Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
L'exèrcit colombià trasllada uns guerrillers de les FARC detinguts el setembre de 2003

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Política internacional (1336)
segrestos, robatoris, violacions, tortures, alliberaments (234)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Andrés Pastrana (28)
Carlos Arturo Velandia (2)
Gilberto Echeverri (2)
Guillermo Gaviria (1)
Ingrid Betancourt (3)
Jaime Bernal (2)
Juan Lozano (2)
Luis Garzón (2)
Martha Lucía Ramírez (2)
Entitats Entitats
Autodefenses Unides de Colòmbia (5)
Exèrcit d´Alliberament Nacional (13)
Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (47)
Govern de Colòmbia (5)
Partido Oxígeno Verde (2)
Pol Democràtic (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Colòmbia (77)
Bogotà (Colòmbia) (3)
Medellín (Colòmbia) (4)
37 lectures d'aquest article
35 impressions d'aquest article
Una pacificació sempre amb dificultats
Colòmbia
Al començar l’any, a Colòmbia eren continus els enfrontaments entre l’exèrcit governamental i les guerrilles de les FARC i l’ELN. Després de l’estat d’emergència declarat pel president Álvaro Uribe l’agost del 2002, al gener i al febrer les FARC van dur a terme una ofensiva a Bogotà i altres ciutats, com Neiva, que va suposar la mort en atemptats de més de quaranta persones i que va provocar greus ferides a 300 més. Al maig les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) van assassinar el governador de Medellín, Guillermo Gaviria, i el seu conseller per la pau i exministre de Defensa, Gilberto Echeverri, juntament amb vuit ostatges que van segrestar en les operacions. Les FARC els van executar durant els enfrontaments amb l’exèrcit, després que el president Uribe rebutgés intercanviar-los per una part important dels 400 guerrillers que mantenia empresonats.

Els enfrontaments van disminuir una mica a l’estiu, quan el govern va decidir la desmobilització d’un contingent de 13.000 paramilitars pertanyents a les anomenades Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC), que van signar l’Acord de Santa Fe de Ralito, que incloïa també altres grupuscles associats a les AUC, constituïdes el 1984 per combatre les FARC i l’ELN. L’acció va servir perquè el govern intercedís a l’agost amb les FARC perquè alliberessin l’excandidata presidencial colombiana Ingrid Betancourt, que ho havia demanat en un vídeo en què deixava constància del seu estat de salut. El govern ja havia intentat sense èxit en dues ocasions l’alliberament de l’excandidata presidencial del Partido Oxígeno Verde, que estava retinguda juntament amb 21 hostatges polítics més, una cinquantena d’oficials de l’exèrcit i 800 civils.

Les gestions no van sortir bé i a finals de setembre les FARC van reprendre els atemptats al fer esclatar una bicicleta bomba a la ciutat de Florència, que va provocar deu morts i 48 ferits. Des del govern es va ordenar la constitució d’un consell de seguretat, liderat per la ministra de Defensa, Martha Lucía Ramírez, i els alts comandaments de les forces militars amb l’objectiu d’iniciar una nova ofensiva al departament de Caquetá, que era el principal feu de les FARC i la zona que havia estat desmilitaritzada durant les frustrades converses de pau amb l’expresident Andrés Pastrana (1998-2002). En resposta a la iniciativa, a principis d’octubre un cotxe bomba va esclatar en una zona comercial de Bogotà, i va produir sis morts i vint ferits, justament el dia que era alliberat un dels caps de l’Èxercit d’Alliberament Nacional (ELN), Carlos Arturo Velandia. Aquest líder guerriller havia estat portaveu de les negociacions entre el govern i l’organització per a l’alliberament de set turistes segrestats el 12 de setembre, que van ser definitivament alliberats el 22 de desembre, després de la mediació de l’exfiscal Jaime Bernal.

Així doncs, a finals d’any el procés negociador semblava haver donat algun resultat en el cas de l’ELN, mentre que havia resultat del tot negatiu en el cas de les FARC, que eren el sector guerriller majoritari. En tot cas, la victòria assolida a finals d’octubre pel moviment Pol Democràtic, de centreesquerra, encapçalat per l’exsindicalista Luis Garzón en les eleccions municipals de Bogotá, semblava confirmar les preferències de la població per la via negociadora. Garzón va obtenir un 46% dels vots davant del 39% de l’oficialista Juan Lozano.

A l’acabar l’any, però, el govern Uribe va presentar unes estadístiques que, al seu parer, avalaven la política de mà dura. Segons aquestes estadístiques, el 2003 el nombre de segrestos i les massacres haurien caigut un 20% i un 39%, respectivament, en relació amb el 2002. Segons les dades oficials, s’hauria passat de 28.837 homicidis el 2002 a 22.069 el 2003, i de 2.986 segrestos a 2.043. En resum, segons Uribe aquestes xifres eren les millors des del 1987, però resultaven totalment insuficients per poder considerar que el país vivia una situació mínimament normal.