Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
La telefonia mòbil, el primer sector de la telefonia on es va introduir la competència

Les rebaixes, una de les activitats regulades per la nova llei del comerç

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Compres i consum (90)
Economia espanyola (471)
Inflació, Preus, IPC (254)
Poder legislatiu i lleis (992)
Personatges Personatges
Amadeu Petitbó (1)
Eustasio Cobreros (1)
Gerardo Ortega (1)
Javier de Paz (1)
Javier Gómez Navarro (6)
Miguel Ángel Fernández Ordóñez (10)
Ramón Tamames (2)
Entitats Entitats
Airtel (8)
Caprabo (14)
Confederació del Comerç de Catalunya (10)
Convergència i Unió (1824)
Granges Castelló (2)
Iberia (80)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Repsol (33)
Telefónica (115)
Tribunal de Defensa de la Competència (16)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
74 lectures d'aquest article
13 impressions d'aquest article
Comerç i competencia
La tramitació de la llei de comerç va durar més de dos anys, i va acabar aprovant-se a finals de desembre del 1995. La gestació d'aquesta llei va començar just després de les eleccions al Congrés de Diputats del 1993, quan el Grup Parlamentari de Convergència i Unió en va presentar la primera proposició de llei.

El nou govern socialista va iniciar converses amb CiU per modificar-ne alguns dels aspectes que menys li agradaven. Les negociacions van ser llargues, i el tema més polèmic va ser el de la llibertat d'horaris. A favor d'una llibertat total d'horaris hi havia les grans superfícies, i en contra, les associacions del petit comerç.
Políticament, CiU era qui defensava el petit comerç, el PSOE intentava adoptar una posició intermèdia i el Tribunal de Defensa de la Competència -organisme dependent del ministeri d'Economia i Hisenda- era el portaveu de la llibertat total d'horaris i de les posicions més liberals.

La llei de comerç
El redactat definitiu de la llei de comerç que va presentar el ministre de Comerç, Javier Gómez Navarro, a les Corts a finals del 1995, va ser aprovat finalment el 21 de desembre. En paraules del ministre, aquesta llei era "la llei més liberal possible en aquest moment", i segons Javier de Paz, director general de Comerç, era "la llei més liberal de la Unió Europea". No pensava el mateix Amadeu Petitbó, president del Tribunal de Defensa de la Competència, per qui la llei era "un pas enrere en la liberalització del comerç que s'havia aconseguit en els últims anys".

Segons Eustasio Cobreros, president de l'Associació per a la Reforma de la Distribució Espanyola, que agrupava 50 empreses mitjanes de distribució amb un total de més de 50.000 empleats, "no es tracta d'una llei restrictiva sinó d'un text legal que permetrà el joc net en un sector estratègic de l'economia nacional". Segons el mateix Cobreros, la nova llei havia de permetre a les empreses espanyoles competir en igualtat de condicions amb les estrangeres, que ja controlaven el 35% de la gran distribució.

Els elements essencials de la nova llei de comerç eren:
Llibertat d'horaris comercials: no existirà fins al primer de gener del 2001. A partir d'aquella data, cada comunitat autònoma, juntament amb el govern central, decidirà si posposa o implanta la total llibertat d'horaris.
Rebaixes: les rebaixes tindran uns períodes limitats en els mesos d'hivern i d'estiu. Les d'hivern no podran començar abans de I'1 de gener. Els articles rebaixats hauran d'haver estat exposats a la venda almenys un mes al seu preu no rebaixat.
Promocions: queden prohibides l'exposició i la venda d'articles de promoció a les oficines dels bancs i les caixes d'estalvis.
Vendes a pèrdua: queden prohibides les vendes per sota del preu de compra al majorista. Proveïdors: el pagament als proveïdors que es retardi més de seixanta dies des de la data d'entrega de la mercaderia s'haurà d'instrumentar en un document.
Liquidacions: les vendes de liquidació només es podran fer un cop en cada establiment.
Sancions: les sancions poden arribar a ser de 100 milions i s'establiran tenint en compte la facturació de l'establiment.

