Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Una grua retira un Concorde després que l'aparell fes el seu últim vol.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Aviació, aeroports (349)
Personatges Personatges
Brian Trubshaw (1)
Entitats Entitats
Air France (15)
British Airways (10)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Filton (Regne Unit) (1)
Nova York (New York, EUA) (145)
París (França) (222)
53 lectures d'aquest article
22 impressions d'aquest article
Últim aterratge de l´avió supersònic
Concorde
El 10 d’abril del 2003 British Airways i Air France, les dues companyies aèries que operaven amb el Concorde, l’únic avió supersònic d’ús comercial de la història, van anunciar que deixarien d’utilitzar-lo definitivament aquest mateix any, després de 27 anys de servei, a causa de la crisi del sector i la baixa demanda. Els set avions de l’aerolínia britànica i els cinc de la companyia francesa van deixar d’operar en les rutes Londres-Nova York i París-Nova York de forma progressiva fins a finals d’octubre.

Desapareixia així un dels grans emblemes de la tecnologia europea. Després de la Segona Guerra Mundial, la indústria aeronàutica nord-americana liderava clarament el negoci d’avions. A la dècada dels seixanta, un cop controlada la tecnologia dels avions a reacció, els fabricants van voler fer un salt a la velocitat supersònica en l’aviació comercial. Europa, els Estats Units i l’URSS van iniciar la carrera cap al lideratge d’aquest mercat. El 31 de desembre del 1968 l’URSS es va avançar, i un primer model del Tupolev-144 va realitzar el primer vol supersònic d’un avió no militar. Però la complexitat tecnològica i l’elevat cost del projecte van fer que l’abandonessin. El projecte nord-americà ni tan sols va arribar a la fase experimental, mentre que el projecte europeu, el Concorde, va seguir endavant fins a esdevenir el primer avió supersònic que prestava serveis comercials de forma regular.

La fabricació del Concorde va suposar una revolució en el negoci de l’aviació comercial. L’aparell tenia una longitud de 61,66 m, una alçada de 8,5 m i una envergadura de 25,6 m, un pes sense combustible de 92 tones i una autonomia de vol de 6.500 quilòmetres. La tripulació estava formada per tres persones a la cabina i sis persones de sobrecàrrecs, i tenia una capacitat de cent passatgers.

L’aventura del consorci franco-britànic va començar l’11 de desembre del 1967, quan els francesos van presentar el Concorde 001. Un any després, els anglesos van treure el Concorde 002. El 2 de març del 1969, el Concorde 001 va fer el primer vol en proves. Un mes després, el Concorde britànic s’enlairava des de Filton, pilotat pel capità Brian Trubshaw. El 21 de gener del 1976, van començar els serveis regulars. El primer trajecte comercial va ser Londres-Bahrain, mentre que Air France va començar el seu servei comercial París-Rio de Janeiro via Dakar.

El 20 de setembre del 1976 van començar els primer viatges transatlàntics. El viatge de tornada Washington-París es va fer en un temps rècord de tres hores i 33 minuts. El 1983 un vol Nova York-Londres va aconseguir baixar de la barrera de les tres hores. Va cobrir el trajecte en dues hores i 56 minuts. La rapidesa del viatge i l’escassa capacitat de l’avió van convertir el Concorde en tot un símbol de l’alta societat internacional.

L’avió va ser utilitzat per alts executius en viatges de negocis a un cost molt elevat (cada bitllet superava els cinc mil euros). Grans estrelles del cinema i de la cançó havien estat clients habituals del glamurós avió. En les tres hores i mitja que durava el vol des de Londres o París a Nova York, a una velocitat de 2.000 quilòmetres per hora i a 20.000 metres d’alçada, els passatgers gaudien de tot tipus d’atencions. Els sis tripulants de cabina s’encarregaven d’oferir un tracte personalitzat. Els menús eren renovats periòdicament per oferir els millors aliments, depenent de l’època de l’any. Els aliments eren servits en autèntica porcellana xinesa i adornats amb flors naturals. La selecció de vins també era molt acurada i destacaven els vins francesos.

Però el rendiment de l’avió no va ser l’esperat. L’agost del 1994 van aparèixer els primers problemes, amb l’aparició de fissures a les ales del Concorde. Però el moment decisiu va arribar el 25 de juliol del 2000, en l’accident que va patir el vol Air France 4590 quan s’enlairava de l’aeroport parisenc de Roissy-Charles de Gaulle. Dos minuts després, el Concorde s’estavellava a la prolongació de la pista. La primera catàstrofe de l’avió supersònic va segar la vida de les 113 persones que l’ocupaven. Immediatament després de l’accident, Air France i British Airways van decidir suspendre tots els vols temporalment. L’accident va marcar un abans i un després en la història de l’avió supersònic. Quinze mesos després, l’aparell tornava a volar amb diverses modificacions a la seva estructura.

Però la demanda va caure en picat per la falta de confiança dels clients en la seguretat de l’avió. Els atemptats de l’11 de setembre del 2001 van incrementar encara més la crisi, i les inversions tècniques van acabar de malmetre la rendibilitat i el futur del Concorde.

El 31 de maig del 2003 un Concorde d’Air France procedent de Nova York va aterrar per darrera vegada a l’aeroport parisenc de Roissy-Charles de Gaulle. Unes quinze mil persones es van congregar per contemplar l’arribada del vol AF001. El 31 d’octubre del 2003 aterraven els tres últims Concordes en servei de British Airways amb una comitiva de luxe i la presència de milers d’espectadors.
En els seus 27 anys de vida l’avió supersònic havia recorregut més de 300 milions de quilòmetres en 50.000 vols i havia volat un total de 150.000 hores. Més de 2,5 milions de persones havien viatjat en aquest avió, capaç d’unir Europa i els Estats Units en poc més de tres hores.