Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Reportatge

Any 2012

Imprimir    Recomanar article
Compromis aplec del puig

Oltra campanya estatals

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Nacionalismes (143)
País Valencià (525)
Partits polítics i entitats (1853)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Enric Morera (1)
Joan Ribó (4)
Jorge Alarte (13)
Josep Maria Pañella (4)
Mònica Oltra (10)
Entitats Entitats
Bloc Nacionalista Valencià (78)
Coalició Compromís (3)
Els Verds (País Valencià / Comunitat Valenciana) (1)
Esquerra unida del País Valencià (66)
Iniciativa del Poble Valencià (1)
Partit Popular de la Comunitat Valenciana (53)
Partit Socialista del País Valencià (143)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
País Valencià / Comunitat Valenciana (432)
105 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Compromís en la cruïlla política valenciana



Joan Canela i Barrull - @joancanela

Algunes coses comencen a canviar el mapa polític valencià. Sense cap mena de dubte, el pes creixent de la Coalició Compromís, en els diversos fronts polítics, del municipal a l’estatal, en pot ser la clau d’aquest canvi al País Valencià.


Si la nit del 22 de març de 2011 hi va haver una sorpresa electoral al País Valencià, aquesta va ser, sens dubte, els resultats de la Coalició Compromís. Sense que cap enquesta hagués predit la seva entrada a Les Corts, la formació integrada pel Bloc Nacionalista Valencià (BNV), Iniciativa del Poble Valencià (IdPV) i Els Verds va aconseguir sis diputats, amb un 7,37% dels vots vàlids. Es trencava així una de les anomalies polítiques valencianes des de la transició, l'exclusió parlamentària del nacionalisme progressista que ja feia anys que estava consolidat com a tercera força política en clau municipalista.
Fins ara, la seva escassa implantació a les àrees metropolitanes de València i Alacant i una duríssima llei electoral que obliga a superar el 5% dels vots a nivell autonòmic n'havien aconseguit barrar l'accés a Les Corts. El llast dels pobres resultats a Alacant impedien al BNV fer efectiva la representació per Castelló, on tradicionalment superava amb escreix la xifra, o fins i tot València. I així comicis rere comicis fins el 2011. Es pot entendre doncs, que els salts d'alegria i les abraçades que es van viure aquella nit electoral al Teatre Micalet van ser totalment sinceres.

Però què va haver de passar per a què aquesta nit històrica pogués ser realitat? En primer lloc l'intent fallit del primer Compromís, una aliança inestable entre el Bloc i Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) per a les eleccions de 2007, que a penes va sumar els mateixos vots que els que havia aconseguit EUPV en solitari i a més no sols no va poder liquidar la majoria absoluta del PP, sinó que aquesta encara es va incrementar. La primera entrada d'Enric Morera i Josep Maria Pañella com els primers diputats nacionalistes va tenir un regust agredolç.

Per si això fos poc, l'aliança amb Esquerra Unida va durar a penes unes poques setmanes i la maledicció de l'escissionisme caïnita de les esquerres va aflorar ben aviat, el que amb un resultats sorprenents. No va ser Compromís el que es va trencar, sinó Esquerra Unida, de la qual se n'aniria una corrent anomenada Esquerra i País, origen de l'actual IdPV. La nova formació, rebatejada com Coalició Compromís començava a caminar amb una presència parlamentària minúscula, sense grup propi, amb dificultats per ser reconeguda per l'electorat i amb dubtes seriosos sobre la seva estabilitat. És normal que quatre anys després molta gent –i totes les enquestes- apostessin pel seu retorn al desert extraparlamentari.

