Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
El pes del grup Carrefour a Catalunya

El president de Carrefour, Daniel Bernard, i el de Promodès, Paul-Louis Halley, anuncien la fusió

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Fusions, adquisicions, opes empresarials, acords (402)
Personatges Personatges
Daniel Bernard (3)
Paul-Louis Halley (3)
Entitats Entitats
Carrefour (19)
Comissió Europea (242)
Continente (1)
Generalitat de Catalunya (1919)
Govern d`Espanya (336)
Promodés (6)
Pryca (3)
Puntocash (1)
Simago (1)
37 lectures d'aquest article
65 impressions d'aquest article
Pryca i Continente es fusionen
Comerç
El 1999, la notícia de la fusió de Carrefour i Promodès, els dos gegants francesos de distribució, va tenir importants repercussions en l’estructura del comerç català, ja que entre les dues empreses controlaven 13 dels 21 hipermercats de Catalunya i més d’un terç de l’oferta del comerç en règim d’autoservei.

El 30 d'agost, quan Daniel Bernard (Carrefour) i Paul-Louis Halley (Promodès) van anunciar la unió de les seves empreses per tal de crear el primer grup europeu de la distribució i el segon d'àmbit mundial, darrera de la nord-americana Wal-Mart.

La nova empresa, que portaria el nom de Carrefour, es materialitzaria en una oferta pública d'adquisició d'accions (OPA) de Carrefour sobre Promodès, a raó de sis accions de la primera per cada acció de la segona. La nova companyia controlaria el mercat europeu de la distribució comercial, amb una facturació de 8,98 bilions de pessetes, uns beneficis previstos de 166.000 milions i una capitalització borsària a França de 8,15 bilions. Promodès aportava a la nova societat les marques comercials Continente, Día, Simago i Puntocash, mentre que Carrefour era la propietària dels magatzems Pryca. Entre totes dues disposaven de 680 hipermercats, 2.600 supermercats i 3.200 botigues de descompte i donaven feina a 240.000 persones en 26 països diferents.

La fusió va pretendre contenir l’expansió del líder mundial de la distribució, la nord-americana Wal-Mart, que, a finals de 1998, havia iniciat la seva entrada a Europa adquirint el grup alemany Wertkauf i un elevat nombre de magatzems de la cadena Spar. A la Gran Bretanya havia comprat la cadena Asda i volia comprar algun conglomerat francès. En aquest sentit, la mateixa Carrefour semblava un objectiu massa lògic, fàcil i vulnerable, en tenir el 70% del seu capital a la borsa. Les distribuïdores europees havien de reaccionar amb celeritat per aturar l’expansió de la companyia d'Arkansas i la fusió entre Carrefour i Promodès s’havia convertit en una necessitat per frenar, almenys momentàniament, l'aclaparador domini americà.

La fusió, però va generar forces inquietuds a Europa mateix. La concentració del mercat en un gran grup va encendre les llums d'alarma als països on Carrefour tenia interessos posats pels efectes que podia tenir sobre la competència, en crear-se una situació monopolística: la lliure competència quedava en entredit davant una excessiva concentració que feia augmentar el poder de negociació del grup i li conferia una posició dominant en el sector. El monopoli podia tenir efectes negatius no només sobre els consumidors, que ara tenien menys possibilitats d'elecció de productes i preus, sinó també sobre els proveïdors i els petits i mitjans comerciants, que ja patien des feia anys l’acció competidora de les grans superfícies. El nou Carrefour prenia l’hegemonia en el sector de la distribució de França, Espanya, Bèlgica, Portugal, Grècia, Brasil i Argentina i passava a ser el segon grup en importància d’Itàlia, alhora que augmentava de forma molt significativa les seves quotes de mercat a Sud-amèrica i l'Europa de l'Est.

A l'Estat espanyol els temors de l'excessiva concentració van fer que el Govern analitzés amb cautela la situació. Tot i que, en un principi, l'autoritat encarregada de decidir la legalitat de la operació era la Comissió Europea, ni el Govern espanyol ni el català, van voler restar impassibles i van encarregar els estudis pertinents, per en cas de creure-ho oportú, recórrer a les autoritats europees.

El cas era que després de la fusió, Carrefour dominava el segment dels hipermercats amb una quota de mercat del 22,4% a tot l'Estat i esdevenia líder del sector de la distribució comercial a Catalunya i València i a sis comunitats més: Andalusia, Cantàbria, Castella-La Manxa, Castella i Lleó, Madrid i Múrcia.