LA LIBERALITZACIÓ DELS SERVEIS
Si la nova llei del comerç no va representar un pas gaire ferm cap a la liberalització, alguns fets i algunes mesures preses durant el 1995 van impulsar decididament aquesta tendència, que, segons els experts, havia de ser beneficiosa per als consumidors i havia de permetre reduir els nivells d'inflació, encara que a curt termini pogués representar un greu problema per a algun sector concret.

La guerra de les llets maternitzades
La cadena de supermercats Caprabo i Granges Castelló de Mollerussa, empresa propietària de la marca de llet El Castillo, van començar a vendre llets per a nadons. Fins a aquell moment, segons la legislació espanyola, aquestes llets només es podien vendre a les farmàcies. Granges Castelló va decidir agafar la iniciativa aprofitant que la legislació comunitària deia que aquestes llets es podien vendre en qualsevol tipus d'establiment comercial. L'avantatge per al consumidor era que els preus eren més baixos.

La reacció dels farmacèutics i dels competidors no es va fer esperar. El més sorprenent va ser que el govern de la Generalitat, a través de la conselleria de Sanitat, va obrir expedients de sanció tant a Caprabo com a Granges Castelló. A mesura que van anar passant les setmanes, altres distribuïdors comercials es van oferir a vendre les llets maternitzades, i es va anar produint una mena de desobediència cívico-comercial. A finals del 1995, Granges Castelló seguia venent les seves llets als supermercats, i semblava imminent la reforma de la legislació espanyola, que ho impedia.

La guerra de la gasolina
Al mes de juny, el centre comercial BarnaSud, a l'àrea metropolitana de Barcelona, va decidir instal·lar una gasolinera en què es venia la benzina als clients del centre una pesseta més barata que la de la resta de gasolineres de Barcelona. Això va causar una alarma general en el sector de les gasolineres, que, malgrat la presència a Espanya de totes les marques que hi ha a Europa, seguien funcionant com un quasimonopoli de Repsol i CAMPSA. No hi havia pràcticament competència ni de preus ni de serveis. Teòricament, els preus eren lliures, però les diferències entre les estacions de servei eren mínimes.

Heus aquí, però, que, com a reclam comercial, per atraure compradors a un centre comercial, a algú se li va acudir de rebaixar el preu de la gasolina. A les gasolineres pròximes al centre comercial el negoci els va baixar en pocs dies d'una manera espectacular i van reclamar als seus proveïdors que també els rebaixessin el preu. Tant és així que, al cap de dues setmanes, Repsol decidia que a les gasolineres de l'àrea del centre comercial els permetia vendre la gasolina fins i tot més barata que la del centre comercial. No hi ha dubte que tothom hi va sortir guanyant. Després d'aquesta batalla introduir la competència de BarnaSud. l'exemple s'ha anat repetint, i cada cop hi ha més centres comercials a tot Espanya que venen gasolina amb el seu nom i a un preu per sota del de les gasolineres de marca petrolera.

Aquesta guerra en va desencadenar una de nova, la dels botiguers, que veien com els clients anaven a comprar a grans centres comercials atrets pel preu de la gasolina. Per contrarestar aquest efecte, el 13 de desembre la Federació Catalana d'Estacions de Servei i la Confederació del Comerç de Catalunya van arribar a un acord pel qual unes 800 estacions de servei, el 80 per cent de les existents al Principat, vendrien el litre de gasolina 20 pessetes més barat als clients que presentessin un tiquet de descompte que regalarien més de 90.000 botigues, en funció de l'import de les compres que s'hi fessin.

Telèfons mòbils: no hi ha hagut guerra de preus
El 3 d'octubre s'iniciava una altra guerra comercial. Airtel, una companyia privada, començava a competir pel mercat dels serveis telefònics digitals amb Telefònica, la companyia de l'Estat que actuava com a monopoli des del 1924 sense cap competència.

