Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2011

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Entitats Entitats
Candidatures d'unitat Popular (28)
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular de Catalunya (319)
Plataforma x Catalunya (11)
Solidaritat Catalana per la Independència (12)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
18 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
CIU guanya per primera vegada a la història les municipals
Seguint la tendència de les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades només sis mesos abans que els comicis locals, Convergència i Unió (CIU) va fer vàlids els pronòstics i es va imposar per primera vegada en 32 anys en unes eleccions municipals. L’índex de participació del 2011 va ser el segon més baix de la història d’aquest tipus de comicis a Catalunya i va ser el primer cop que dues convocatòries locals consecutives van quedar per sota del 60% de participació. D’altra banda, el vot en blanc, que ja havia batut un rècord a la convocatòria del 2007 amb prop de 90.000 sufragis, va créixer un 33%. En plena ebullició dels moviments de protesta engegats en plena campanya electoral, el vot nul va assolir una cota que no es veia des del 1982 i que va multiplicar per 2,5 la registrada en les anteriors municipals.

Amb un 27,2% dels vots, CiU va superar en més de dos punts el PSC i va aconseguir ser la força més votada en alguns feus socialistes com Barcelona, Reus, Mataró o Girona. Aquests resultats van permetre a la coalició nacionalista presidir la Diputació de Barcelona, un fet inimaginable fa pocs anys i que l'ha dotat d’un poder municipalista en una àrea que fins aquell moment era l’autèntic bastió del PSC. L’electorat no va castigar l’agenda de CiU a la Generalitat de Catalunya, que tot just havia començat a fixar un calendari de retallades que la ciutadania va entendre com a necessàries davant la mala gestió de la crisi econòmica realitzada per les forces d’esquerra que hi havia al poder.

La tercera força més votada a Catalunya va ser el Partit Popular (PP), que va ser la formació amb el creixement més significatiu a Catalunya i va aconseguir les seves dues primeres alcaldies: Badalona i Castelldefels. L’èxit de CiU en aquests comicis es va deure, en gran part, a la pèrdua de suport dels socialistes catalans que van registrar el descens més fort que havien experimentat mai en unes eleccions municipals en vot absolut. De fet, el resultat del PSC va quedar per sota dels pitjors registres que tenien fins aquell moment: els del 1979. Només en alguns casos, com el de Lleida, amb un candidat com Àngel Ros, els socialistes catalans van aconseguir aturar un cop molt dur per als seus interessos a les corporacions municipals i en una Àrea Metropolitana on van perdre pes de manera significativa. El procés per trobar el relleu de José Montilla al capdavant del PSC no havia començat i l’aparell del partit semblava immòbil malgrat la derrota a les eleccions autonòmiques.

En aquelles primeres eleccions municipals el vot conjunt de PSC i CiU sumava el 45% de tot el vot. Quatre anys més tard, el seu pes en el conjunt del vot havia pujat fins al 64%, i es va mantenir en cotes similars fins al 1999 (63%). A la convocatòria del 2003, el vot conjunt del PSC i CiU es va situar per primera vegada en 30 anys per sota del 60%, i en la del 2011 l’índex fregava el 50%. Per tant, gairebé la meitat dels electors que van participar en aquesta convocatòria municipal no van escollir les llistes del PSC o CiU.

Els grans beneficiats de l’afebliment dels dos grans partits van ser els tres partits mitjans del sistema, especialment el PP, que va aprofitar la tendència a l’alça en l’escenari espanyol per atraure vots d’altres formacions (Ciutadans, per exemple) i convertir-se en la tercera força més votada a Catalunya. En el cas del PP, també s’observa l’efecte de cicle, ja que l’augment del vot a les municipals és pràcticament el mateix que va registrar a les autonòmiques.

En aquest sentit, els populars van millorar els seus resultats en prop de 80.000 vots, i els va situar als nivells assolits el 1995, en una convocatòria que també era el preludi d’unes eleccions generals. A Badalona, Xavier Garcia Albiol va convèncer l’electorat amb un discurs contundent sobre la immigració, que va deixar fora de joc el partit d’extrema dreta Plataforma per Catalunya. En canvi, en municipis amb problemàtiques i perfil molt similar (Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet o L’ Hospitalet de Llobregat), el partit xenòfob de Josep Anglada va aconseguir entrar. De fet, PxC va registrar un increment de dos punts, la qual cosa els va permetre passar de 17 a 67 regidors arreu de Catalunya.

El càstig que va rebre el PSC el 28-N no el van aprofitar la resta de forces d’esquerres que havien format part del tripartit. ICV-EUiA va patir un nou retrocés que es va sumar als mals resultats de les eleccions municipals del 2007. De fet, els prop de 240.000 vots del 2011 són el segon pitjor resultat d’Iniciativa en unes eleccions municipals després de la convocatòria del 1999 en plena disputa amb EUiA. Pel que fa a ERC, el seu resultat reflecteix la fragmentació del vot independentista que ja s’observava el 28-N. La pèrdua de vots dels republicans, que tot just posaven en marxa un procés de renovació de la direcció del partit, es va correspondre de forma gairebé mil·limètrica amb els guanys de les CUP i de Solidaritat, que repetien en diversos aspectes l’esquema de l’última convocatòria autonòmica.