Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Els líders dels creixement entre el 1986 i el 1987

Evolució de l'IBEX 35

Evolució del PIB a Espanya

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia espanyola (471)
Inflació, Preus, IPC (254)
Entitats Entitats
Banc Central Europeu (107)
Banc d`Espanya (121)
Grupo TPI (1)
Sogecable (31)
Terra Networks S.A. (16)
Unió Europea (1018)
66 lectures d'aquest article
8 impressions d'aquest article
El període d'expasió toca sostre
Conjuntura a Espanya
La fase expansiva en què havia entrat l'economia espanyola un cop superades les turbulències de la crisi asiàtica de mitjans dels noranta, es va mantenir, per sisè any consecutiu, el 2000. Com a la resta d'economies desenvolupades, l'evolució de les principals magnituds va ser molt bona fins a meitats d'any però el segon semestre es va registrar una certa desacceleració causada, en bona mesura, per l'encariment del petroli i la debilitat de l'euro. Malgrat que l'economia espanyola continuava creixent a un ritme força destacat, durant el 2000 el diferencial de creixement amb la UE es va anar reduint, fent que s'alentís l'apropament de la renda espanyola a la mitjana de la resta de països comunitaris i, en canvi, el diferencial d’inflació va anar creixent.

L’evolució de l’economia catalana respecte de l’espanyola va ser molt similar a la d’aquesta respecte de l’europea. Catalunya, que segons un estudi del BBVA publicat el mes de juliol, havia sigut la regió europea amb una taxa de creixement més alta entre 1986 i 1997, va començar a donar símptomes d’esgotament a mitjans d’any. Després d’un primer semestre amb un creixement molt sòlid (increment del PIB del 4,2%), els darrers sis mesos del 2000 van marcar clarament un canvi de tendència. El diferencial de creixement de què gaudia l'economia catalana sobre l’espanyola va desaparèixer, mentre la inflació catalana continuava sent superior a la mitjana espanyola.

L'any va començar, doncs, a Espanya amb unes taxes de creixement realment prometedores que feien preveure un exercici força tranquil i que contradeien les estimacions més pessimistes realitzades durant l'exercici anterior. Així, durant els dos primers trimestres, el PIB es va incrementar un 4,2%, dues dècimes per sobre del que ho havia fet el mateix període de 1999. Però un cop passat l'equador del 2000, els efectes de l'alt preu del barril de petroli i els successius mínims històrics que registrava l'euro enfront el dòlar van anar minant l’activitat econòmica.

Malgrat reduir-se, la taxa de creixement del PIB es va mantenir prou elevada ja que el tercer trimestre va assolir el 4,1% i es preveia que es tancaria l'any amb un creixement idèntic al de l'any anterior: el 4%. Un any més, doncs, Espanya se situava entre els països que registraven un creixement més important de la zona euro que en conjunt, creixia un 2,3%. Però, tot i tenir un creixement més important, els efectes dels xocs energètics, financers i monetaris que afectaven a les economies occidentals van ser més importants per Espanya. Així, el diferencial de creixement amb l'Europa dels onze (els de l'euro) va passar de 2,9 punts percentuals el 1999 a 1,7 punts el 2000.

Però l’evolució del creixement no es reflectia només en les xifres globals, sinó també en les dels diversos components del PIB. A diferència dels exercicis anteriors, durant el 2000, el principal motor del creixement econòmic espanyol calia trobar-lo en la forta embranzida de la demanda exterior que va ajudar a contrarestar la desacceleració del consum registrada a partir del tercer trimestre de l'any. L'encariment del cru i els successius increments dels tipus d'interès fixats pel Banc Central Europeu per evitar els efectes inflacionistes provocats per l'alt cost del petroli i la debilitat de l'euro, van aturar l'alt ritme de creixement del consum privat el qual va finalitzar l'any amb un increment del 4%, inferior al registrat el 1999 (4,7) i notablement per sota del primer trimestre del 2000 que va arribar a ser del 4,9%. Aquest alentiment quedava palès en la confiança dels consumidors que es va anar deteriorant a mesura que avançava l'any. Segons l'índex elaborat per la Unió Europea, la confiança dels consumidors espanyols havia millorat discretament en el conjunt de l'any respecte el 1999, però aquesta millora es devia als importants valors assolits per aquest índex durant els primers dos trimestres. Així el primer trimestre l'índex presentava un saldo net de 9,7 punts, però a partir de l'estiu va caure fins uns mòdics 4 punts el setembre o 3 l'octubre.

