Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Els membres del COI implicats

Samaranch jura abans de declarar al Congrés dels Estats Units

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Corrupció, frau i suborn (505)
Escàndols polítics (441)
Esportistes, entrenadors, dirigents esportius (558)
Jocs Olímpics, Olimpiades (187)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Personatges Personatges
Barry McCaffrey (1)
Carles Ferrer Salat (10)
Felip de Borbó i Grècia (63)
Giovanni Agnelli (3)
Henry Kissinger (7)
Juan Antonio Samaranch (54)
Lord Killanin (2)
Ndereti Mukora (1)
Óscar Arias (1)
Entitats Entitats
Comitè Olímpic Espanyol (19)
Comitè Olímpic Internacional (70)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
46 lectures d'aquest article
31 impressions d'aquest article
Samaranch supera la prova més difícil
COI
El 1999 el Comitè Olímpic Internacional (COI) i el seu president, Juan Antonio Samaranch, van aconseguir superar la pitjor crisis dels 105 anys d’història de l’organisme. L’esclat, a finals del 1998, de l’escàndol de Salt Lake City va evidenciar que diversos membres del COI, o els seus familiars, s’havien beneficiat il•lícitament dels diners oficialment invertits per a l’aprovació de la candidatura de la ciutat nord-americana pels Jocs Olímpics d’Hivern del 2002. Aquest escàndol va ser l’inici d’una veritable tempesta que va col.locar el COI, i el propi Samaranch , en el punt de mira de tota la premsa internacional, especialment la anglosaxona.

A principis d’any, Samaranch va haver de superar els moments més delicats de la seva llarga carrera, la contundència de les acusacions de corrupció que es feien contra el COI el van forçar a deixar la presidència de la Caixa, a renunciar als seus intents d’integrar el príncep Felip al màxim organisme de l’esport internacional i a afrontar la reforma més profunda que mai s’havia fet al COI.

De mica en mica, Samaranch va aconseguir fer neteja dels directius del COI més directament implicats en les corrupcions denunciades, va ser ratificat com a president de l’organisme i va aconseguir que els membres del COI renunciessin a alguns dels seus privilegis més evidents. Un cop endreçada la casa, el 15 de desembre, va comparèixer davant d’una comissió del Congrés dels Estats Units que investigava les possibles conductes irregulars en la celebració dels Jocs Olímpics d’Atlanta 1996 i l’organització dels Jocs d’Hivern de Salt Lake City del 2002. En acabar l’any, Samaranch va poder confirmar la seva intenció d’esgotar el seu darrer mandat al front del COI, que finalitzaria el 17 de juliol del 2001 a Moscou, la mateixa ciutat on havia estat elegit per primer cop el 1980.

L’any havia començat al Comitè Olímpic Internacional amb unes declaracions del seu president, Juan Antonio Samaranch, en el sentit que desitjava que el príncep Felip de Borbó substituís com a membre del COI a Carles Ferrer Salat, mort l’octubre del 1998. La Casa Reial Espanyola encara no s’havia pronunciat oficialment sobre aquesta qüestió quan el 24 de gener el COI va decidir l’expulsió del membres més afectats per l’allau de denúncies de corrupció fetes públiques des de finals de l’any anterior i relacionades amb la designació de la ciutat nord-americana de Salt Lake City com a seu dels Jocs d’Hivern de l’any 2002. Tres dies més tard, mentre els principals mitjans de comunicació internacionals demanaven la renúncia de Samaranch, el kenyà Charles Nderitu Mukora i tres altres senadors olímpics implicats en l’afer Salt Lake City van renunciar al càrrec, un altre vintena de membres del COI van ser apartats de la primera línia de responsabilitats.

Samaranch va convocar pels dies 17 i 18 de març una sessió plenària del COI per completar la depuració de l’organisme i va deixar la presidència de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, per evitar que la principal entitat financera catalana es veiés afectada per les repercussions de la crisi que vivia el COI. Les sessions plenàries del mes de març van servir per confirmar Samaranch en el seu lloc i refrendar la seva gestió, que va ser aprovada per 86 vots a favor, 2 en contra, 1 abstenció i 1 vot nul. L’assemblea també va ratificar les expulsions i dimissions ja produïdes en relació als suborns en la candidatura de Salt Lake City i va abordar la reforma dels criteris de selecció de les seus dels Jocs i l’establiment d’una més gran transparència informativa, incorporant un comitè d’ètica i fent públics els comptes del COI. Per últim es va aprovar la creació d’un grup (COI 2000) format per 80 persones, la meitat alienes al món de l’esport, però de gran prestigi internacional com Henry Kissinger, Gianni Agnelli, Óscar Árias o Bhutros Gali, amb la missió de proposar un conjunt de canvis organitzatius i de control, que serien tractats en unes noves sessions plenàries a celebrar el desembre.

