Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2008

Imprimir    Recomanar article
Alícia Sánchez-Camacho va ser escollida nova presidenta del PPC en detriment de Daniel Sirera i Alberto Fernández Díaz

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Partits polítics i entitats (1853)
Personatges Personatges
Alberto Fernández Díaz (88)
Aleix Vidal-Quadras (83)
Alícia Sànchez-Camacho (63)
Anselm Botam (1)
Antoni Bosch (3)
Antonio Ainoza (2)
Daniel Sirera (55)
Dolors Compte (2)
Dolors Montserrat (18)
Dolors López (2)
Esperanza Aguirre (56)
Isabel Salas (2)
Jorge Fernández Díaz (15)
Josep Piqué (189)
Josep Enric Millo (6)
Josep Maria Trias de Bes (9)
Manuel Milián Mestre (2)
Mariano Rajoy (296)
Montserrat Nebrera (16)
Santiago Gotor (2)
Entitats Entitats
Ajuntament de Barcelona (355)
Ajuntament de Tarragona (15)
Congrés dels Diputats (476)
Generalitat de Catalunya (1919)
Hotel Joan Carles I de Barcelona (3)
Parlament de Catalunya (723)
Parlament de l`Estat Espanyol (36)
Partit Popular (1639)
Partit Popular de Catalunya (319)
Unió Democràtica de Catalunya (194)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
43 lectures d'aquest article
24 impressions d'aquest article
Congressos i disputes
Partit Popular
El 2008 va ser un any difícil per al Partit Popular, tant per a l’espanyol com per al de Catalunya, que van celebrar els seus congressos els mesos de juny i juliol, respectivament. En el cas del PP espanyol el moment era particularment delicat per a la formació, ja que es tractava de validar la candidatura de Mariano Rajoy a la presidència després d’haver perdut les eleccions generals del 9 de març. En el cas del PP català, el repte era postular una nova i ferma direcció capaç de reconduir el partit liderat per Daniel Sirera.

En les setmanes prèvies al congrés del PP espanyol, Mariano Rajoy va haver de fer front a la possible disputa de la direcció per part de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. Aquesta volia que el PP seguís defensant els mateixos valors i principis de sempre sense grans canvis de tàctica ni d’estratègia, mentre que Rajoy apostava per un partit més centrat per tal de captar els prop de 13 milions de vots necessaris per a guanyar les properes eleccions generals. La disputa es va plantejar, finalment, com una batalla pel control del partit, que, temperada durant les dates del congrés, va ser resolta en benefici de Rajoy, que va haver de fer algunes concessions als sectors contraris. Així, l’últim dia del congrés dels populars, celebrat a València els dies 20, 21 i 22 de juny, Rajoy va fer el discurs de lideratge, marcant les pautes de l’etapa de cap de l’oposició en què estava, tot comprometent-se a executar una política de crítica al govern socialista i oferint una imatge més moderna del partit.

El resultat del congrés del PP espanyol va tenir molta rellevància en la celebració del congrés del PP de Catalunya, on hi havia un ambient de postulacions alternatives a la presidència que ocupava Daniel Sirera des de la marxa de Josep Piqué. Inicialment, la revalidació de Rajoy al front del PP espanyol va facilitar l’anunci de candidatures alternatives al partit popular català, una per part del líder popular a l’Ajuntament de Barcelona i expresident del PP de Catalunya, Alberto Fernàndez Díaz, una altra per part de l’exdiputada al Parlament i al Congrés, la senadora Alícia Sánchez-Camacho, que comptava amb el vistiplau absolut de Rajoy. I la tercera, la candidatura de la diputada del Parlament de Catalunya, Montserrat Nebrera, defensora d’una reestructuració en profunditat de les formes i maneres del partit a Catalunya, molt allunyada de les directrius de Rajoy.

