Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Jordi Pujol i Artur Mas durant el 13è Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Constitució Europea (39)
Estatut d`Autonomia de Catalunya (EAC) (630)
Finançament autonòmic (466)
Partits polítics i entitats (1853)
Política catalana (2179)
Personatges Personatges
Antoni Castellà (7)
Antoni Fernández Teixidor (22)
Antoni Vives (8)
Artur Mas (828)
Carles Llorens (3)
Carles Gasòliba (5)
Carme Vidal (4)
Daniel Ortiz (2)
David Madí (21)
Dolors Batalla (8)
Eudald Casadesús (3)
Felip Puig (137)
Francesc Homs (111)
Ignasi Guardans (28)
Joana Ortega (34)
Joaquim Forn (4)
Jordi Pujol i Soley (858)
Josep Antoni Duran i Lleida (311)
Josep Maria Pelegrí (38)
Josep-Lluís Carod-Rovira (494)
Lluís Corominas (8)
Manel Silva (3)
Marta Llorens (2)
Miquel Sellarès (11)
Núria de Gispert (49)
Oriol Pujol Ferrusola (49)
Pere Macias (40)
Ramón Espadaler (23)
Xavier Trias (90)
Xavier Pallarès (3)
Xavier Ballabriga (1)
Entitats Entitats
Convergència Democràtica de Catalunya (320)
Convergència i Unió (1824)
Euskadi Ta Askatasuna (741)
Federació Internacional d´Hoquei (1)
Parlament de Catalunya (723)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Unió Democràtica de Catalunya (194)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
43 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
Primer any a l’oposició
CiU
Convergència i Unió (CiU) va patir una greu sotragada en haver de deixar el govern de la Generalitat, on havien manat durant 23 anys. En bona part, CiU era conseqüència de l’exercici d’aquest poder i mai no havia actuat com una força d’oposició al govern català. A les dificultats d’adaptar-se a aquesta nova situació s’hi afegia una sensació d’injustícia pel fet d’haver acabat apartats del poder tot i ser el grup que havia obtingut més diputats a les eleccions del 16 de novembre de l’any anterior.

Els difícils inicis del govern tripartit, marcats per la dimissió de Carod-Rovira de la conselleria en cap després de la trobada amb ETA, van donar una sensació d’inestabilitat que va fer concebre esperances a CiU d’un possible retorn avançat al poder. Però el triomf del PSOE a les eleccions espanyoles va consolidar el panorama i, de mica en mica, CiU va anar fent el paper d’oposició dedicant els seus esforços a combatre iniciatives com la d’apujar el preu dels carburants i polèmiques com la de l’anomenat euro sanitari. Més endavant, el govern tripartit va seguir donat motius clars d’oposició quan va aparèixer un informe sobre mitjans de comunicació al país, que CiU va aprofitar per demanar, i aconseguir, la dimissió del secretari de Comunicació del govern, Miquel Sellarès.

Així mateix, la promulgació del decret creant la figura del cap d’oposició, que va recaure en el líder de CiU, Artur Mas, va oferir a aquesta formació l’oportunitat de negar-se a jugar un paper merament simbòlic reivindicant el seu paper de crítica governamental. Per deixar clara aquesta negativa, Artur Mas va renunciar a la retribució de conseller que anava associada al càrrec. Altres iniciatives del tripartit també van donar força joc a la tasca opositora, com ara la demanda de reconeixement del català a Europa i la petició de comptar amb seleccions catalanes, que es va organitzar a l’entorn del Mundial B d’hoquei i el possible reconeixement ulterior per la Federació Internacional de la modalitat esportiva que havia d’obrir les portes a una possible victòria en la final, i que finalment va ser rebutjada.

Més enllà d’episodis concrets, CiU va centrar la seva actuació preferent en la discussió sobre la reforma de l’Estatut i del nou finançament de Catalunya. Ja fora del poder i sense hipoteques ni amb el PP ni amb el PSOE, la formació que dirigia Artur Mas va presentar la principal proposta en ferm d’Estatut i nou finançament, en la perspectiva de fer jugar el poder que li donava el fet de ser determinant en l’aprovació que n’havia de fer el Parlament de Catalunya, que havia de fer-se amb els dos terços dels vots parlamentaris. El nucli dur de la proposta estatutària de CiU era la vinculació que en feia amb el finançament, que, al seu parer, havia de situar-se en un àmbit similar a la quota basca, tot i que no es digués de la mateixa manera.

