Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Bill Clinton i Bob Dole van ser els protagonistes de la campanya electoral nord-americana

Bill Clinton va aconseguir ser reelegit president amb molta més facilitat de la que s'esperava

Mapa electoral Estats Units

Articles dependents
Robert Dole
Bill Clinton
Madeleine Albright
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte entre Israel i món àrab (678)
Eleccions i processos electorals (1758)
Guerra d`Iraq (558)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Personatges Personatges
Anthony Lake (1)
Benjamin Netanyahu (64)
Bill Clinton (277)
Craig Livingstone (1)
Federico Peña (1)
Hillary Clinton (26)
Iàsser Arafat (288)
Jiang Zemin (47)
John Hamilton (2)
Madeleine Albright (29)
Ricardo Alarcón (2)
Robert Dole (9)
Ronald Reagan (21)
Saddam Hussein (164)
Samuel Berger (1)
Steve Forbes (2)
Warren Christopher (15)
William Cohen (3)
Entitats Entitats
Cambra de Representants (Estats Units) (15)
Comitè d´Ètica del Congrés (1)
Congrés nord-americà (26)
Federal Bureau of Investigation (18)
Likud (Israel) (37)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
49 lectures d'aquest article
11 impressions d'aquest article
Clinton: el primer demòcrata reelegit des de Roosevelt
Estats Units
El 1996 Bill Clinton va ser reelegit president dels Estats Units. Era el primer demòcrata que ho aconseguia des que Franklin Delano Roosevelt va obtenir un segon mandat el 1936. La victòria de Clinton a les presidencials del 5 de novembre va ser espectacular: va guanyar un 50% dels vots populars i 379 vots electorals, i va aconseguir la majoria en 31 Estats de la Unió. El republicà Robert Dole va obtenir un 42% dels vots populars i 159 dels electorals, i només va guanyar a 19 Estats.

La victòria demòcrata a les presidencials es va basar en el bon funcionament de l'economia americana. Clinton no va parar de repetir durant tota la campanya la mateixa idea: "Si
viviu ara millor que fa quatre anys, voteu-me." La majoria de nord-americans havien millorat el seu nivell de vida durant la primera Administració Clinton i la majoria el van votar.

A més, Clinton va comptar amb l'ajut d'un opositor republicà, Bob Dole, amb molt poc carisma, mal orador i massa escrupolós per no haver sabut treure profit dels escàndols de la Casa Blanca. Dole, nomenat pel seu partit el 14 d'agost en competència amb el multimilionari Steve Forbes, no va aconseguir rendibilitzar el seu passat d'heroi de guerra. Va aparèixer sempre com un home del passat, incapaç de trencar la imatge de jove triomfador que s'havia construït Clinton.

La campanya de Dole va ser atacada per amics i enemics, mentre ell anava saltant d'un tema a l'altre esperant trobar una polèmica favorable. La proposta de retallar un 15% els impostos sense augmentar el dèficit, considerada impossible de dur a terme, va acabar d'ensorrar la seva imatge, i no va ser fins al final de la campanya que va poder anotar-se algun punt en criticar les aportacions milionàries de contribuents estrangers a la campanya de Clinton i assenyalar alguns punts foscos del seu comportament ètic.

Clinton, confirmat pel seu partit com a candidat a la convenció celebrada a Chicago entre el 26 i el 29 d'agost, va anar de guanyador durant tota la campanya, segur del missatge que oferia i de la seva capacitat per vendre'l, sintetitzat en la màxima "construir un pont cap al segle XXI". Aquesta va ser l'actitud que li va permetre capgirar els sondejos inicials, que li eren desfavorables, i també les enquestes sobre el seu carisma fetes uns mesos abans de les eleccions, que deien que un 54% dels americans el considerava un polític poc honest, mentre el 59% el feia culpable de l'escàndol Whitewater.

De fet, la campanya de Clinton va ser considerada pels especialistes com un calc de la que va fer Ronald Reagan el 1984. La mateixa retòrica: "Mireu com eren de buides les vostres carteres fa quatre anys i mireu quants diners hi teniu ara."

