Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Astèrix

Bola de Drac

El Capitán Trueno

Mickey Mouse

Superman

Tintín

Articles dependents
El Jueves, 1000 números
Jordi Ginés, Gin
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Arts plàstiques: pintura, escultura, dibuix, fotografia (250)
Premis, guardons i homenatges (507)
Personatges Personatges
Al Capp (1)
Alberto Breccia (1)
Alfons López (2)
Francesc Capdevila (2)
Francisco Ibánez (2)
George Herriman (1)
Harold Foster (1)
Hervé Hergé (1)
Hugo Pratt (4)
James Trogg (1)
Josep Escobar (4)
Josep Gàlvez (2)
Josep Sanchis (2)
Manel Fontdevila (1)
Peter Bagge (1)
Ralf König (1)
Ricard Opisso (2)
Richard Felton Outcault (1)
Rodolphe Töpffer (1)
Rudolph Dirks (1)
Santiago Sequeiros (1)
Víctor Mora (5)
Walt Disney (1)
Wilhelm Busch (1)
William Randolph Hearst (1)
Winsor McCay (1)
Entitats Entitats
Federació d'Institucions Professionals del Còmic (1)
Saló del Còmic (8)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
92 lectures d'aquest article
33 impressions d'aquest article
2 recomanacions d'aquest article
Cent anys d'historietes
Còmic
Si el 1995 va ser el centenari del naixement del cinema, el 1996 es va celebrar el del còmic. Es considera que aquest gènere va néixer el 25 d'octubre de 1896, quan Richard Felton Outcault va publicar la historieta The Yellow Kid and his phonograph, al New York World, suplement dominical del New York Journal, propietat del magnat de la premsa nord-americana William Randolph Hearst.

La fórmula ideada per Outcault eren seqüències de cinc il·lustracions amb globus de text referides a un noi de faccions orientals, orellut i vestit amb una camisa de dormir. Era Yellow Kid, el primer personatge de còmic. Els diàlegs del protagonista anaven escrits sobre la roba del personatge. La temàtica de les històries que explicava, Outcault l'extreia del carrer, copiant la vida de la gent del barri on vivia: immigrants vinguts d'arreu del món per establir-se a Amèrica.

L'estil popular dels dibuixos i els textos d'Outcault va afavorir una ràpida acceptació del gènere, de manera que el 1897 Hearst va fitxar un altre dibuixant, Rudolph Dirks, que va inaugurar la sèrie The Katzenjammer Kids, considerada la primera que va tenir un caràcter permanent en la història del nou gènere.

Les històries de Dirks tenien uns personatges fixos, els germans Hans i Fritz, que aviat es van fer populars a tot el món i estaven inspirats en els que havia creat l'alemany Wilhelm Busch uns anys abans a Max und Morritz. El ressò de la feina de Dirks va ser tan gran que fins i tot el dibuixant català Josep Escobar s'hi va inspirar per crear els famosíssims Zipi i Zape.

La tasca d'Outcault i de Dirks tenia els seus precedents, com ara les obres del suís Rodolphe Töpffer fer o el ja citat Wilhelm Busch, iniciades entre el 1837 i el 1858. Com en totes les activitats artístiques, la determinació exacta de l'inici té un punt d'arbitrari. De fet hi havia estudiosos que situaven el naixement del gènere molt més lluny, i qualificaven el famós Llibre dels morts egipci, la columna Trajana de la Roma imperial o La divina comèdia de Dant e en la versió il·lustrada pel pintor i gravador italià Sandro Botticelli, de predecessors de les tires còmiques.

Disquisicions a banda, de manera oficial tothom acceptava que havia estat Felton Outcault qui havia inaugurat el gènere tal com era conegut el 1996, quan ja gaudia d'autonomia pròpia dins el món editorial i mantenia una relació directa i estreta amb el cinema i la televisió.

Després d' Outcault es van anar produint avenços significatius en el gènere, en diversificar-se els estils i ampliar-se l'abast de les històries que explicaven. Així, per exemple, Winsor McCay va ser el precursor de l'anomenat estil de línia clara, encetat amb la sèrie Little Nemo in Slumberland, publicada per primer cop el 15 d'octubre de 1905, estil que després continuaria Hervé Hergé creant els àlbums d'un dels personatges amb més èxit en la història del còmic, el periodista Tintín.

George Herriman, que també va publicar al Journal a partir del 1911, va trencar amb els conceptes precedents, posant grans dosis de surrealisme en els seus dibuixos de la sèrie Krazy Kat.

Entre els anys 20 i els 50 el còmic va viure la seva època daurada, en aparèixer agències que distribuïen directament els còmics als diaris, de manera que un mateix autor podia veure publicats els seus dibuixos en diverses publicacions. Alhora, l'augment de la demanda va fer créixer el prestigi professional dels dibuixants, que, en alguns casos, com ara el de Harold Foster, amb Valiant Prince, van elaborar una obra considerada pròpiament com a artística, tant per la seva qualitat com per la seva quantitat. De la mà d'alguns d'aquests personatges, el còmic va aconseguir independitzar-se de les pàgines dels diaris, on havia nascut, i van començar a proliferar les revistes i els llibres d'historietes.

La valoració social i artística del gènere en aquells anys va fer, per exemple, que el 1948 l'escriptor John Steinbeck reclamés públicament el premi Nobel de literatura per a Al Capp, l'autor de Lib Abner. De l'època daurada del còmic van destacar l'invencible menjador d'espinacs Popeye, l'aventurer galàctic Buck Rogers i els superherois tipus Tarzan, Flash Gordon, Conan, Dick Tracy, Superman i Batman.