En l’àmbit estratègic, CiU mantenia la seva identitat i la seva voluntat de continuar sent la mateixa federació dels últims anys amb la divisió de responsabilitats entre Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida. En tot cas, i de cara al congrés que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) havia de fer al mes de juliol, la més gran divergència se situava sobre el suport que la coalició havia de donar o no al nou Tractat Constitucional europeu en el referèndum que José Luis Rodríguez Zapatero havia convocat per al 20 de febrer del 2005. Inicialment, CDC estava més aviat decantada pel no, ja que el nou Tractat constitucional no reconeixia la identitat de Catalunya, mentre que UDC es va posicionar clarament en favor del sí al Tractat. Finalment, en relació amb aquest tema, CiU va jugar decididament al possibilisme de sempre i va acabar supeditant el seu sí a l’obtenció del compromís per part del govern espanyol de presentar un memoràndum demanant l’oficialitat del català a Europa.

Tot i això, la presa de posició pel sí va requerir la celebració d’una trobada especial de quadres de CDC per aprovar la iniciativa, que va tenir lloc el 14 de setembre. Malgrat que la gran majoria dels presents es va decantar perquè el partit es posicionés obertament a favor del no (només tres membres de la direcció, Ignasi Guardans, Carles Gasòliba i Antoni Fernández Teixidó van defensar el sí), Artur Mas va aconseguir fer aprovar per unanimitat un document en què CDC deixava encara una porta oberta al sí a la Constitució europea, sempre que hi hagués avenços reals en el reconeixement lingüístic del català i en la presència directa de Catalunya a la Unió Europea (UE) abans del referèndum del mes de febrer.

En l’àmbit institucional, la tradicional concepció interclassista, transversal i nacional de la política catalana va planar en la celebració el 10 i 11 de juliol del 13è congrés de CDC a La Farga de l’Hospitalet de Llobregat, durant el qual Artur Mas va ser reelegit a la secretaria general amb un 96,3% dels vots i Jordi Pujol a la presidència amb un 98,7%, percentatge només igualat per Xavier Pallarès, com a president de la Federació de les comarques de les Terres de l’Ebre. Xavier Ballabriga va assolir un 74,4% per la de Lleida; Eudald Casadesús, un 73,7% per la de Girona; i Joaquim Forn, un 83,77% per la de Barcelona. Els vicesecretaris en van obtenir més: Felip Puig, un 88,2%; Antoni Vives, un 84,2%; Carme Vidal, un 83,9%; Lluís Corominas, un 81,1%; Antoni Fernández Teixidó, un 63,1%, i la més votada va ser Dolors Batalla, l’alcaldessa de Valls, amb un 92,7%. De les noves generacions de CDC van accedir a la direcció: David Madí, amb un 73,6%; Quico Homs, amb un 79,9%; Carles Llorens, amb un 72,5%; i Oriol Pujol, amb un 72,3%. En el seu discurs, Jordi Pujol va assumir personalment la davallada soferta per la formació que presidia i la va atribuir als acords de legislatura amb el PP, de manera que deixava Mas alliberat d’hipoteques i podent reivindicar un Estatut amb concert i la sobirania compartida amb Espanya.

Per la seva banda, Unió Democràtica de Catalunya (UDC) va tancar el 22 d’octubre el seu congrés, en què Josep Antoni Duran i Lleida va revalidar el seu lideratge al comitè de govern de la formació, va entronitzar Josep Maria Pelegrí com a nou home fort del partit amb el càrrec de secretari general, i va nomenar sis vicepresidències executives: Marta Llorens (relacions polítiques), Núria de Gispert (relacions institucionals), Antoni Castellà (organització), Joana Ortega (comunicació i imatge i portaveu), Manel Silva (coordinació parlamentària) i Daniel Ortiz (política sectorial i programes). El fins llavors president del consell nacional, Ramon Espadaler, es va convertir en portaveu adjunt de CiU al Parlament de Catalunya per descarregar de responsabilitats Pelegrí.

La relació entre CDC i UDC va quedar segellada de nou el 22 de novembre del 2004 en firmar un acord per reforçar la federació, que excloïa la seva conversió en una sola força política, ja encarrilat el tema de la Constitució europea, en què els dos partits havien diferit fins llavors, i deixant aparcat el d’adopció de nens per part de parelles homosexuals, que UDC no veia amb bons ulls. Al final, es va trencar la paritat de representants dels dos partits a la federació, ja que el nou organigrama situava Artur Mas com a president en substitució de Jordi Pujol, que passava a ser president fundador. Josep Antoni Duran i Lleida va continuar sent secretari general i Pere Macias va ser substituit per Xavier Trias en la secretaria general adjunta.