Un altre exemple d'aquesta davallada es podia trobar en el consum de determinats béns duradors. Les vendes d'automòbils, dada sempre significativa de la solidesa del consum de les llars, només van augmentar un 1% fins el tercer trimestre i no es va poder igualar a les vendes rècord de l'exercici anterior. Gran part de la culpa d'aquest fet calia cercar-lo, de nou, en l'encariment dels hidrocarburs. Per la seva banda, el consum del sector públic va continuar en valors moderats, amb un increment de l'1,2%, seguint les directrius de contenció de la despesa pública dels darrers exercicis.

La inversió també reflectia l'alentiment del conjunt de l'escenari econòmic i va acabar l'any per sota els increments registrats el 1999. En conjunt, la formació bruta de capital fix de l'economia espanyola va créixer un modest 6,4% a causa, sobretot, del comportament erràtic de la inversió en béns d'equip que va acabar l'exercici amb un increment proper al 4%, 4,7 punts per sota l'any anterior. La inversió en construcció, però, va tenir un comportament estable, i tot i no arribar a les cotes d'altres anys precedents, va acabar amb un increment gens menyspreable del 7,8%. Davant d'aquest escenari, doncs, va haver de ser la demanda externa la que permetés mantenir el ritme de creixement a nivells prou elevats. Així, les exportacions de béns i serveis van tancar l'any amb un increment superior al 10%.

La situació empresarial era, però, francament bona. Els resultats del primer semestre van superar amb escreix els del mateix període del 1999 i el valor afegit brut de les empreses no financeres va incrementar-se un 6,6%, percentatge molt superior al del primer semestre de l'any anterior (2,7%). Especialment important va ser el creixement del sector manufacturer (21%) que va contribuir amb força al creixement dels beneficis empresarials globals els quals, segons la Central de Balanços Trimestrals del Banc d'Espanya van representar un 27,2% del valor afegit brut del conjunt de l'economia. La indústria, al seu torn, va tenir una evolució molt positiva el primer semestre i en el global de l’any el balanç va ser força destacat. Tot i la desacceleració dels darrer trimestre, l'índex de producció industrial va augmentar fins al 5,2% i l'indicador de clima industrial va passar dels valors negatius del 1999 a un moderat 2,7 positiu mentre la utilització de la capacitat productiva assolia els valors més elevats dels darrers exercicis (80,8%).

La construcció seguia sent un dels sectors més sòlids de l'economia espanyola tal i com ho demostrava el consum de ciment, amb un increment de l'11,9%, la producció de materials de construcció, 5,7%, o la població ocupada en el sector que no parava de créixer. A pesar de tot, aquest també era un sector que començava a mostrar certs símptomes d'alentiment, com ho corroborava el ritme de creixement d'habitatges iniciats, només un 2,9% quan els dos anys precedents s'havia superat el 25%, o la licitació oficial que a partir de l'estiu va començar a decréixer.

Els serveis, un sector de tradicional creixement, va registrar un any prou bo i estable que va permetre recuperar els descensos registrats els darrers mesos de l'any anterior. El creixement de les vendes del comerç al detall es va situar a nivells del 1998, tot i que com la resta d'activitats i sectors econòmics a partir del segon trimestre es van moderar i els darrers compassos de l'any van arribar a un estancament en termes reals, bàsicament a causa de la mala conjuntura que travessava el petit comerç només compensada pels excel•lents resultats de les grans superfícies.

Un subsector que registrava, un any més, un fort dinamisme era el de les telecomunicacions que gràcies a la creixent liberalització i a la introducció de noves tecnologies (telefonia mòbil, Internet, plataformes de TV digital...) que arribaven a una quantitat creixent de llars i consumidors aportava cada vegada més riquesa al PIB del país. Malgrat tot, el sector terciari espanyol va veure com el seu principal fonament, el turisme, no aconseguia igualar les xifres de les campanyes anteriors. Tot i que a finals d'any es preveia rebre més turistes que el 1999, les pernoctacions als establiments d’hosteleria havien caigut (l'1,3% els primers nou mesos) i els ingressos per turisme tenien un creixement interanual inferior a l’any anterior, quan es van registrar màxims històrics en el nombre de turistes estrangers i en l'ocupació hotelera.

La nota més negativa de l'economia espanyola va ser, un any més, l'evolució dels preus. La inflació va superar amb escreix les previsions inicials del govern que eren del 2% pel conjunt de l'any i el mes de novembre ja era del 4,1% i res feia preveure que es pogués tancar l'exercici per sota el 4%. Des del 1995 l'economia espanyola no patia una inflació tan elevada i ja quedava lluny l'1,4% amb que es va tancar el 1998. En l'evolució de l’IPC hi va tenir molt a veure, almenys així ho argumentava el Govern, el fort encariment dels combustibles, però això no ho explicava tot ja que la inflació subjacent, que no té en compte els costos energètics, va pujar també de manera important i res feia preveure un descens a curt termini. La inflació era encara un dels dèficits estructurals més importants de l'economia espanyola i el fort augment del 2000 no només l'allunyava de nou de la mitjana europea, que també patia un increment dels costos energètics, sinó que també va tenir efectes negatius per les finances públiques. El Govern, amb l'error de previsió inicial, va haver de fer front a un pagament extraordinari als jubilats de 355.000 milions de pessetes per compensar-los per la pèrdua de poder adquisitiu.

