Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Els opositors a Kabila van començar a advertir: Kabila = Mobutu

Les armes dels partidaris de Mobutu Sese Seko van ser confiscades per l'exèrcit de Kabila

Partidaris de Kabila celebren la seva entrada a Kinshasa i l'acabament del regim de Mobutu Sese Seko

Articles dependents
Laurent-Désiré Kabila
Mobutu Sese Seko
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Drets humans (136)
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Genocidi, neteja ètnica, crims contra la humanitat (209)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Militars, policia, guerrillers (104)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Víctimes (137)
Personatges Personatges
Denis Sassou Nguesso (7)
Ernesto Guevara (9)
Étienne Tshisekedi (2)
Kengo wa Dongo (2)
Laurent Kabila (32)
Mobutu Sese Seko (27)
Moises Tshombé (2)
Nelson Mandela (48)
Patrice Lumumba (3)
Entitats Entitats
Aliança de Forces Democràtiques per l'Alliberament del Congo-Zaire (7)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Congo (República Democràtica, antic Zaire) (53)
53 lectures d'aquest article
14 impressions d'aquest article
La mort del Zaire i de Mobutu
Congo
El 1997 van desaparèixer el Zaire i l’home que l'havia dirigit des del 1965, Mobutu Sese Seko. El mes de maig, l'antic Congo belga va quedar en mans de les tropes de Laurent-Désiré Kabila que es va proclamar president del país que va prendre el nou nom de República Democràtica del Congo. La mort de Mobutu Sese Seko el 7 de setembre de 1997, on s’havia refugiat poc abans de la victòria de Kabila, va posar punt i final a un seguit de guerres civils i ètniques que, en pocs anys, havien afectat Etiòpia, Eritrea, Uganda, Rwanda i Burundi, a més del Zaire, i havien col·locat en el poder antics líders esquerranistes, com el mateix Kabila, ara aliats de la penetració nord-americana en el continent.

Mobutu havia arribat al Marroc el 23 de maig, provinent de Lomé, Togo, on s’havia exiliat una setmana després de la victòria de les forces rebels de Laurent Kabila, que, després de prendre Kinshasa, van fundar la República Democràtica del Congo.

En tot cas, la mort de Mobutu Sese Seko era la mort d'un dels dictadors més sanguinaris i corruptes de la història africana, que en 33 anys de permanència en el poder havia aplegat una fortuna personal de 5.000 milions de dòlars, mentre el seu país, passava gana i misèries.

Mobutu havia aconseguit romandre tants anys en el poder mercès a la seva habilitat per jugar la carta de l’anticomunisme davant les grans potències occidentals, que, com Estats Units, França o Bèlgica, eren les que més profit treien de l’explotació i el comerç del cobalt, estany, or i diamants que tenia el país. Quan la URSS va desaparèixer i la divisió en blocs ja no tenia cap sentit, Mobutu va tractar d’adaptar-se als temps, autoritzant el multipartidisme al 1990 i facilitant la celebració d’unes primeres eleccions el 1991, que van ser guanyades pel seu partit, el Moviment Popular de la Revolució. A partir de llavors, les seves úniques concessions van ser el nomenament de l’opositor, Etienne Tshisekedi, com a primer ministre, a qui, en plantejar-li problemes va substituir per Kengo wa Dondo.

Al final, el mateix problema que havia creat la colonització, en separar en fronteres artificials les antigues relacions entre ètnies i comunitats africanes, va ser a l’origen del seu apartament del poder, com abans ho havien estat els que manaven a Rwanda i Burundi. El conflicte iniciat en aquests dos països el 1993 i el 1994, quan els hutus en el poder van dur a terme un genocidi sense precedents contra el tutsi, va capgirar totalment l’equilibri ètnic a la regió, iniciant-se una veritable revolució tutsi a Rwanda que, finalment, va arribar al Zaire, amb el suport de Burundi, Uganda i Tanzània.

