Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Els seguidors de Pastrana celebren la seva victòria als carrers de Bogotà

Una policia escorcolla unes monges

Articles dependents
Andrés Pastrana
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Pau i resolució de conflictes (406)
Personatges Personatges
Andrés Pastrana (28)
Ernesto Samper (15)
Horacio Serpa (3)
Jorge Briceño (1)
Manuel Marulanda Vélez (6)
Entitats Entitats
Autodefenses Unides de Colòmbia (5)
Exèrcit d´Alliberament Nacional (13)
Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (47)
Govern de Colòmbia (5)
Gran Aliança pel Canvi (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Colòmbia (77)
36 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
L'esperança Pastrana
Colòmbia
El 7 d'agost de 1998, el líder del Partit Conservador de Colòmbia i candidat de la coalició Gran Aliança pel Canvi, que també integrava liberals dissidents i independents, Andrés Pastrana, de 46 anys, va substituir el liberal Ernesto Samper en la presidència de Colòmbia. S’acabaven així 12 anys de Govern liberal que presentaven un balanç molt precari en la lluita contra el narcotràfic i els grups guerrillers.

A l’acte de presa de possessió de Pastrana, celebrat a Bogotà, hi van assistir-hi més de 2.000 convidats de tot el món, entre els quals hi havia el príncep d’Espanya, Felip de Borbó. El president sortint, Ernesto Samper, que havia aixecat moltes crítiques per la seves vinculacions amb el narcotràfic, s’havia acomiadat el dia anterior demanant disculpes per “totes les meves equivocacions” i reconeixent que havia rebut entre 6 i 7 milions de dòlars del Càrtel de Cali per finançar la seva campanya electoral del 1994.

Pastrana havia guanyat les eleccions presidencials amb el lema “Pel canvi de Colòmbia” i havia presentat un ambiciós programa de govern, que incloïa la negociació directa amb les guerrilles, la pacificació del país, l'eradicació de les zones de cultiu de fulla de coca i una profunda reforma constitucional i fiscal que permetés superar la greu crisi econòmica que patia el país. La crisi s’havia vist agreujada per la retirada de les inversions internacionals que va seguir l’esclat de la crisi asiàtica de l’any anterior, i s’havia arribat a taxes del 20% d’atur i del 18% d’inflació, mentre es consolidava una tendència a l’alça dels tipus d’interès i s’imposava la devaluació de la moneda.

Aquest programa li havia permès acabar amb el tradicional domini liberal, però la seva victòria no va ser fàcil. A la segona i definitiva volta electoral, celebrada el 21 de juny, Pastrana va obtenir un 50,3% dels vots, mentre que el seu principal contrincant, Horacio Serpa, coreligionari del president Ernesto Samper, obtenia un 46,5%. La independent Noemí Sanín ja havia estat apartada en la primera volta, en quedar per sota dels dos principals candidats amb un 27% dels vots. Abans de les presidencials, però, el partit de Samper, havia obtingut una considerable victòria en les eleccions legislatives del 8 de març que li van permetre fer-se amb el 54% dels vots al Congrés (161 escons) i el 55,9% dels vots al Senat (102 escons), mentre que el Partit Conservador només obtenia, respectivament, un 27% i un 24,5%, en una jornada marcada per un 60% d'abstenció i pel boicot promogut per les organitzacions guerrilleres Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN).

La importància d’aquestes organitzacions guerrilleres, les seves confuses vinculacions amb el narcotràfic i la capacitat que havien demostrat els anys anteriors per condicionar la política colombiana (gairebé 400 persones havien estat assassinades durant les campanyes de les presidencials i les legislatives) feia que la pacificació fos un dels objectius claus del nou president. En la seva primera conferència de premsa després de la victòria en les presidencials, Pastrana va avançar, sense concretar-ne els detalls, que el seu pla de pacificació passava per quatre punts: posar fre legal als grups paramilitars, liderar personalment les converses amb les guerrilles, implicar els “països amics” (Estats Units, Espanya i Veneçuela) en el procés de pau i avalar amb una Assemblea Constituent els eventuals acords que s’obtinguessin.