Un altre dels aspectes clarament negatius de l'economia espanyola va ser la borsa. El 2000 va ser un any nefast pels mercats financers que van acumular pèrdues realment importants. Així, l'Ibex 35, l'indicador selectiu de la borsa espanyola, va acumular una caiguda del 21,75%, la més important de la dècada. Després d'un començament esperançador, gràcies a l'impuls registrat pels valors de la nova economia, l'Ibex va assolir un màxim històric (12.968,5 punts) el dia 7 de març, la major part de les cotitzacions van començar a caure en picat, per tancar l'any a 9.109,8, una mica per sobre del mínim registrat el 21 de desembre (8.756,4). En aquesta mala evolució hi tenien molt a veure les accions de la nova economia com la filial de Telefònica, Terra, que va tancar l'any amb una pèrdua del 78,62%. L'any que havia de servir per consolidar els valors de la nova economia va veure com el recentment estrenat indicador selectiu de les accions tecnològiques, l'Ibex Nuevo Mercado, queia fins un 66%. Però no van ser només els valors tecnològics els que es van enfonsar, les accions de Telefònica, anteriorment sinònims de rendibilitats altes i segures van patir una caiguda del 29,03 i les de Sogecable o les de TPI van acumular uns descensos superiors al 60%. Tot plegat va fer que el 2000 fos un any per oblidar per a la majoria d'inversors que veien com el mercat espanyol es desplomava molt més que la resta de parquets europeus o que el mateix Wall Street. A més, aquestes rendibilitats negatives van arrossegar els fons d'inversió a registrar fortes pèrdues.

Els fons havien esdevingut el principal instrument d'estalvi familiar de la societat espanyola i al llarg de l’any el seu patrimoni es va veure reduït en més de 3 bilions de pessetes. Es calculava que el 2000 ja eren uns nou milions d'espanyols els qui directament, a través d'accions, o indirectament, a través de fons tenien part dels seus estalvis a la borsa i una caiguda com aquella havia de tenir, necessàriament, efectes negatius sobre la renda familiar disponible espanyola i més si es feia cas dels experts que asseguraven que certes accions no tornarien a recuperar el que havien perdut aquell exercici fins al cap d'un parell o tres d'anys.


L'economia catalana va tancar l'any amb un creixement molt similar a l'espanyol, al voltant del 4% d'increment del PIB, després que el ritme de creixement del PIB hagués caigut fins el 3,8%. Catalunya va patir de manera més intensa els efectes dels xocs internacionals que el conjunt d'Espanya a causa del seu major grau d'obertura a l'exterior. Aquest fet va contribuir que el 2000, a diferència del que havia passat els anys anteriors, el diferencial de creixement de les principals variables macroeconòmiques es reduís i, en certs aspectes desaparegués del tot. Així, el consum privat, tot i registrar un augment destacable (4,1%) era inferior al de la mitjana espanyola com també ho era la inversió que va créixer un 6,3%.

La indústria va ser un dels sectors on els efectes del deteriorament de les expectatives de creixement internacional van tenir conseqüències més evidents. La indústria catalana va créixer menys que la mitjana espanyola (durant el primer semestre l'Índex de Producció Industrial català ja era 0,8 punts inferior a l'espanyol) i va confirmar un caràcter més procíclic, amb creixements superiors a la mitjana estatal en èpoques de bonança i amb descensos més acusats en èpoques d'alentiment econòmic.

Aquestes mateixes característiques de l’economia catalana van fer que al llarg de l’any es reduís de forma significativa el diferencial d’inflació amb la mitjana espanyola que, el mes de novembre, va quedar reduït a només a una dècima de punt, quan dotze mesos abans era de cinc dècimes.

L'any 2000, doncs, va acabar amb clars símptomes d'esgotament en els processos de creixement de l'economia espanyola i, especialment, de la catalana. Com a la resta de països desenvolupats, s'estava produint una desacceleració econòmica però els pilars en què s'havia assentat el desenvolupament dels anys anteriors semblaven prou sòlids per no haver de patir per una sotragada massa forta. La major part de les previsions anunciaven un aterratge suau de l'activitat sense més conseqüències a curt termini, però algunes de més pessimistes relacionaven l'aturada amb un canvi de cicle econòmic. I la teoria dels cicles explica que després d’una expansió arriba una recessió.