A partir del 1995, les guerres civils desencadenades a Rwanda i Burundi van tenir un efecte multiplicador a la regió, excitant les reivindicacions dels tutsi banyamulengue al Zaire, que, sota el lideratge de l'Aliança de Forces Democràtiques per a l'Alliberament del Congo-Zaire de Laurent Kabila, van aconseguir en només set mesos (d'octubre del 1996 a maig del 1997) fer-se amb el control total del país. La victòria de Kabila, un antic guerriller marxista, seguidor del desaparegut Moises Tshombé i deixeble del mític Che Guevara, va ser una desfilada militar des de l’est fins a Kinshasa en no trobar una oposició ferma per part del caòtic exèrcit de Mobutu Sese Seko, manat per mercenaris serbis contractats pels seus aliats de París i abandonat pel seu líder que reposava a la Rivière Francesa del càncer de pròstata que se li havia diagnosticat.

El retorn de Mobutu Sese Seko, al Zaire el 21 de març de 1997 va precedir una trobada amb Kabila el 4 de maig sota la mediació del líder sud-africà, Nelson Mandela, en un vaixell de bandera sud-africana, que no va aportar res en obsedir-se Mobutu Sese Seko en conservar els seus privilegis. L’absència de suport internacional al règim, el fracàs en les negociacions i l’escassa capacitat de maniobra de que disposava, van conduir Mobutu Sese Seko a la derrota militar i política.

Mobutu
mai no va pensar que un problema com el dels refugiats hutus a l’est del seu país acabés essent l’origen de la seva destitució, però la virulenta reacció dels tutsi banyamulengue, els propis del Zaire, en col•laboració amb les ètnies de l’antiga Katanga, l’actual Shaba, a les que pertanyia Kabila, on sobrevivien les antigues guerrilles comunistes partidàries del primer president del país, Patrice Lumumba, derrocat el 1965 per Mobutu, van constituir un còctel explosiu, al que aviat es va afegir la dimissió del seu principal aliat occidental, els Estats Units, que van apostar per Kabila, conscients que el càncer de Mobutu li impediria de guanyar la partida i desitjosos d’oposar un front a les pretensions franceses de control del país.

Així, el 29 de maig, en una cerimònia oficial a la que van assistir els presidents d'Uganda, Rwanda, Angola, Burundi i Zàmbia, Laurent-Désiré Kabila va prendre possessió com a nou president de la República Democràtica del Congo, dotze dies després de consumar la seva victòria militar, les principals fites de la qual havien estat la conquesta de les ciutats de Bunia i Isiro el 13 de febrer, de Kisangani el 15 de març, al nord del país, i la de les de Kamina, Kasenga, Mbuji Mayi i Lubumbashi entre el 4 i el 9 d'abril, al centre, per acabar conquerint Kenge el 13 de maig i, finalment, Kinshasa el 17 de maig. Des del poder, Kabila va anunciar la formació d'un consell constituent, la redacció d’una nova constitució que hauria de ser aprovada en referèndum el 1998 i la celebració d'unes primeres eleccions democràtiques el mes d'abril de 1999.

En acabar l'any, Kabila esperava que el conjunt de països occidentals aprovessin les ajudes financeres que havien promès al seu règim i que els Estats Units vinculaven a la finalització de les feines d'investigació que un equip de les Nacions Unides havia iniciat el mes de novembre per aclarir les responsabilitats de l'exèrcit de Kabila en les matances de refugiats hutus que s'havien produït a la frontera amb Rwanda el 1996.

Per altra banda, la consolidació financera del règim de Kabila depenia també de la bona marxa en la constitució del nou règim instaurat a la veïna República Popular del Congo o Congo-Brazzaville, on el 23 d'octubre el general Denis Sassou Nguesso havia enderrocat l'anterior president Pascal Lissouba en una campanya militar de poc més de quatre mesos. El cop d'estat de Sassou Nguesso havia estat finançat directament per França, que volia defensar els interessos de la petrolera Elf-Aquitanie i reservar-se un lloc d'influència a la zona que, amb la victòria de Kabila a l'antic Zaire, semblava reservada exclusivament als Estats Units.