De fet, Pastrana, havia començat els contactes amb les guerrilles ja abans de les eleccions. El 9 de juliol es va reunir a la selva amb els dos principals dirigents de les FARC, Manuel Marulanda, Tirofijo, i Jorge Briceño, Mono jojoy, amb qui va pactar la retirada militar de cinc municipis selvàtics del sud del país i l’inici de converses formals en cas de guanyar les eleccions presidencials. L'endemà 40 portaveus de la societat civil colombiana es van trobar a Magúncia, Alemanya, amb els guerrillers de l’ELN, sota la mediació de l'Església catòlica, i van signar el 15 de juliol un document -sense caràcter vinculant- que defensava la integració dels rebels en l’ordre democràtic al país.

Els contactes es van perllongar al llarg de tot l'any, amb Pastrana ja a la presidència, sense gaires resultats efectius. Mentre el govern volia parlar de les condicions per al desarmament de la guerrilla, les FARC i l’ELNC desitjaven la retirada dels efectius militars dels territoris que controlaven i van seguir pressionant Pastrana amb diferents accions, com la voladura de l’oleoducte Central, que creuava el país, per part de l’ELN el 18 d’octubre o la presa de la ciutat de Mitú, a la frontera del Brasil, per part de les FARC l’1 de novembre.

Aquest va ser el motiu que va impulsar Pastrana a autoritzar el 7 de novembre l’abandó militar del àrea del Caguán, una regió de 42.000 quilòmetres quadrats, situada entre els departaments de Meta i Caquetá, per deixar-la en mans de les FARC, que, segons van declarar, volien impulsar un pla de redreçament econòmic i moral entre la població camperola, que els donés legitimitat cara a un futur armistici amb el govern. La zona desmilitaritzada produïa un 20% de tota la fulla de coca del país, que era de 35.000 quilos de l'anomenada pasta bàsica. Segons el compromís de les FARC, la retirada de l’exèrcit els permetria imposar i supervisar l’aplicació de l'anomenada “ley del monte” que preveia multes i càstigs pels que no complissin les normes bàsiques instaurades per la guerrilla: “Res de robatoris ni baralles, eradicació de la prostitució, restricció del consum d'alcohol, gestió comunal del bestiar, socialització de la sanitat, control del funcionariat, etcètera”, que els dirigents de les FARC resumien en la fórmula: “ordre i disciplina”.

El 23 de novembre, un cop els observadors governamentals van certificar la viabilitat del projecte guerriller, Pastrana va acceptar el primer gran intercanvi de presoners: 491 guerrillers de les FARC van ser canviats per 300 soldats i policies. Aquest pas va permetre que el líder guerriller Manuel Marulanda, Tirofijo anunciés la represa de les converses previstes a la ciutat de Sant Vicente de Caguán, seu de les FARC, a canvi de la col•laboració governamental en la lluita contra els grups paramilitars oposats a la tasca de “reeducació” menada pels guerrillers.

Els grups paramilitars, agrupats en les anomenades Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC), gaudien d’un alt grau de penetració a l’interior del país, des d’on feien la guerra a les FARC i protagonitzaven diferents accions, la darrera de les quals va ser la matança produïda a la població de Villanueva, a la frontera amb Veneçuela, el 8 de desembre. Pocs dies després, l’acció combinada del govern de Pastrana i de les guerrilles de les FARC va donar com a resultat la pràctica neutralització de les accions dels grups paramilitars que van decretar un alto el foc provisional des del 20 de desembre al 6 de gener del 1999, mentre el president Pastrana i el líder guerriller Tirofijo fixaven per al 7 de gener de l’any 1999 la data de la signatura d’un acord de pau definitiu.