Quina va ser la clau per canviar aquest guió? Héctor Esteban, corresponsal a Les Corts per Las Provincias ho té clar: “La samarreta de Mònica Oltra, amb la cara del president de la Generalitat i la llegenda 'wanted' va marcar un punt d'inflexió”. A partir d'aquest moment Oltra va començar a visualitzar-se com l'autèntica oposició a un PP cada cop més esgotat per la corrupció i els primers efectes de la crisi, encara que llavors en podien desviar bona part dels efectes negatius a base de carregar-los al compte del Govern espanyol de Rodríguez Zapatero. L'esclat del 15M en plena campanya electoral va ser clau, segons Esteban, per que bona part de la indignació convertís en vots cap a l'opció que s'havia visualitzat com més trencadora.

“Compromís va deixar-se de temes tan nacionalistes i es va centrar més en la crisi i els problemes de la gent”, continua Esteban. La prova d'aquesta tesi serien els resultats de la coalició a València, que arribarien al 9,5% en una plaça on els registres històrics del Bloc eren irrisoris. Guillermo López, professor de periodisme a la Universitat de València i un dels autors del bloc col•lectiu La Paella Russa, corrobora l'afirmació d'Esteban: “els resultats de València demostren que Compromís ha sumat vots d'esquerres no nacionalistes que mai havien votat el Bloc, en gran part gràcies a un candidat a l'alcaldia del pes de [l'històric dirigent d'Esquerra Unida] Joan Ribó”.

“Mònica Oltra transmet una imatge fresca, innovadora i molt radical en les formes –explica el sociòleg Vicent Flor, autor de l'assaig 'Ofrenar noves glòries a Espanya' i antic secretari del BNV a València- i això ha permès entrar a l'àrea metropolitana de València, el que sumat a la xarxa municipal històrica del Bloc ha permès obtenir aquests resultats, encara que Alacant es mantinga com un punt negre”. Per Flor, que ha estudiat bé el creixement electoral de Compromís, els seus votants provenen d'electors d'esquerres desencantats amb les formacions més tradicionals, joves i bases del PSPV molestes amb Jorge Alarte, bé per l'abandonament del valencianisme tradicional socialista o per imitar massa el PP en temes clau. “I entre l'original i la còpia, la gent sempre prefereix l'original”, rebla Flor. I és que una lectura força evident és que la pujada de Compromís –i la d'EUPV- es donen en un context de baixada del PSPV més que del PP, encara que aquest també va perdre 66.000 sufragis, un 2,60%.

Futur encara més prometedor

Però ningú dubta que Compromís encara no ha tocat, ni molt menys, el seu sostre. Una enquesta publicada per El País el passat 9 d'Octubre va trasbalsar tot els cercles polítics. Segons el diari de PRISA, no sols el PP perdria la majoria absoluta ara mateix al País Valencià, sinó que el PSPV seguiria en caiguda lliure i tant Compromís com EUPV doblarien els seus resultats i aquest primer es posaria a sols sis punts –19% contra 13- dels socialistes i amb més valoració que aquests en quasi tots els apartats. I això va ser abans de les eleccions basques, gallegues i catalanes.

L'altra conclusió més òbvia de l'enquesta d'El País és que l'aritmètica parlamentària permetria configurar un Govern amb la suma del PSPV, Compromís i EUPV, una possibilitat “inevitable” segons totes les fonts consultades si la suma el fa possible, encara que els seus integrants, a més de dos anys i mig per a les properes eleccions, ho neguin. De fet, el PP i els mitjans afectes ja han començat a utilitzar aquest escenari com espantall a base d'anomenar-lo “tripartit a la catalana”.

Però el dubte més gran no és si aquest Govern és possible sinó com es configuraria en cas d'un empat entre Compromís i els socialistes o, fins i tot, en un hipotètic sorpasso dels primers. Parlant clar, és possible que Enric Morera sigui el proper President de la Generalitat? Tant Flor com Esteban descarten l'opció del sorpasso, encara que preveuen unes negociacions difícils en les que Compromís es negarà a fer de simple comparsa. “És evident que Compromís podrà demanar molt –assegura el periodista- i que haurà de demanar no sols per a Morera, sinó també per Oltra, que també exigirà estar en primera línia”. Per la seva banda Guillermo López no veu tan descabellat aquest escenari, però adverteix que seria el pitjor possible per a un Govern alternatiu al PP: “Veig difícil, per molts motius, que el PSPV vulgui entrar en una coalició com a segons”