Pel que feia a Catalunya la situació era força complexa. Tot i que la llei catalana era restrictiva per a les grans superfícies i que el nombre de metres quadrats d'hipermercats per cada mil habitants era inferior a la mitjana estatal (48,2 m2 per 10.000 habitants a Catalunya front els 56 de mitjana espanyola), la fusió va deixar en mans del nou grup la major part d'aquest tipus d'establiments a Catalunya. Així, 13 dels 21 hipermercats oberts fins aleshores a Catalunya eren de la seva propietat i el nou grup passava a controlar el 28,8% de les vendes. Carrefour, doncs, disposava d'un 70% de la superfície total de venda dels hipermercats i entre el 35% i el 38% de tota la oferta del comerç en règim d'autoservei, xifres que podien semblar excessives per un sol grup.

La situació era més alarmant si s'analitzaven els efectes de la fusió per municipis. Així, Carrefour dominava el mercat en 11 de les 20 ciutats més importants de Catalunya. Aquests municipis, que acollien el 60% de la població catalana, eren Manresa, el Prat del Llobregat, Sant Cugat, Badalona, Terrassa, Reus, l'Hospitalet de Llobregat, Mataró, Lleida, Sabadell i Tarragona i en tots ells el nou gegant controlava més del 30% de la superfície comercial. Hi havia casos realment extrems, com a Manresa on dominava el 70%, o El Prat de Llobregat, on controlava el 66%. La concentració era, doncs, realment evident i Brussel•les tenia la darrera paraula.

La pressió de diversos sectors va ser important. En especial la que provenia del petit i mitjà comerç que veia perillar el seu negoci de manera definitiva. Amb la proliferació de les grans superfícies les seves botigues havien perdut pistonada, però amb la fusió va néixer la por a una estocada definitiva. Les xifres almenys, així ho semblaven anunciar. El 1994 hi havia a tot Espanya 60.250 botigues tradicionals, mentre que el 1999 només en quedaven 44.374, gairebé un 36% menys. I en el mateix període, les botigues d’una superfície superior als 400m2 havien augmentat en més del 50%. Per aquestes raons el sector del petit i mitjà comerç demanava una més gran protecció per part de l'Administració, restringint la obertura de noves grans superfícies i demanant una intervenció més decidida en el procés de fusió de Carrefour.

Segons estudis del sector del petit i mitjà comerç català, l’actuació lliure del nou gegant de la distribució comercial podia suposar el tancament de 10.000 punts de venda i la destrucció de 25.000 llocs de treball en només tres anys a Catalunya. D'altra banda, els proveïdors veien com perdien poder de negociació, a l’haver de negociar amb una empresa de grans dimensions que els hi imposaria les condicions que volgués. Els productors, especialment els agraris, també patien pels seus migrats marges, que, de ben segur, encara es reduirien més i van denunciar, a més, la política practicada per les grans superfícies de no protegir prou la producció autòctona i d'importar gran quantitat de productes agrícoles.

Però no tot eren veus crítiques. D'altres institucions o comentaristes van recordar que el mercat de l'alimentació era a Espanya de 15,5 bilions de pessetes i que Carrefour només en controlava 1,6 bilions i en el cas dels productes frescos els seu control tot just arribava al 9% de l'oferta. També es va dir que la defensa a ultrança del petit i mitjà comerç només beneficiaria als botiguers, però perjudicaria i molt al consumidor, ja que l’existència d’una gran superfície afavoriria l’obtenció de millors preus en comparació a la botiga tradicional. Segons les mateixes fonts, la fusió podria contribuir, justament, a incentivar el petit i mitjà comerç, induint una modernització del sector que milloraria l’oferta, al afavorir la creació de grups de compra a partir dels gremis i potenciaria els avantatges competitius del comerç tradicional: proximitat, especialització i personalització del servei. Per altra banda, es recordava que la fusió no implicava un augment de les grans superfícies i que en cap cas es superaven els percentatges de concentració recomanats en la legislació espanyola o europea.

Amb tot, l'Estat i la Generalitat van voler estudiar el cas i van començar a córrer rumors sobre la possibilitat que Carrefour es vengués algun dels seus centres per evitar una excessiva posició de domini en determinades ciutats. Possibilitat acceptada per la mateixa empresa, que tot i això, defensava que la seva situació no era, ni de bon tros, monopolística i que volia esperar el dictamen de la Comissió Europea per moure peça. A més, des de Carrefour s’assegurava que la nova empresa no tenia posició de domini en cap comunitat autònoma i que mantenia relacions amb més de 4.000 pimes espanyoles, fet que ajudava a l’economia estatal i oferia a aquestes empreses grans oportunitats d’expansió en l'àmbit internacional.

A finals d’any, doncs, tot quedava a les mans de les autoritats de la UE, amb la participació administrativa del Govern espanyol que actuava a través de la direcció general de Política Econòmica i Defensa de la Competència. En tot cas, de produir-se la fusió hauria servit per frenar l’expansionisme comercial de la nord-americana Wal-Mart, si bé havia concentrat el gruix de l’oferta europea en mans d’un sol grup, Carrefour. Si les coses evolucionaven, tal com s’esperava, el nou gegant europeu de la distribució comercial podia consolidar el seu lideratge ja en els primers anys del nou segle.