Malgrat que una de les argumentacions fonamentals per a la introducció de competència en els mercats és sempre que així els preus baixen, el resultat no va ser pas aquest. De fet, Airtel va sortir al mercat amb preus pràcticament iguals als de la telefonia digital de Telefònica. Només la quota de connexió era més barata. La de Telefònica costava 4.060 pessetes, i la d'Airtel, 3.500. La resta de quotes i tarifes eren iguals.

De tota manera, es preveia que, en els anys següents, la competència entre els dos operadors s'aniria incrementant i acabaria desencadenant una guerra de preus a la baixa.

El precedent més important de ruptura d'un monopoli, el d'Iberia en els vols interiors espanyols, així ho havia demostrat. Iberia va perdre un 11% de passatgers i un 20% de la seva quota de mercat després de quasi un any de liberalització del pont aeri Barcelona-Madrid. Si en les telecomunicacions digitals el benefici per al consumidor va ser només la possibilitat d'escollir entre Telefònica i Airtel. ja que els preus no tenien de moment diferències significatives, en el cas del transport aeri els beneficis van ser més evidents, ja que la rebaixa de preus va ser de més del 30% de mitjana.

LES LIBERALITZACIONS PENDENTS
La liberalització en els sectors del transport aeri i de les telecomunicacions va ser precedida per uns informes del Tribunal de Defensa de la Competència, que van crear molta polèmica en el seu moment. Però es van posar en pràctica ràpidament. És molt probable que el fet que fossin empreses públiques les titulars de la situació de monopoli que es denunciava en els informes fes més fàcil la reforma si aquesta era ben vista pel govern.

Durant anys, el Tribunal de Defensa de la Competència va ser un organisme decoratiu. Però des del 1993, sota la presidència de Miguel Ángel Fernández Ordóñez va prendre un gran protagonisme i es va especialitzar a denunciar les restriccions a la competència que practicaven alguns col·lectius privilegiats, com ara els col·legis professionals o les farmàcies. El setembre del 199S. Fernández Ordóñez va ser substituït pel català Amadeu Petitbó. que encara es va demostrar més combatiu en la denúncia de les situacions de falta de competència.

Un cop fetes les grans reformes en les telecomunicacions i el transport aeri, l'onada d'introducció de competència va arribar a sectors que no estaven disposats a permetre la reforma sense resistir.

El mes d'octubre del 1995, el tribunal va treure un informe que recomanava liberalitzar el sector de les farmàcies. Fins aleshores, l’obertura d’una farmàcia no només era exclusiva per a aquelles persones que tinguessin el títol de farmacèutic, sinó que, a més, havien d'aconseguir l'autorització del Col·legi de Farmacèutics. Un parell de mesos més tard, els economistes Ramon Tamames i Gerardo Ortega firmaven un contra-informe encarregat pels Col·legis de Farmacèutics en què es venia a dir que el sistema existent era el millor i el més barat.

La polèmica estava servida, i semblava fàcil que les coses canviessin a curt termini, donat que no eren tan clars ni tan segurs els beneficis que s’obtindrien d'un canvi en la regulació, i donada la gran força de pressió del sector.

A finals del 1995 quedaven, però, un seguit de desregulacions de mercats encara pendents, que, per molts experts, si es duguessin a terme, serien claus per rebaixar sensiblement la taxa d’inflació de l’economia espanyola.

D'una banda, la liberalització del mercat del sòl era la tasca més urgent. No semblava lògic que, havent-hi a Espanya la densitat de població més baixa d'Europa, tingués, el 1995, els preus del sòl més cars.

D'altra banda, la privatització del sector elèctric i la liberalització del proveïment de carbó -acabant amb l’obligació d’utilitzar carbó espanyol subvencionat permetrien rebaixar els preus de l’electricitat, segons les estimacions menys optimistes, més d’un 8%.