Clinton va abandonar l'estratègia populista del 1992 i va procurar parlar poc de l'anomenada revolució sanitària per als més de 30 milions de nord-americans que no podien costejar-se una assegurança privada. Tant ell com el seu partit estaven convençuts que la defensa d'aquest projecte havia estat la causa de la derrota demòcrata a les eleccions legislatives del 1994. Clinton va procurar també que la seva dona, Hillary Rodham Clinton, la principal defensora del projecte sanitari, es mantingués en un segon pla durant la campanya, actuant només com a suport familiar i oferint una imatge convencional de dona del president.

Els republicans, però, no es van quedar sense res. A les eleccions al Congrés (435 escons) i a un terç del Senat (34 escons), celebrades el mateix dia, van aconseguir la majoria a les dues cambres, i van revalidar el control sobre la cambra que l'any anterior els havia permès aturar l'aprovació dels pressupostos. Els resultats electorals configuraven una situació política que obligaria a l'entesa entre un president demòcrata i unes cambres controlades pels republicans.

De fet, l'entesa entre demòcrates i republicans s'havia anat consolidant ja durant l'any 1996, quan Clinton va haver d'assumir una part important de les retallades pressupostàries proposades pels republicanes mentre aquests baixaven el to de les crítiques a l'acció presidencial. La conseqüència més evident del nou clima va ser la pèrdua de protagonisme polític del líder republicà a la Cambra de Representants, Newt Gingrich la gran esperança republicana del 1994, que tenia una investigació pendent en el Comitè d'Ètica del Congrés sobre la legalitat d'algunes de les seves activitats docents i a qui el 1996 la seva dona no va fer costat a l'hora de presentar la candidatura a les presidencials.

El nou clima d'entesa es va fer evident el 5 de desembre, en produir-se els primers nomenaments per a l'alta administració de l'Estat. Clinton va nomenar secretari de Defensa l'exsenador republicà per Maine i membre del comitè senatorial de les forces armades William Cohen . Era un gest sense precedents en la història de les relacions entre els dos partits.

Aquell dia, altres nomenaments també van fer història. Madeleine Albright, ambaixadora dels Estats Units a l'ONU, va ser la nova secretària d'Estat en substitució de Warren Christopher: era la primera dona que ocupava el lloc des de la fundació dels EUA. El nomenament de Federico Peña com a secretari de Transports va ser la més alta responsabilitat conferida mai a un representant de la comunitat de parla espanyola. Altres nomenaments importants de Clinton van ser el del seu antic assessor de seguretat, Anthony Lake, com a nou director de la CLA, i el de Samuel Berger com a conseller de la Seguretat Nacional.

El president Clinton va acabar l'any disposat a fer realitat el "pont cap al segle XXI" que havia promès durant la campanya, però el camí recorregut en els dotze mesos anteriors no havia estat gens fàcil.

En començar el 1996, els efectes de l'afer Whitewater, un cas d'irregularitats immobiliàries detectades en la fase en què Clinton era governador a Arkansas, encara cuejaven. El 26 de gener, Hillary Clinton, que havia portat el cas des del seu despatx d'advocats, va declarar davant el gran jurat que havia de decidir si hi havia prou indicis per obrir un procés criminal. Hillary Clinton a més, va continuar en primer pla de les investigacions en veure's incriminada en un cas de desviament d'informació confidencial de l'FBI, que el 19 de juny va provocar la destitució del cap de seguretat de la Casa Blanca, Craig Livingstone, acusat d'haver fet servir aquesta informació contra polítics opositors.

Clinton va aconseguir quedar al marge de les investigacions i va preferir centrar la seva activitat en el terreny de la política internacional, reforçant la imatge de bon negociador i estrateg habilidós que s'havia guanyat en els últims anys, sobretot amb el procés de pau al Pròxim Orient i amb la firma dels acords de Dayton, que van posar fi a la guerra dels Balcans.