A l'Estat espanyol van aparèixer a la postguerra personatges autòctons de gran impacte social, com ara El guerrera del Antifaz, El Capitán Trueno, El Jabato, La família Ulises, Zipi y Zape o Mortadelo y Filemón, entre molts d'altres. El gran protagonisme va ser d'una publicació, el TBO, l'èxit de la qual va ser tan gran que el seu nom es va convertir, en el cas espanyol, en sinònim de còmic.

A la resta del món van aparèixer nombrosos creadors, com ara l'italià Hugo Pratt, l'argentí Alberto Breccia o l'anglès James Trogg, amb la diferència bàsica que a Europa els còmics es publicaven pràcticament sempre en forma de monogràfics i no en tires de diari com a Nord-amèrica.

A França, a banda dels caricaturistes que ja des del segle passat publicaven els seus acudits als diaris, el còmic autòcton va tardar més anys a arribar. De fet no va començar com a activitat professional fins a l'aparició el 1959 de la revista Pilote, la publicació que va donar a conèixer el més famós de tots els còmics francesos: Astèrix. Precisament Astèrix va ser un dels protagonistes de 1996 al publicar-se l'àlbum El tràngol d'Obèlix, trentena història de la parella de gals més famosa.

També a Europa van sorgir Rarbarella i Valentina, les primers heroïnes de la història del còmic, amb una forta càrrega d'acció, erotisme, i barrejades amb un vernís d'intel·lectualitat.

Als Estats Units els anys del pop, els hippies i la renovació de les formes de vida van tenir com a exponents Spiderman, Fritz the Cat o The Freak Brothers.

La creixent interrelació entre el còmic, el cinema i la televisió va revolucionar el món de la historieta. Ja als Estats Units la confluència entre el còmic i el cinema havia donat lloc al naixement d'un gènere diferenciat: els dibuixos animats, on la figura de Walt Disney té una importància cabdal. El progressiu pes de la televisió va revolucionar novament el sector des dels anys seixanta, i va convertir el que era una activitat artística en un negoci que movia milers de milions de pessetes l'any.

Però la transformació radical es va produir als anys vuitanta al Japó, amb la irrupció d'un nou gènere, el manga, en què la relació tradicional entre dibuixants i animadors s'invertia. Els manga, fins i tot quan es publicaven en paper, eren ja pensats per a l'animació, i incorporaven un nivell d'acció molt superior al del còmic tradicional. Una estètica molt futurista i fortes dosis de sexe i violència eren altres característiques del gènere. La primera creació va ser Akira, i després van venir Bola de Drac i tota una sèrie de personatges nous, sempre inserits en les mateixes coordenades d'acció desaforada. El manga va revolucionar el còmic a tot el món. Arreu, els nous autors del còmic volien assemblar-se als dibuixants japonesos i somiaven a ser contractats per les productores japoneses com a dibuixants de manga.

A Catalunya, gràcies a l'emissió de la sèrie Bola de Drac per TV3, el manga va aconseguir un èxit espectacular. La familiarització dels joves amb l'estètica nord-americana i japonesa, molt lligada al món de l'audiovisual i els videojocs, va fer entrar en crisi la historieta autòctona, que a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta havia conegut un moment dolç amb personatges d'un marcat caràcter underground i marginal, com ara el Makoki, l'Anarcoma o Peter Pank i amb publicacions com El Vibora o Cimoc, que havien arribat a tenir caràcter de culte.

La major part dels actes que es van fer a Catalunya per celebrar el centenari del còmic els va preparar Ficòmic. Va destacar l'exposició que va organitzar l'Ateneu de Barcelona al mes de febrer amb obres originals de Ricard Opisso, Josep Escobar i Francisco Ibànez, i la campanya de repartiment de tebeos a nens i joves dels centres d'acollida de la Generalitat. Però el moment estel·lar va ser el 14è Saló del Còmic, que va durar quatre dies, del 9 al 12 de maig. Va començar amb una Estació de França plena de joves que feien cua per obtenir un autògraf de Ralf König i badaven davant l'estand d'Expediente X. Els visitants també van poder provar el seu talent al taller de dibuix i veure cent portades de revistes en una de les set exposicions que s'hi van organitzar. A les jornades es va presentar Asesinato en la mezquita, d’Alfons López i Josep Gàlvez, col·laboradors de l'AVUI, un àlbum editat per SOS Racisme.

El saló va premiar un dels històrics del còmic al nostre país, el veterà Josep Sanchis, per la seva obra global, que incloïa els més cèlebres Soldadito Pepe o Pumby, que havia estat publicat en català el 1992. També es va commemorar el 40è aniversari El Capitan Trueno, de Víctor Mora.

Como perros (Ediciones la Cúpula), de Max, va ser premi a la Millor Obra. L'Autor Revelació va ser Santiago Sequeiros; el Millor Fanzine, Annabd Lee, nascut el 1991 per parlar de llibres, cinema, música i, sobretot, tebeos; i el Millor Guió, Manel Fontdevila, per La parejita, que apareix a El jueves. L'obra estrangera premiada va ser Odio, de Peter Bagge, que mostra la generació dels 90 i la cultura underground, de gran èxit dins i fora dels Estats Units.