Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Manifestants antiglobalitzadors protesten per la celebració, a Cancún, de la cimera de l´OMC

Vídeos Vídeos
La cimera de Cancún
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Comerç internacional: importacions i exportacions (110)
Pobresa, desigualtats (147)
Poder legislatiu i lleis (992)
Personatges Personatges
George W. Bush (404)
Supachai Paniptchpakdi (6)
Entitats Entitats
Banc Mundial (52)
Organització Mundial del Comerç (56)
Unió Africana (17)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Cancún (Mèxic) (6)
42 lectures d'aquest article
10 impressions d'aquest article
Un fracàs manifest a Cancún
Comerç Internacional
Inicialment, el 2003 havia de ser un any decisiu per a l’avenç del comerç internacional, segons les pautes estipulades a la cimera de Doha de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) del 2001, durant la qual els més de 140 països integrats van decidir impulsar un gradual alliberament de les fronteres i els aranzels a tot el món per facilitar el trànsit dels productes provinents de les economies emergents, i també per donar sortida a les produccions agrícoles dels països menys desenvolupats. En aquell context, la màxima responsabilitat havia de recaure en les tres principals economies mundials, els Estats Units, Europa i el Japó, que a Doha es van comprometre a reduir significativament les subvencions que atorgaven a les agricultures i indústries respectives en el període de dos anys.

Al llarg de l’any, però, es va demostrar la poca viabilitat de les propostes fetes aleshores davant de la resistència de la UE, els Estats Units i el Japó a eliminar el proteccionisme sobre l’acer, el cotó o les produccions agrícoles, tot i ser advertits per l’OMC de la necessitat de fer-ho. Senzillament, les potències occidentals no van voler disminuir suficientment els més de 350.000 milions de dòlars que dedicaven cada any a subsidis agrícoles i manufacturers i que impedien materialment l’arribada als mercats mundials dels poc més 100.000 milions de dòlars que generava l’economia, principalment agrícola, dels països pobres.

Amb aquests precedents, la cimera de Cancún va resultar un absolut fracàs en l’àmbit dels acords multilaterals però, paradoxalment, va obrir la porta a molts acords bilaterals entre els Estats Units i els països asiàtics i de l’àrea del Pacífic i a d’altres entre les 21 economies emergents més importants del món, entre les que figuraven la Xina, l’Índia, el Brasil i la nova Unitat Africana.

Fins a la cimera de Cancún, celebrada a mitjans de setembre, aquests últims països havien assentit a les condicions comercials imposades pels rics, a canvi d’ajuts financers (als governs) o bé recomanacions i proves (als terratinents locals) en cultius obsolets (per a bestiar) o compromisos de tirar endavant (transgènics) en l’agricultura occidental. Aquest cop, però, els 21 es van fer forts i no van acceptar succedanis. Van demanar una alternativa de mercat que fes realitat els càlculs del Banc Mundial: un increment en 500.000 milions de dòlars per any del comerç mundial i treure de la pobresa 150 milions de persones en deu anys.

El principal opositor a les propostes dels països pobres va ser la UE (i la seva PAC) i, de retruc, els EUA, que van aprofitar l’escassa voluntat de canvi d’Europa per afermar-se en els seus subsidis, molt vinculats, per altra banda, a la campanya presidencial nord-americana del 2004, sobretot pel que feia al cotó. Així, el fracàs de Cancún va tenir un rerefons de falta d’entesa entre Europa i els Estats Units, políticament expressada en la crisi de l’Iraq, i comercialment accentuada amb els transgènics que Europa no volia comprar ni conrear, i amb l’acer, que els nord-americans subvencionaven per combatre les importacions. Els Estats Units no entenien per què la Unió Europea es protegia des del 1998 contra les varietats genètiques de blat o de soja i Europa, per la seva banda, no veia la necessitat dels aranzels que Washington imposava (d’entre el 8% i el 30%) a l’acer. Finalment, Europa va amenaçar amb boicotejar les importacions del tèxtil nord-americà i els Estats Units d’impulsar els transgènics a tot arreu. Finalment, mentre que Europa es congratulava de la “nova victòria” diplomàtica perquè havia aconseguit no modificar les seves posicions, al novembre els Estats Units van concertar amb el Brasil la creació d’una nova zona de lliure canvi a Amèrica (Free Trade Area of the Americas), amb la participació també de Colòmbia i Perú. El mateix mes, la UE amenaçava els Estats Units amb aplicar unes sancions d’entre 500 i 1.000 milions d’euros a partir del març del 2004 si no posava fi a la Foreign Sales Corporation, una llei que permetia obtenir beneficis fiscals a les empreses exportadores.

Tot i la manca d’entesa mundial, evidenciada a la cimera de Cancún, les principals iniciatives comercials de l’any van ser, d’una banda, la normativa restrictiva sobre el consum i comerç de transgènics (aliments i pinsos) adoptat el juliol per la UE, que quedaven autoritzats per a un període de deu anys en una proporció no superior al 0,9% del producte total i es fixava un sistema de vigilància en la coexistència amb cultius i productes convencionals, i de l’altra, l’acord sobre la possibilitat d’accés (importació) als fàrmacs genèrics per part d’alguns països pobres signat a l’agost entre els Estats Units, el Brasil, l’Índia, Kenya i Sud-àfrica i posteriorment referendat per l’OMC, que estipulava la impossibilitat de derivar-los cap a la comercialització i que els Estats Units, la Unió Europea, Suïssa, Noruega, Nova Zelanda, el Japó, el Canadà i Austràlia poguessin acollir-se als seus avantatges. Pel que fa als litigis, al novembre la Unió Europea va amenaçar amb unes sancions properes als 1.000 milions de dòlars als Estats Units a causa del aranzels contraris a les disposicions de l’OMC que aquest país mantenia en el sector de l’acer. Els Estats Units van contestar a principis de desembre al repte europeu cancel·lant els aranzels i liberalitzant els ajuts atorgats en els dos últims anys al sector, que l’administració Bush va qualificar de circumstancials.

L’any va finalitzar amb un intent infructuós de rellançament de les negociacions de l’OMC celebrat a Ginebra, on el director general de l’organisme, Supachai Panitchpadki, va demanar un nou calendari de negociacions amb una flexibilitat més gran com a punt de partida per part dels països desenvolupats i va recordar que les economies emergents i el conjunt de països subdesenvolupats representaven del cert més del 50% del volum del comerç mundial i el 85% de tots els pagesos del món.