Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Mas i Molins, relleu a Barcelona

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Partits polítics i entitats (1853)
Política catalana (2179)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Artur Mas (828)
Ignasi Farreres (14)
Joan Rigol (48)
Jordi Pujol i Soley (858)
Josep Poblet (2)
Josep Antoni Duran i Lleida (311)
Josep Maria Cullell (29)
Macià Alavedra (40)
Miquel Roca Junyent (52)
Pere Esteve (40)
Xavier Trias (90)
Entitats Entitats
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Convergència i Unió (1824)
Unió Democràtica de Catalunya (194)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
53 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
Aniversari sense celebracions
CiU
El 19 de setembre de 1998 va fer vint anys de la firma del pacte de coalició entre Convergència Democràtica i Unió Democràtica. L’aniversari va passar pràcticament desapercebut i la coalició no va fer cap mena de celebració oficial perquè, en aquell moment, les relacions entre tots dos socis no passaven per un bon moment. El president del comitè de govern d’Unió, Josep Antoni Duran Lleida, havia anunciat la seva voluntat de formar part de les llistes de CiU en les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999. Durant l’estiu, alguns dirigents d’UDC van plantejar que si Duran Lleida anava a les llistes, seria lògic que n’ocupés la segona posició, després de Jordi Pujol. La direcció de CDC va oposar-se frontalment a aquest possibilitat, que apareixia com un intent de Duran per col·locar-se com a delfí de Pujol, i van recordar que segons els pactes de coalició a Unió li corresponien els números tres i vuit de la llista. Unió no estava disposada a col.locar a Duran en el tercer lloc, un lloc que pressuposava la preeminència d’un dirigent convergent que no fos Pujol sobre Duran, i que tradicionalment es reservava al candidat de CiU a la presidència del Parlament de Catalunya, un lloc que en les anterior eleccions havia ocupat Joan Rigol. Després de setmanes plenes de declaracions i reunions, el líder d’Unió va decidir anar al número vuit, una posició que li permetia demostrar públicament el malestar existent a la seva formació i que no el deixava marcat de cara al futur.

El procés de renovació iniciat a Convergència Democràtica de Catalunya l’any 1996 amb el nomenament de Pere Esteve com a secretari general del partit, no feia les coses fàcils per a Unió. I és, que en els dos anys transcorreguts, s’havia format un nou equip directiu d’homes joves que treballaven amb els ulls posats a l’any 2.003 quan, previsiblement, Jordi Pujol ja no es tornaria a presentar com a candidat a la presidència de la Generalitat. No era clar qui podria recollir l’herència, però tots ells estaven d’acord que havia de ser algú de Convergència i no d’Unió.

Aquest nucli estava representat en el secretariat permanent del partit del que formaven part, a més de Pujol, Pere Esteve, Felip Puig, Xavier Trias, Joaquim Molins i alguns dirigents històrics com Miquel Roca, Josep Maria Cullell i Macià Alavedra. L’ingrés, el 20 de setembre, d’Artur Mas en aquest grup va semblar confirmar que era una de les persones destinades a tenir un important paper en el futur.

El conseller d’Economia havia donat la sorpresa a principis d’any en fer pública la seva intenció de disputar-li a Joaquim Molins la candidatura a l’alcaldia de Barcelona, mitjançant un procés de primàries. Finalment, el 30 de març, Mas, que el 1995 ja havia cedit aquesta candidatura a Miquel Roca, va retirar les seves opcions a l’Ajuntament, després de sis dies de tenses reunions amb dirigents de CDC i amb el mateix Pujol on el van convèncer que el seu futur polític es troba en un altre àmbit.

Quan el mes de setembre, Mas va accedir a la permanent de CDC, s’especulava amb la possibilitat que en el proper Govern, si CiU guanyava les eleccions, Artur Mas acabés com a conseller en cap, un càrrec que el posaria en immillorables condicions de cara al futur i que podria suposar la marxa del conseller de presidència, Xavier Trias, com a portaveu de CiU al Congrés dels Diputats.

L’altre home fort de CDC, el secretari general Pere Esteve, va aclarir les seves perspectives de futur abans d’acabar l’any en anunciar la seva intenció de presentar-se com a cap de llista a les eleccions europees del juny del 1999. Alguns mitjans de comunicació van interpretar que més que una decisió personal, havia estat un “càstig” de CDC per haver adoptat una línia massa nacionalista, plasmada a la Declaració de Barcelona, i per haver forçat, el mes de novembre, la dimissió de Josep Poblet, president de CDC a Tarragona, en un intent de tancar la crisi de poder que vivia aquesta federació. En tot cas, Esteve va declarar la seva intenció de simultanejar els dos càrrecs, delegant part de les seus funcions al partit als seus col.laboradors i, especialment, al secretari d’organització Felip Puig.

D’altra banda i també en els darrers dies de l’any, Unió va decidir de reforçar l’estructura del partit amb el nomenament de Josep Sánchez Llibre, portaveu adjunt de CiU al Congrés, com a secretari d’organització de la formació democristiana, mentre el secretari general Ignasi Farreres anunciava la seva voluntat de no renovar com a Conseller de Treball i de reduir també la seva dedicació al partit.