Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Pedro Solbes

Articles dependents
Josep Maria Figueras
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia catalana (535)
Economia espanyola (471)
Entitats Entitats
Banc d`Espanya (121)
Unió Econòmica i Monetària (32)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
Catalunya (2926)
Illes Balears (311)
País Valencià / Comunitat Valenciana (432)
46 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
Lluny d'Europa
Conjuntura econòmica
El 1994 va ser un any de recuperació per a l'economia catalana, i espanyola, que va posar fi a la pitjor recessió registrada els últims 35 anys. Després de quinze mesos amb taxes negatives de creixement del producte interior brut (PIB), l'any es va encetar amb una correcció de tendència que evolucionava per sota del zero des de l'octubre de 1992. El creixement de l'economia s'havia consolidat, però continuaven pendents els problemes de l'augment de l'atur, el dèficit públic, el volum del deute públic, la inflació, la paritat de la pesseta i els excessius tipus d'interès.

Al final de l'any, l'economia espanyola va ser una de les quatre de la Unió Europea que no van complir cap dels criteris de convergència establerts a Maastricht durant el 1994. Les altres tres economies eren les d'Itàlia, Grècia i Portugal. Només dos països van complir els quatre criteris que havia establert el Tractat de la Unió Europea per avançar cap a la moneda única totalment: Alemanya i Luxemburg.

Espanya havia superat en 1,2 punt la inflació màxima, que els criteris de convergència havien establert en el 3,5 per cent. El segon criteri, el de dèficit públic, s'havia situat en el 6,7 per cent del PIB i superava el doble del 3% establert. Els tipus d'interès a llarg termini havien estat del 9,9 per cent i el límit era del 9,5.

La novetat només era al nivell de deute en circulació, que no havia de sobrepassar el 60 per cent del PIB segons les directrius de la Unió Europea i que Espanya va sobrepassar en només 2,7 punts. Mentre Alemanya liderava l'avenç cap a la Unió Monetària, amb els quatre criteris complerts, França i el Regne Unit tan sols van incomplir un dels criteris establerts, el dèficit públic.

Certament quedava encara molt de camí per córrer, però la variable fonamental, el creixement, s'havia recuperat i oferia bones perspectives de cara al futur. El principal motor de la recuperació econòmica havia estat l'augment de l'exportació. Les empreses catalanes i espanyoles havien aprofitat les tres devaluacions de la pesseta que s'havien fet l'any anterior per apoderar-se de nous mercats i vendre més productes als mercats tradicionals, ja que la seva posició competitiva havia millorat a l'exterior. Durant molts mesos, les exportacions van ser l'única variable econòmica que va registrar índexs positius.

La pesseta no havia presentat oscil·lacions importants respecte a la resta de monedes europees fins a l'estiu, quan es va situar a nivells mínims. Des d'aleshores es va apreciar lleugerament durant el mes de setembre, i més tard, al desembre, va començar una forta trajectòria baixista que va representar tancar l'any en mínims històrics, amb un canvi superior a les 85 pessetes per marc. L'evolució de la pesseta respecte al dòlar va ser positiva a causa de la feblesa de la moneda nord-americana davant el marc.

En l'últim trimestre de l'any, la demanda externa va deixar pas al consum intern, que va començar a créixer i es va convertir en el nou motor del creixement.

Els beneficis empresarials en general van créixer amb més força que l'any 1993. Però el nombre d'aturats va continuar augmentant. La Central de Balanços del Banc d'Espanya va assenyalar que els recursos generats havien millorat un 32,9 per cent, dada que contrastava amb el 21,9 per cent corresponent a l'any 1993. En canvi, el nombre de treballadors assalariats a les empreses espanyoles havia disminuït un 4,8 per cent el tercer trimestre de 1994, que suposava una millora molt lleu respecte a la baixada del 5,1 per cent de tot l'any anterior.

L'atur era sens dubte l'assignatura pendent de la recuperació a l'Estat espanyol, que no aconseguia abandonar el lloc més alt de la classificació de la Unió Europea (UE) en el percentatge de desocupació. Les mesures de reforma del mercat laboral que el govern havia elaborat per corregir aquella situació es van mostrar insuficients. Es va aconseguir que l'atur no creixés, però no es van poder generar prou llocs de treball per reduir de manera significativa les xifres d'aturats.

