en més de cinquanta pel·lícules i va guanyar l’Oscar al millor actor secundari en dues ocasions, el 1961 per Espàrtac (1960) i el 1965 per Topkapi (1964). Entre els seus films també destaquen Quo vadis? (1951), Sinuhé l’egipci (1954), No somos ángeles (1955), Los espías (1957), Lola Montes (1955), Tres vides errants (1960), La caja mágica, Mi amigo el fantasma, Los comediantes (1967), La fuga de Logan (1976), Mort al Nil (1978), Muerte bajo el sol (1982) i El aceite de la vida (1992).

Ustinov, nomenat Sir el 1990, també va tastar la direcció amb títols com La fragata infernal (1962), film en què també va actuar, Lady L (1965), cinc llargmetratges més i diversos documentals.

Va escriure obres de teatre i novel·les, entre les quals destacaven El perdedor (1961), Krumnagel (1971) i El viejo y mister Smith (1990), així com les autobiografies El meu estimat jo (1977) i La meva Rússia (1983). De fet, confessava que una de les seves frustracions era no obtenir més reconeixement com a autor literari.

Tot i els seus èxits internacionals, a Anglaterra era més famós com a humorista: era conegut com l’home que feia riure explicant episodis de la seva vida, acudits sobre diferents religions i diversitat d’opinions polítiques o mostrant l’humor tradicional dels britànics de riure’s d’ells mateixos, de les seves tradicions, l’imperi perdut, la democràcia, l’aristocràcia i els costums higiènics.

El seu bagatge multinacional el va dur a ser l’actor anglès que més llengües estrangeres parlava: amb fluïdesa es comunicava en francès, alemany, rus, italià i castellà, i amb dificultats parlava grec i turc.

A més, Ustinov va fer una importantíssima labor altruista com a ambaixador del Fons per a la Infància i diversos projectes d’alfabetització patrocinats per la UNESCO. Segons el seu representant, Steve Kenis, “ell valorava el seu paper d’ambaixador de l’UNICEF per sobre de la resta de papers que havia interpretat”. Poc abans de morir va inaugurar, a Viena, l’Institut Ustinov, dedicat a l’estudi dels prejudicis i el seu impacte sobre la gent, la política i la resolució dels conflictes.

L’actor, que també va ser degà de la Universitat de Durham, al nord d’Anglaterra, es va casar tres vegades i va tenir quatre fills.