Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Corrupció, frau i suborn (505)
Democràcia, processos de democratització (137)
Narcotràfic, contraban, drogues, alcohol (76)
Personatges Personatges
Ernesto Samper (15)
Jorge Londono (1)
Pablo Escobar (1)
Entitats Entitats
El Espectador de Bogotá (1)
Gallup (2)
Semana (revista colombiana) (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Colòmbia (77)
53 lectures d'aquest article
105 impressions d'aquest article
Colòmbia, el pessimisme quotidià
Colòmbia




"Molts ciutadans han après a no confiar en l'Estat en el seu sentit més ampli, que, en grans regions de Colòmbia, no té cap presència"

Anna Cortadas
Periodista

El diari El Espectador de Bogotá publicava un acudit en el qual un polític li deia a un altre: "Aquí mai no ens donaran un cop d'Estat perquè no hi ha Estat." Aquesta és la sensació que tenen molts ciutadans que han après a no confiar en l'Estat en el seu sentit més ampli, que, en grans regions de Colòmbia, no té cap presència. També són molts els colombians que s'han acostumat al fet que aquest Estat inexistent sigui substituït per la guerrilla, els grups paramilitars i fins i tot la delinqüència comuna i la del narcotràfic, que imposen la seva llei en zones cada vegada més grans i menys apartades del país amb tota impunitat.

A Colòmbia, menys del 5 per cent dels delictes arriben a un judici. Si a tot això hi sumem la violència incontrolada (a Colòmbia hi ha una mort violenta cada vint minuts, inclosos els accidents de trànsit), els segrestos (les xifres de la policia diuen que n'hi ha un miler a l'any però dades extraoficials assenyalen tres vegades aquesta xifra), la sensació que el narcotràfic s'ha filtrat en àmplies àrees de l'economia i la política -inclosa la campanya electoral de l'actual president, Ernesto Samper- i una crisi política que va acabar amb l'absolució del president però que es va resoldre d'una manera que no va convèncer a molts, podrem entendre el pessimisme dels colombians. Un pessimisme producte de la falta de solucions a curt termini en una situació que, de tan endèmica, a vegades ni es nota.

La revista Semana, la més important de Colòmbia, publicava en el seu número del 5 de novembre passat un amplíssim reportatge de deu pàgines en el qual s'afirmava que, segons una enquesta de Gallup durant el mes d'octubre de 1996, el 86 per cent dels colombians pensen que la situació del país ha empitjorat en els últims mesos i només un 9 per cent creuen que està millorant. És a dir, els primers superen els segons en una proporció de 8 a 1. Segons el gerent de la Gallup a Colòmbia, Jorge Londono, aquesta és la xifra més alta de pessimisme col·lectiu des que l'empresa fa aquest tipus d'enquestes. Segons Londono, aquest pessimisme no és degut a un fet puntual, com quan el cap del càrtel de Medellín, Pablo Escobar, es va escapar de la presó d'Envigado, o durant les restriccions d'electricitat del 1992, sinó que és un sentiment sostingut, producte d'una sèrie de factors.

I és que els colombians estan més que tips d'escàndols polítics que no se solucionen; del narcotràfic que els estigmatitza malgrat l'empresonament d'importants caps de la droga, com ara els germans Rodríguez Orejuela, dirigents del càrtel de Cali; de morts sense sentit, com la del dissabte 16 de novembre, quan un home va treure una pistola i va matar un vianant a la ciutat de Bucaramanga perquè el va increpar per maltractar un gos, o quan un taxista de Bogotà va matar una dona que estava entrant uns paquets al seu cotxe perquè el molestava per passar. No és només la violència política. De morts absurdes com aquestes se'n produeixen cada dia, i són tantes que els mitjans de comunicació sovint ni les recullen. No són estranyes tampoc les massacres a la zona d'Urabà, portades a terme per la guerrilla o per grups paramilitars; els assassinats d'alcaldes o de fiscals que investiguen casos difícils, i les perspectives que aquesta violència, sovint difícil d'explicar, sigui vençuda són quasi nul·les a curt termini malgrat les promeses dels successius governs.

L'Administració del president Samper dóna la culpa de la mala imatge que té el país a la premsa i diu que ningú explica les moltes coses bones que té Colòmbia: una gent amabilíssima, un paisatge preciós com pocs a Amèrica Llatina i fins i tot una economia que funciona millor que moltes del continent, malgrat la caiguda de l'any 1996, o una producció literària i artística de la qual els màxims exponents són el premi Nobel de literatura Gabriel García Màrquez i el pintor i escultor Fernando Bolero. Tot això és cert, però tots aquests factors positius queden tapats per moltes coses esgarrifoses contra les quals Colòmbia sembla que no té armes.