Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Els líders assistents a la Cimera Euromediterrània amb el president de la Generalitat, Jordi Pujol

La taula de la cooperació

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia internacional, macroeconomia (349)
Migracions: immigrants, emigrants (380)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Iàsser Arafat (288)
Yitzhak Rabin (51)
Entitats Entitats
Conferència Euromediterrània (8)
Lliga Àrab (31)
Unió Europea (1018)
55 lectures d'aquest article
14 impressions d'aquest article
Conferència Euromediterrània
Del 28 de novembre a I'1 de desembre de 1995, Barcelona va ser la seu de la primera Conferència Euromediterrània, on es va plantejar la necessitat de crear noves vies de cooperació entre la Unió Europea i els països del sud i l'est del Mediterrani tendents a garantir el creixement econòmic i l'estabilitat política de la regió. La cimera multilateral va rebre el nom de Conferència Intergovernamental Euromediterrània i va reunir a l'Hotel Joan Carles I de Barcelona 700 representants de 27 països europeus i mediterranis, encapçalats pels seus respectius ministres d'Afers Estrangers. Eren els quinze països de la UE i dotze països del sud i de l'est: Marroc, Algèria, Tunísia, Malta, Egipte, Israel, Palestina, Jordània, Líban, Síria, Xipre i Turquia. Líbia no hi va ser present, i Mauritània, la Unió del Magrib i la Lliga Àrab hi van assistir com a observadors.
L'organització havia estat a càrrec de la presidència espanyola de la Unió Europea, seguint les pautes fixades durant la cimera comunitària de Cannes. En aquell moment, la Unió Europea va acceptar les propostes fetes per Espanya, França i Itàlia de fer una cimera dedicada explícitament als problemes del Mediterrani, la frontera sud de la Unió, que en els anys anteriors havia estat poc cuidada.
Efectivament, durant els cinc anys anteriors, la Unió Europea havia considerat prioritari l'establiment d'acords comercials i financers amb els països de l'antiga àrea d'influència soviètica que havien encetat complexos processos de reestructuració política i econòmica després de la caiguda del Mur de Berlín el 1989 i de la desintegració de l'URSS. Els anomenats Pecos( països d'Europa central i oriental) van ser els beneficiaris d'acords d'associació que van institucionalitzar el diàleg polític i l'ajuda financera.
Alemanya havia encapçalat aquestes iniciatives, moguda per la seva posició geoestratègica i el seu propi interès en el procés de reunificació, però també per protegir-se contra l'onada migratòria que havia començat el 1988 amb l'arribada massiva d'emigrants procedents de Txecoslovàquia, Hongria i Romania cap a les fronteres alemanyes.
Aquest procés de reflotament dels antics països del Comecon va desplaçar el centre de la Unió Europea cap al nord i l'est i va acabar despertant les protestes dels països del sud i l'oest de la Unió, que veien els antics països comunistes com a potencials competidors (en el cas de la indústria automobilística instal•lada a Catalunya, per exemple, el perjudici va ser evident) i que també tenien els seus propis problemes migratoris i geoestratègics. Per ells la frontera amb la pobresa se situava al Mediterrani, i era dels països del Magrib d'on els arribava el contingent migratori més nombrós.
La importància geoestratègica de les qüestions del Mediterrani era molt clara per als països riberencs, i incloïa diferents tipus de problemàtiques. D'una banda, hi havia conflictes antics i punyents, com el de la divisió de Xipre, les sempiternes tensions entre turcs i grecs, i tota la crisi del Pròxim Orient. Aquests problemes havien estat objecte de l'atenció permanent de tota la comunitat internacional des dels seus orígens, i semblava que tenien una via clara de sortida, almenys pel que feia al Líban, Israel i els palestins, des que làsser Arafat i Yitzhak Rabin van firmar l'acord de pacificació a Washington el mes de setembre del 1993.
El 1995, havent obtingut també la col•laboració de Jordània en el procés, la situació de crisi al Pròxim Orient només tenia dues rèmores bàsiques: l'obtenció d'un acord de pau entre israelians i sirians i l'eradicació del terrorisme integrista al Líban. Això, però, era un procés encarrilat per la via diplomàtica en el primer cas i per la via de les armes en el segon cas.
Justament, sirians i israelians havien de tractar d'avançar en les seves negociacions aprofitant la Conferència Euromediterrània, i la clau de la qüestió era, de fet, que Israel tornés a Síria els alts del Golan, que havia pres militarment durant la Guerra dels Sis Dies el 1967. A canvi, Síria hauria de cedir en les seves pretensions d'expansió a la regió i hauria de deixar de donar cobertura logística a les milícies integristes que encara tenien les seves bases d'operacions al Líban.