Gràcies a la complicitat d’aquestes personalitats, a les depuracions realitzades i als canvis ja introduïts en el seu funcionament, el COI va començar a recuperar una part de la credibilitat perduda. La mort, el 25 d’abril a Dublín, de Lord Killanin, que havia presidit el COI entre 1972 i 1980, va permetre també rellançar la imatge de l’organisme i remarcar la qualitat dels homes que l’havien construït al llarg dels anys. Samaranch va destacar les qualitats humanes, esportives i com a dirigent de Killanin, que havia estat periodista de guerra a la Xina, escriptor, productor de cine i home de negocis, a més d’esportista d’èlit en boxa, rem i equitació, i havia arribat a la presidència del COI després de presidir el Comitè Olímpic Irlandès des del 1950 fins al 1972.

Una bona prova de la millora de la imatge del COI va ser que ningú no va discutir l’elecció, el 19 de juny, de la ciutat italiana de Torí com a seu dels Jocs Olímpics d’hivern del 2006. Torí es va imposar per 53 vots a 36 a la candidatura de Sion (Suïssa) després que fossin descartades les d’Hèlsinki (Finlàndia), Klangenfurt (Àustria), Zakopane (Polònia) i Propad-Tatry (Eslovàquia). En aquesta elecció es van posar en pràctica per primer cop els sistemes dissenyats per evitar relacions massa estretes entre les ciutats candidates i els membres del COI que havien de votar.

Quan finalment es va celebrar, al Palais Beaulieu de Lausana, la sessió plenària dels dies 11 i 12 de desembre, la 110 de la història del COI, Samaranch va aconseguir que s’aprovessin la totalitat de les propostes de reforma de la Carta Olímpica que s’havien anat elaborant durant l’any. Entre les mesures aprovades destacaven la limitació del mandat presidencial a 12 anys i el dels membres directius de l’organisme a 8 anys, renovables a quatre més. Es van prohibir les visites dels membres del COI a les ciutats candidates, es va rebaixar l’edat de jubilació de 80 a 70 anys, i es va obrir la direcció de l’organisme a 15 esportistes en actiu fins a completar un màxim de 115 membres. En definitiva, els membres del COI van veure notablement limitades les seves funcions i prebendes. Era el preu que calia pagar per al canvi d’imatge que exigia l’opinió pública mundial. Samaranch va assegurar que, amb aquesta reforma, ell deixaria en herència un COI més “modern, democràtic, transparent i adaptat als nous temps”.

La renovació endegada al COI no va evitar, però, que durant tot l’any seguissin el seu curs les investigacions obertes als Estats Units per part del Congrés i de l’FBI destinades a aclarir les corrupcions detectades en territori nord-americà i a determinar específicament les responsabilitats que poguessin haver-hi en l’organització dels Jocs d’Atlanta de 1996 i la de Salt Lake City 2002. Després de posposar diverses vegades la seva compareixença davant les autoritats nord-americanes, Juan Antonio Samaranch es va sotmetre finalment, el 15 de desembre, a un interrogatori del subcomitè de comerç del Congrés dels Estats Units. La intervenció de Samaranch va generar molta expectació en tots els mitjans de comunicació internacionals, pendents de les reaccions que poguessin tenir els poderosos grups de pressió nord-americans que sempre s’havien mostrat contraris a acceptar que el president del COI no fos anglosaxó i de les conseqüències que tot plegat pogués tenir per als sponsors dels jocs i els titulars dels drets televisius, que eren tots nord-americans.

Després d’haver hagut de sentir com algun dels congressistes li suggeria que dimitís, com es posava en dubte la validesa de la reforma aprovada pel COI en considerar-la “insuficient” o com li preguntaven pel preu de l’habitació que utilitzava habitualment a un hotel de Lausana, Samaranch va defensar que la crisis del COI havia estat necessària per reformar el màxim organisme esportiu internacional, però que ja estava superada i que no era oportú continuar amb la cacera de bruixes al si del COI. Faltava encara saber si el Congrés i l’FBI, davant del qual Samaranch no va declarar per problemes d’agenda, acceptarien donar la crisi per tancada.

D’altra banda, Samaranch va tornar dels Estats Units amb un acord important, un acord de col•laboració en la lluita contra el dopatge pactat amb el màxim responsable de la política antidrogues dels Estats Units, Barry McCaffrey. Amb aquest acord, els Estats Units se sumaven al suport que ja havia donat la Unió Europea a la creació de l’Agència Internacional Antidopatge, decidida el 4 de febrer durant la celebració de la Conferència Mundial contra el Dopatge a l’Esport organitzada pel COI. La nova agència, operativa des del 10 de novembre, estava encarregada de coordinar i supervisar la lluita contra l’ús de substàncies il•legals en l’esport i contemplava l’aplicació d’un règim disciplinari molt sever que establia en un mínim de dos anys de suspensió la sanció en cas que es comprovés l’existència del dopatge.

La coordinació de la lluita contra el dopatge era un dels grans objectius que Samaranch s’havia proposat per a la seva última fase com a president del COI, però al llarg de l’any aquest tema va quedar inevitablement en un segon terme davant la crisi viscuda pel Comitè Olímpic Internacional. Una crisi que Samaranch confiava en deixar definitivament tancada el 15 de setembre del 2000 quan s’inauguressin els Jocs Olímpics de Sidney, els primers que se celebrarien sota la nova Carta Olímpica.