A finals de setembre, el ministre espanyol d’Hisenda, Cristóbal Montoro, va presentar el projecte de pressupostos generals de l’Estat del 2002, que era el primer expressat en euros i que incloïa un conjunt de reformes fiscals per estimular el creixement alentit per la preocupant situació econòmica internacional creada, sobretot, per la crisi bèl·lica de l’11 de setembre. A la presentació, però, el ministre va tractar de donar una visió optimista de l’economia espanyola i va indicar que no es podia parlar pas de recessió, ni espanyola ni internacional, sinó més aviat de desacceleració econòmica, i que amb aquest esperit s’havien elaborat els pressupostos que presentava. Amb una previsió d’un creixement del 2,9%, Montorova evitar quantificar un objectiu d’inflació per al 2002, va indicar que havia de situar-se cap al 2%, d’acord amb les recomanacions del Banc Central Europeu (BCE), i va defensar també la perspectiva del dèficit zero, que havia inspirat la comptabilitat que presentava.
Si es comparaven aquestes previsions amb els resultats obtinguts en l’exercici 2000 (creixement del 3,8%,per damunt de la mitjana de l’eurozona i creació de 480.000 nous llocs de treball) es podia comprovar l’efecte que la crisi general havia tingutsobre l’economia espanyola del 2001, amb un creixement del 2,8% i la creació de poc més de 300.000 llocs de treball, amb una tendència a l’alça de l’atur.
A l’abril, el govern espanyol ja va reconèixer la seva preocupació per l’espiral inflacionista i va anunciar una revisió a la baixa de l’objectiu de creixement del producte interior brut per al 2001 de fins al 3,2%, quatre dècimes per sota de la xifra prevista en els pressupostos de l’Estat. En aquelles dates, també, el ministre d’Economia, Rodrigo Rato, va advertir d’una aturada important de la inversió i del consum, així com de l’augment de l’atur. Al juny, els dubtes sobre l’evolució de l’economia europea i mundial van començar a pesar sobre les empreses, que també van posar fre a les inversions, tot i el bon comportament hagut en el sector exterior.
Amb tot, i després de l’impacte de l’11 de setembre, a finals d’any l’economia espanyola havia crescut el doble que la mitjana europea i les empreses espanyoles havien aconseguit superar el curs amb bona nota: menys beneficis però més bona solvència i productivitat. Així, pel que feia a les 35 companyies incloses a l’Íbex, la facturació va augmentar un 8,9%, els recursos propis en un 6,2% i el nombre d’empleats en un 3,4%, si bé els grans bancs van posar la nota negativa en protagonitzar les nombroses reduccions de llocs de treballs a conseqüència de les reestructuracions de plantilles i oficines que estaven fent. En endeutament, Telefónica, Repsol i Altadis van retallar els seus fluxos, mentre que Fenosa i les constructores Dragados, Ferrovial i Acciona els van augmentar. La indústria espanyola va mantenir una forta tendència contractiva i va destacar el perfil descendent dels béns d’equip i la baixa fins al 2,4% de l’activitat constructora, en concordança amb el descens detectat en el nombre de visats d’obra nova.
El PIB de Catalunya va tenir un creixement mitjà durant el 2001 respecte a l’any anterior del 2,5%. En el primer trimestre havia estat del 3%, del 2,8% en el segon i del 2,3% en el tercer i el quart. El creixement industrial va baixar fins al 2% el quart trimestre, taxa que situava el creixement mitjà per sota del de l’any 2000 i que atribuïa la desacceleració a l’aturada de les exportacions com a conseqüència de la crisis internacional. |