Així, el 25 de març els EUA van firmar a Suva, la capital de les Fidji, juntament amb els governs de França i la Gran Bretanya, el Tractat de Rarotonga, sobre desnuclearització del Pacífic Sud, que seria el primer de l'any sobre armament nuclear. El segon el van firmar a Nova York el 24 de setembre les cinc principals potències nuclears (EUA, Xina, Rússia, França i Gran Bretanya) i suposava la prohibició de les proves nuclears a tot el món.

La firma d'aquests tractats va ser només una part de la vasta acció internacional desenvolupada per Clinton el 1996. El 31 de gener la mediació dels Estats Units va evitar una guerra entre Grècia i Turquia pel desèrtic illot d'Imia, i va resultar determinant en la resolució del conflicte de Xipre a mitjans d'any, quan van revifar els enfron laments entre la comunitat grecoxi priota i la turcoxipriota.

En relació amb el Pròxim Orient Clinton va jugar un paper cabdal durant tot l'any per intentar redreçar el procés de pau entre israelians palestins, molt malmès per l'arribada al poder del dirigent del Partit Likud Benjamin Netanyahu el 29 de maig. Uns dies abans, I'1 de maig, Clinton havia estat el primer mandatari nord americà a rebre el líder palestí làsser Arafat a Washington en la seva condició de cap d'Estat.

Pel que fa a l'islamisme i el món àrab en general, el 5 d'agost Clinton va firmar la llei D'Amato, que preveia sancions per a les empreses que comerciessin amb Líbia o l'Iran, però la seva acció més espectacular va ser la intervenció militar iniciada a l'Iraq el 3 de setembre com a represàlia perquè l'Iraq havia traspassat el paral·lel 36 i havia envaït el Kurdistan iraquià, que després de la Guerra del Golf l'ONU havia declarat regió kurda autònoma. La força aèria americana va llançar 27 míssils de creuer Tomahawk sobre objectius militars iraquians i catorze dies més tard hi va enviar 3.500 soldats, que es van sumar als 1.500 que hi eren des del 1991. Aquestes mesures van aturar un altre cop les pretensions expansionistes de Saddam Hussein.

Però l'actuació més polèmica de Clinton en el camp internacional va ser l'aprovació, el 12 de març, de la llei Helms-Burton, que enduria les sancions contra Cuba i reforçava encara més l'aïllament del règim castrista. Malgrat les protestes d'alguns països i les objeccions de la Unió Europea per raó dels interessos d'algunes empreses occidentals, Clinton no va retirar la llei, si bé va accedir a demorar l'aplicació d'alguns dels seus aspectes.

Així, el 16 de juliol va acceptar d'ajornar sis mesos l'entrada en vigor dels aspectes més polèmics de la llei i va prendre nota de la declaració que el 28 d'octubre van fer els ministres d'Afers Estrangers de la Unió Europea sobre el seu caràcter extraterritorial, així com de la condemna formal que en va fer l'Assemblea de les Nacions Unides el 12 de novembre, la cinquena consecutiva que formulava l'organisme contra l'embargament sobre Cuba.

La tensió amb Cuba va derivar el 6 de desembre en unes converses bilaterals protagonitzades pel representant cubà Ricardo Alarcón i el nord-americà John Hamilton per aclarir el tema dels immigrants il·legals, i en el suport donat el mateix desembre a les iniciatives de pressió diplomàtica i comercial desenvolupades per la Unió Europea, a instàncies del govern espanyol.

Altres actuacions destacades de Clinton van ser el suport donat a la reforma de l'OTAN, que el 3 de juny va sancionar la creació de les Forces Combinades Conjuntes (CJTF) —que delegaven en els països europeus el comandament de les operacions militars previsibles—, i l'aixecament de les sancions que pesaven sobre la Xina des de la matança de Tiananmen el 1989 (6 de febrer). El 24 de novembre des de Manila, el president Clinton i el president de la Xina, Jiang Zemin, van anunciar la celebració dues cimeres, una a Pequín el 1997 i una altra a Washington el 1998, per potenciar les relacions bilaterals entre els dos països.