Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Dopatge (49)
Personatges Personatges
Ben Johnson (2)
Florence Griffith-Joyner (5)
Grit Breuer (1)
Harry Reynolds (3)
Johnny Weissmuller (2)
Ronaldo da Silva (1)
Entitats Entitats
Acadèmia Nacional d`Esports i Medicina de Chicago (1)
Comitè Olímpic Internacional (70)
Federació Internacional d'Atletisme (10)
Tour de França (80)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
França (306)
Berlín (Alemanya) (73)
Lausana (Suïssa) (7)
29 lectures d'aquest article
14 impressions d'aquest article
Circ, esport i química



"Samaranch ja va anunciar l'estiu passat un gir copernicà en els seus postulats quan va afirmar que només era dopatge el que podia perjudicar la salut de l'esportista i no el que li feia guanyar proves"


Rafael Nogueras
Historiador i exatleta

Com si es tractés d'una funció de circ, el món de l'esport viu pendent del presentador del barret de copa que anuncia l'"encara més difícil". En aquest moment, els tambors redoblen i, a continuació, pot passar que un artista de circ corri els 100 metres a 50 quilòmetres per hora, es cobreixi una marató en menys de dues hores o es nedi l'hectòmetre en un temps que hauria fet tornar vermell el tarzànic Johnny Weissmuller. Però el públic de pista que aplaudeix sap que darrere de cada prodigi esportivo-circense hi ha un truc que ni la màgia del mateix David Copperfield pot fer desaparèixer, sobretot quan aquest truc es diu dopatge.

La dècada dels 80 va ser molt bona per a la pràctica dels grans números circenses. Tant que, al final, un incaut que es deia Ben Johnson es va oblidar de posar la xarxa, va caure des de les altures de la glòria i es va estavellar al terra de la desqualificació. Immediatament, una altra artista anomenada Florence Griffith sortia per cames. Les mateixes que l'havien portat a realitzar unes marques poc menys que increïbles.

Amb els 90, s'ha intentat aclarir el tema. Ara tot és molt més complicat. Dels esteroides anabolitzants, que es destacaven a l'orina, s'ha passat a les EPO, HGH o testosterona, que el mateix cos també produeix i que, per tant, no es pot demostrar que s'hagin administrat artificialment. D'altra banda, les federacions tenen por d'acusar ningú. N'hi ha prou de recordar que les tres vestals germàniques, Katrin Krabe, Manuela Derr i Grit Breuer, que al seu dia van realitzar el miracle de donar una mateixa i idèntica pi-xarada -una cosa impossible- en un control, van ser expedientades per quatre anys; van recórrer, i la sanció va quedar en no res, i així Grit Breuer va tornar a ser campiona d'Europa l'estiu passat. Encara va ser pitjor el cas de Butch Reynols, que després de batre el rècord del món dels 400 metres llisos va ser descobert en flagrant delicte i desqualificat. Reynols va recórrer, i la Federació Internacional d'Atletisme (IAFF) va acabar indemnitzant-lo amb 3.000 milions de pessetes.
L'estiu passat França va veure com el seu circ s'enfonsava amb carpa i tot. El Tour, la cursa ciclista més prestigiosa del món, era coberta per la marea negra del dopatge. L'acusació que la farmàcia era present a cada port de muntanya va ser molt dura per a un país en què hi ha una autèntica afició esportiva i cada setmana es corren multitud de carreres populars de ciclisme, atletisme o triatló. Per això el mal humor de la premsa esportiva francesa es va manifestar amb tota la seva acidesa fa dos mesos amb motiu del nou rècord del món de marató, realitzat a Berlín per Ronaldo da Silva, un corredor semidesconegut que es va permetre el luxe de córrer mitja prova a ritme tranquil i els 21,097 quilòmetres següents a una velocitat de vertigen. Una cosa mai vista als millors circs del món. I, lògicament, la premsa francesa es va preguntar: "^Per què a uns se'ls permet i a d'altres no?.

Ja no es pot amagar a ningú que el dopatge està estès. N'hi ha prou amb una dada esgarrifosa: l'Acadèmia Nacional d'Esports i Medicina de Chicago el 1995 va sotmetre esportistes d'alt nivell a un qüestionari en què se'ls preguntava si acceptarien prendre una substància prohibida si tinguessin la certesa de guanyar sense ser descoberts. De 198 esportistes, 195 hi van respondre afirmativament.
En aquest circ de l'absurd comencen a alçar-se veus que reclamen al COI i a les federacions que abandonin el fals paternalisme que els porta a investigar els artistes del circ més enllà dels seus camerinos. Són les veus dels que reclamen la llibertat perquè cadascú faci el que li doni la gana amb el seu cos i la seva salut. Samaranch ja va anunciar l'estiu passat un gir copernicà en els seus postulats quan va afirmar que només era dopatge el que podia perjudicar la salut de l'esportista i no el que li feia guanyar proves. Amb les seves declaracions, el president del COI va obrir la capsa de Pandora, i per administrar-ne el contingut s'ha convocat una conferència internacional sobre el dopatge a Lausana per als dies 2 i 3 de febrer del 1999. Seria desitjable també que definissin l'esport i el circ com dos espectacles diferents. Després, que cadascú compri l'entrada que vulgui.