Nínxols de votants

L'enfonsament del PP el donen per fet totes les fonts consultades. Gestiona una situació econòmica que està resultant especialment crítica al País Valencià i a més, amb un Govern amic a Madrid ja no compta amb un boc expiatori a qui carregar les culpes. “El PP és el que no paga –recorda Héctor Esteban- i a més en casos com els d'Emarsa [la depuradora d'aigües de València] la corrupció es nota directament en els rebuts de l'aigua que paguen els ciutadans”. Precisament a la corrupció, o a la seva manca, apunta el vice-president de la Unió de Periodistes Valencians, Antoni Rubio com una altra causa de la davallada popular: “Amb la Generalitat, les tres diputacions i un 80% dels ajuntaments el PP va desenvolupar un caciquisme urbà que ja no pot mantenir. El cas de Canal 9, on han acomiadat fins i tot els col•locats a dit és simptomàtic. Hi ha un immens vot captiu que ara és lliure i està molt enfadat”.

Però és possible que part d'aquest electorat vagi directament a Compromís? Rubio assegura que això ja es va començar a donar les passades eleccions i anirà a més. “El PP va aconseguir convèncer que era el legítim defensor dels drets dels valencians, i ara aquest paper l'està agafant amb cada cop més força Compromís, qui podria robar una part de la base blavera dels conservadors”. En aquest punt Vicent Flor treu pit de l'estratègia de Compromís, que ha trencat alguns dels tabús tradicionals del nacionalisme d'arrel fusteriana, amb aproximacions a institucions com el València CF o les falles, bases sociològiques del valencianisme conservador. Guillermo López, però, és més caut i diferència molt entre el regionalisme espanyolista que representava Unió Valenciana i el nacionalisme del Bloc, encara que admet que “els fills d'UV, que ja fa quasi 15 anys que van desaparèixer, podrien ja estar votant Compromís”.

Una estratègia, a més, que podria anular l'última arma del PP per frenar l'ascens de Compromís: l'anticatalanisme. Un argument que ja no calarà en la societat valenciana, segons coincideixen tots els entrevistats, i que a més portat a l'extrem podria ser contraproduent per als populars, segons López, ja que “entraria en risc de patir una escissió”.

Febleses i fortaleses

Però aquesta capacitat d'atraure part de l'electorat regionalista conservador sembla contradictòria amb la imatge antisistema de Mònica Oltra. Fins a quin punt és possible créixer de mons a priori tan allunyats com els blavers i els indignats? Antoni Rubio defensa precisament aquesta dualitat com un dels grans capitals polítics de Compromís: “Per una banda hi ha Oltra fent agitació i per l'altra Morera oferint un perfil més gestor i ambdós es complementen perfectament. No és en cap cas –rebla– una contradicció sinó una suma de veus diferents que la gent agraeix”. Molt més crític és Esteban, qui si bé compta en que la coalició no se “suïcidarà” abans dels propers comicis, no aguantarà les tensions de la gestió diària: “Compromís és un matrimoni de conveniència que s'acabarà quan les dues parts creguin que poden tenir èxit soles”. Esteban, a més, destaca el factor dels interessos personals, ja que al seu parer “Oltra és molt bona i ambiciosa i no es resignarà sempre a ser la número dos”.

Guillermo López reconeix que la fórmula ha funcionat perfectament a l'oposició i reconeix tot el mèrit a Compromís a l'hora de “saber construir els projectes plurals que tant costen a l'esquerra”, però que serà complicat de seguir conjugant dins un Govern: “Compromís necessita els dos anys i mig que queden per a les eleccions per travar un bon programa que solidifique la coalició i evite dissonàncies en un futur Govern. I és en part per açò, m'aventure, pel que no demanen eleccions anticipades”.