Poc abans del congrés tant Daniel Sirera com Fernàndez Díaz van acceptar integrar-se a la candidatura encapçalada per Sánchez-Camacho, mentre Nebrera quedava com la gran opositora a la línia oficial.
En finalitzar el congrés del 5 i 6 de juliol a Barcelona, l’estratègia del PP espanyol per situar la senadora Alícia Sánchez-Camacho com a presidenta del PP a Catalunya va estar a punt d’esvair-se per l’impuls que va agafar a última hora la candidatura de Montserrat Nebrera. Amb només un 56% dels vots davant del 43% de Nebrera, Sánchez -Camacho va ser proclamada nova presidenta dels populars en substitució del defenestrat Daniel Sirera. El resultat va ser molt ajustat si es tenia en compte que Camacho no tan sols tenia el suport de l’aparell del partit, sinó que era l’escollida pel president estatal Mariano Rajoy.

Amb tot, el resultat del 12è congrés del PP de Catalunya va ser el més ajustat que s’havia produït en un congrés de la formació, des que el 1991 Aleix Vidal-Quadras va guanyar amb un 53,5% Jorge Fernández Díaz. I és que, malgrat la voluntat d’unitat que havia adduït la direcció estatal per forçar la candidatura de la senadora, el partit va sortir del congrés molt dividit. Malgrat tot, Sánchez-Camacho, que en virtut d’una esmena aprovada durant el congrés esdevindria ja la propera candidata dels populars a la Generalitat de Catalunya, va oblidar els retrets i els cops verbals que s’havien creuat ambdues candidates durant els discursos i va estendre la mà a Nebrera després de la proclamació dels resultats, invitant-la a integrar-se a la nova direcció.

A la tardor, després dels congressos territorials, els candidats oficialistes de Sánchez-Camacho es van imposar sense problemes a les quatre demarcacions pel sol fet que no van trobar competència, ja que els crítics de Nebrera no van aconseguir prou avals -el 20% dels compromissaris- per presentar-hi candidatures. On els partidaris de la diputada al Parlament van fer l’intent més decidit per aconseguir una presidència provincial va ser a Barcelona, sota la candidatura de Santiago Gotor. Quatre dies abans del congrés, Nebrera va presidir un sopar a l’Hotel Joan Carles I de Barcelona amb més de 400 comensals –entre els que destacaven Manuel Milián Mestre, Antonio Ainoza i Josep Maria Trias de Bes-, per donar una empenta definitiva al seu candidat. Els resultats, però, no van ser suficients.

L’únic candidat a presidir el PP barceloní, Antoni Bosch, va ser proclamat president amb el 90,16% dels vots favorables en el congrés celebrat el 22 de novembre. Bosch, que ja feia anys que era a l’executiva del partit, havia substituït la històrica Dolors Montserrat. A més, formava part del nucli dur de la direcció del PP català com a vicesecretari general de l’Àrea Ciutadana. El congrés de Tarragona es va celebrar el mateix dia, i va ser proclamat president el candidat Alejandro Fernández, regidor portaveu del PP a l’Ajuntament de Tarragona i vicesecretari d’Acció Política del partit en l’àmbit català. Fernández va obtenir el 59% dels vots davant del 41% que va obtenir la regidora d’Ulldecona, Isabel Salas, una candidata que no es podia considerar crítica amb la línia oficial, sinó discrepant amb l’organització de Fernández. La candidata per Tarragona, Dolors Compte, tampoc no va aconseguir els avals, tal com li va passar a Anselm Botam, que aspirava a la presidència del PP lleidatà.

A la demarcació de ponent, la nova presidenta elegida al congrés del 28 de novembre va ser l’exregidora de Lleida i vicesecretària de Relacions Institucionals del PP català, Dolors López, que va obtenir el 94,82% dels vots. A Girona la situació es presentava, ja d’entrada, més tranquil·la, perquè la candidatura a president del diputat Enric Millo (exdiputat d'UDC) sempre es va plantejar com a llista única i d’integració. El també secretari de Política Econòmica del PP de Catalunya va obtenir el suport del 94% dels compromissaris.