El problema de l'integrisme islàmic preocupava també molt especialment els països del sud de la Unió Europea, que veien com es generaven focus de tensió social a pocs quilòmetres de casa seva i fins i tot, en el cas de França, com creixien els moviments fonamentalistes entre els magribins residents a Europa i com el terrorisme integrista algerià convertia l'Hexàgon en un nou camp de batalla. D'altra banda, el creixement de l'islamisme i dels fluxos migratoris havien originat a l'Europa occidental una revifalla del racisme i la xenofòbia que havia tingut la seva traducció política en la pujada de vots i representació política de les formacions d'extrema dreta.
Des del punt de vista de la Unió Europea, el punt clau de tot el problema del Mediterrani era la consecució d'un ampli i sostingut desenvolupament econòmic i social a tota l'àrea per evitar el creixement de l'integrisme a Egipte, Tunísia, Algèria i el Marroc i per afavorir l'assentament de les poblacions de tots aquests països, evitant els creixents fluxos migratoris dels anys anteriors cap a Europa. Probablement el creixement econòmic aconseguiria també frenar l'explosió demogràfica de la zona.
Tots aquests problemes no podien ser enllestits en una cimera com la Conferència Euromediterrània, però sí plantejats, de manera que s'iniciés una dinàmica de resolució a uns quants anys vista, i es creés, alhora, el profund convenciment que la seva resolució era indispensable per al manteniment de l'estabilitat, la pau i el desenvolupament a les dues ribes del mare nostrum.
Quan es va clausurar, el 28 de novembre, la Conferència Euromediterrània havia enllestit un document, que va ser firmat per tots els països participants, que incloïa tres compromisos bàsics sobre seguretat, armes nuclears i terrorisme i una puntualització reivindicada per Síria sobre el dret dels pobles a exercir plenament la seva sobirania per mitjans legítims d'acord amb la Carta de l'ONU i el dret internacional.
L'anomenada Declaració de Barcelona també incloïa uns punts bàsics d'acord en cooperació econòmica i financera.
que fixaven una zona de lliure canvi per al 2010 i unes pautes de col•laboració financera amb una aportació de gairebé 5.000 milions d'ecus en quinze anys per part de la UE. Quant a cooperació social, es van establir unes pautes de combat contra el racisme, la xenofòbia i la intolerància, i uns criteris de lluita conjunta contra el tràfic de drogues, la delinqüència organitzada i la corrupció.
La Conferència Euromediterrània va tenir una continuïtat immediata amb la celebració, del 29 de novembre a I'1 de desembre, del Fòrum Civil Euromed, amb la participació de 1.300 experts en els àmbits econòmic, social i cultural de 34 països de la zona, que van redactar un conjunt d'iniciatives complementàries a la Declaració de Barcelona, atenent particularment als temes del desenvolupament econòmic, els fluxos migratoris, les energies renovables, el turisme, les comunicacions i el paper de la dona, així com la posada en marxa de mecanismes de finançament de la Unió Europea per al Mediterrani.
Els integrants del Fòrum Civil Euromed van decidir també convertir-lo en un organisme permanent, amb seu a Barcelona i amb un comitè internacional encarregat de formalitzar-ne l'estructura que garantís un seguit de trobades anuals per seguir debatent i concretant aquests temes, dividits en onze àmbits especialitzats, a proposta de l'organisme organitzador, l'Institut Català d'Estudis Mediterranis, i amb el patrocini de la Comissió Europea, el ministeri d'Afers Estrangers espanyol i la UNESCO.
Els onze àmbits especialitzats de treball eren el comerç, les inversions, el turisme, la tecnologia i la cooperació, els transports i el territori, els reptes mediambientals i energètics, les universitats i la recerca, el diàleg cultural, els espais de comunicació i la cooperació mediàtica, el paper de la dona i les migracions.
Paral•lelament, els dies 27 i 28 de novembre va tenir lloc la II Conferència de Ciutats del Mediterrani, organitzada per l'Ajuntament de Barcelona, que ja havia organitzat la primera trobada al mes de març. A aquesta nova conferència informal hi van assistir un centenar de representants de 40 ciutats europees i mediterrànies, que van constituir el secretariat permanent de les ciutats del Mediterrani, del qual inicialment formaven part: Barcelona, Bolonya, el Caire, Izmit, Jericó, La Valletta, Latakia, Limassol, Marsella, Oran, Rabat, Roma, Sarajevo, Tessalònica, Trípoli, Tunis i Torí.
Uns dies abans, del 24 al 28 de novembre, havia tingut lloc també el fòrum alternatiu de les Organitzacions No Governamentals, que va reunir 2.000 participants i 305 ONG de divuit països, que van denunciar el caràcter interessat de les ajudes al desenvolupament ofertes per la UE als països del sud del Mediterrani, així com la situació del Sàhara Occidental i Xipre i la guerra de Bòsnia.