Un altre dels grans desequilibris de l'economia espanyola que no havia pogut resoldre el govern era el dèficit públic, que encara quedava 3 punts per sobre del que s'havia fixat al Tractat de Maastricht per assolir la unió econòmica i monetària, tot i la millora detectada durant els últims mesos de 1994. De la mateixa manera, el govern central només havia aconseguit petites correccions a la inflació durant aquell any.

La situació era complicada i la capacitat d'actuació del govern era escassa. Els instruments del govern per controlar l'economia eren cada cop més limitats com a conseqüència de la liberalització interna i sobretot de l'obertura a l'exterior. A més, les decisions públiques sobre economia també eren competència de l'administració autonòmica i municipal, que participaven cada cop en percentatges més elevats en el control de la despesa pública. Per altra banda, el 1994 el Banc d'Espanya s'havia convertit en un ens amb plena autonomia, retallant la possibilitat del govern d'utilitzar la política monetària com a política anticíclica.

Al govern central pràcticament només li quedava la política de pressupostos com a instrument d'intervenció directa en la conjuntura econòmica. Però també en aquest camp apareixien noves limitacions: la necessitat de reduir el dèficit pressupostari, que es va convertir en el principal objectiu econòmic d'aquell any. Cal remarcar que per primer cop en molts anys les desviacions pressupostàries van ser mínimes i es van complir els objectius fixats.

De la reducció del dèficit pressupostari i la bona gestió, en un país on el sector públic representava la meitat del PIB, en depenia la competitivitat de les empreses a l'hora d'obrir-se a nous mercats, ja que es tractava que les administracions els oferissin millors serveis i a millors preus.

L'economia catalana i l'espanyola havien aconseguit recuperar-se de la intensa recessió viscuda l'any anterior gràcies a la forta embranzida de la demanda exterior (les exportacions van superar en gairebé 6 punts les importacions), però fins a finals de 1994 no va començar a baixar l'alt nivell de desocupació registrat amb la crisi anterior. En acabar l'any, el descens de l'atur havia estat de 150.000 persones, però la desocupació es va mantenir en un nivell molt alt, un 16,5 per cent de la població activa, fet que contrastava amb el 6 per cent d'atur als Estats Units o el 10 per cent de mitjana que tenia la Unió Europea.

A finals del 1994, la taxa d'atur a Catalunya va baixar fins al 12,6 per cent, i les Balears i el País Valencià van registrar percentatges molt pròxims als que tenia el conjunt de l'Estat en acabar l'any. Les Balears tenien un índex de desocupació del 15,4 per cent i va ser una de les comunitats autònomes que menys variació havien experimentat durant el 1994. En canvi, el País Valencià va disminuir molt el nombre d'aturats, en 22.700 persones, però mantenia un percentatge del 17,2 en la taxa d'atur.

La via expansiva iniciada per l'economia s'emmarcava dins una recuperació pràcticament generalitzada i simultània en l'àmbit mundial, tot i que la recuperació espanyola va ser inferior a la de les principals economies europees continentals i, sobretot, a la de les economies nord-americana i britànica, que aquell any havien consolidat els avenços de 1993. En canvi, l'economia japonesa es va incorporar més tard a aquesta fase alcista del cicle econòmic internacional.

Malgrat que la recuperació econòmica no havia impedit el control de la inflació en la majoria de països europeus, a Espanya els avanços en matèria d'inflació van ser escassos i, a més a més, a mesura que avançava l'any van empitjorar les expectatives. La inflació anual va ser del 4,7 per cent, tot i que els preus no alimentaris es van estancar a la segona meitat de l'any. Però no es va poder evitar que el fort augment dels preus dels productes frescos durant tot l'any influís negativament en l'IPC general. Respecte als països comunitaris, Espanya va reduir lleugerament el diferencial d'inflació.

Les Balears van patir la inflació més alta de l'Estat, amb un 5,4%, mentre que Catalunya i el País Valencià es van mantenir per sota de la mitjana estatal, amb el 4,1 i el 3,9 per cent, en aquest ordre.

Al llarg de l'any, els tipus d'interès van experimentar una significativa reducció i es van convertir en un element impulsor del creixement. El tipus d'interès director del Banc d'Espanya va baixar en 1,65 punts, fins al 7,35 per cent.

Pel que fa a la balança de pagaments, la millora del saldo exterior va arribar a conseqüència de l'expansió de la demanda turística, afavorida per un atractiu tipus de canvi. El superàvit per turisme va aconseguir compensar el dèficit comercial. L'any turístic va marcar rècords tant a Catalunya com al País Valencià i a les Balears.