Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Els manifestants intenten trencar un cordó policial a Praga, durant una reunió del FMI

Les xifres econòmiques del FMI

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Estudis, estadístiques, audiències i sondejos (1173)
Tipus d`interès i preu del diner (86)
Entitats Entitats
Banc Central Europeu (107)
Fons Monetari Internacional (136)
Reserva Federal dels Estats Units (38)
Unió Europea (1018)
60 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
El vol econòmic inicia l'aterratge
Conjuntura mundial
L’any 2000 va començar amb unes expectatives de creixement econòmic envejables. El cicle expansiu, que en alguns països ja durava una dècada, semblava sòlid i consolidat i s’augurava un exercici tranquil amb xifres macroeconòmiques similars als anys anteriors gràcies a l’estabilitat dels principals motors de l’economia mundial: els Estats Units que continuaven trencant esquemes amb un increment del PIB sostingut i amb una inflació controlada; la Unió Europea on el consum privat s’accelerava i l’atur es reduïa; i el Japó que mostrava senyals clars de reactivació econòmica, especialment en el sector industrial. Però la bona marxa de l’economia es va veure enterbolida per diversos factors que van amenaçar l’important creixement registrat la primera meitat de l’any: l’encariment del preu del petroli, la caiguda de les borses i la pèrdua de confiança dels inversors en les empreses de la nova economia, en van ser els principals. Malgrat tot, les estimacions fetes pel Fons Monetari Internacional a finals de l’any 2000, situaven el creixement del PIB mundial al voltant del 4,7%, xifra que representava el millor moment de la dècada en l’àmbit econòmic internacional.

L’encariment del preu del petroli va suposar el primer i més important entrebanc a l’expansió econòmica. Tot i que l’inici de l’escalada del preu del cru es remuntava a 1998, no va ser fins mitjans 2000 quan les economies de les principals potències mundials es van veure afectades. La cotització del barril de cru es va triplicar respecte els valors del 1998 i va superar diverses vegades al llarg de l’any el valor psicològic dels 30 dòlar, situant-se de manera gairebé permanent als nivells assolits durant la Guerra del Golf de l’any 1990. Aquesta escalada dels costos energètics va obligar a revisar a la baixa les xifres de creixement econòmic al mateix temps que començava a produir significatives tensions inflacionistes que van obligar als bancs centrals a incrementar els tipus d‘interès. Tot plegat va contribuir al descens de la confiança dels consumidors i a la consegüent reducció del creixement.

Un altre factor que va enterbolir la conjuntura econòmica va ser la inestabilitat dels mercats financers. L’any es va iniciar amb màxims històrics a les principals places borsàries del món. El 2000 era l’any de la nova economia i amb ella les borses registraven alces espectaculars gràcies als valors tecnològics que aconseguien arrossegar la resta de cotitzacions fins a nivells mai no vistos. Els bons auguris dels primers mesos, amb rècords històrics del Dow Jones, que al gener arribava als 11.722 punts, del Nasdaq de valors tecnològics, que al març superava els 5.000 punts, o de la majoria de borses europees, entre elles l’espanyola, es van veure estroncats a mitjans del mes d’abril quan els índexs de referència de les borses nord-americanes van caure un 5,7% pels valors industrials i un 9,7% pels tecnològics, en una sola jornada.

Si el fort impuls registrat els primers compassos de l’any es va produir gràcies als nous valors tecnològics, també la forta ensopegada patida a partir de l’abril es va deure a l’alta volatilitat d’aquestes accions. Tan bon punt es van començar a fer públics els primers resultats de les empreses relacionades amb la nova economia es va apreciar que les seves accions s’havien sobrevalorat excessivament i que els mercats on operaven encara distaven molt de poder garantir no només alts beneficis empresarials sinó la simple supervivència de moltes d’aquestes empreses. A partir d’aquell moment la inestabilitat es va apoderar dels mercats borsaris i els inversors van anar actuant al llarg de l’any amb una prudència extrema que no va permetre recuperar els nivells de començaments de l’exercici.

De la mateixa manera que les borses de tot el món van anar seguint els passos dels mercats nord-americans, els Estats Units van marcar la pauta de l’economia mundial. La primera meitat de l’any, el cicle expansiu nord-americà, que durava des de feia deu anys, es va mantenir. Les dades del segon trimestre només feien que reflectir la força del creixement de la seva economia. L’augment interanual del PIB es va situar al 6,1%, xifra que suposava el catorzè trimestre consecutiu amb una taxa de creixement superior al 3,75%. Molts analistes van advertir que era una xifra excessiva, que els Estats Units estaven creixent a un ritme massa elevat per poder mantenir els preus controlats. Per aquest motiu, i per evitar un escalfament massa gran de la seva economia, la Reserva Federal va incrementar mig punt els tipus d’interès de referència fins a situar-los al 6,5%, fet que va ajudar a mantenir estable l’índex de preus, que tancaria l’any en una xifra propera al 3,4%.

Ni les importants tensions patides a causa de l’increment del preu del cru ni la volatilitat dels mercats financers semblaven afectar de manera important els fonaments de l’economia americana, però les dades del tercer trimestre, conegudes el novembre en plena crisi institucional per aclarir qui seria el futur inquilí de la Casa Blanca, van suposar un important correctiu. El creixement queia ja per sota del 3,75%, la desocupació creixia i la borsa s’ensorrava dia rera dia.

Certament les dades eren encara molt positives (l’any es tancaria amb un creixement mitjà proper al 5% i un atur inferior al 4%) però semblava evident que s’iniciava un canvi de tendència. A l’acabar l’any, encara ningú no podia garantir si l’economia nord-americana, la indiscutible locomotora mundial durant els noranta, entraria en un procés de simple moderació del creixement o, ben al contrari, iniciaria un cicle recessiu que inevitablement afectaria tota l’economia mundial.

A Europa, l’economia semblava més amenaçada pels desequilibris inflacionistes provocats per l’increment del preu del cru, ja que no disposava de les reserves de petroli que tenien els Estats Units i havia de pagar el cru en dòlars, una moneda que no parava de revaloritzar-se davant de l’euro i la resta de divises europees. En la primera meitat d’any els indicadors eren clarament positius i reflectien un creixement important del PIB (3,8%), un increment de la confiança dels consumidors (situant aquests indicadors a nivells rècords), una reducció de l’atur i un salt endavant de la inversió i de la producció industrial que feien preveure un final d’any molt positiu.

Però passat l’estiu, quan el preu dels derivats del petroli va arribar als seus valors més alts, la confiança dels consumidors va caure i el consum, eix fonamental de la reactivació econòmica en aquells moments, es va veure afectat, al mateix temps que es feien evidents els primers símptomes de descontrol inflacionari. Les previsions d’inflació del Banc Central Europeu per a finals d’any, situades al 2%, van resultar del tot inexactes i es van superar àmpliament.

El risc de repunt inflacionari i l’evolució de l’euro que al llarg del 2000 va anar marcant reiterats mínims de cotització en relació amb el dòlar, arribant a perdre en determinats moments un 30% del seu valor respecte el dòlar en relació al primer dia de cotització, l’1 de gener del 1999, va fer que el Banc Central Europeu intervingués fins a cinc vegades apujant els tipus d’interès i comprant euros als mercats de divises.

A finals del 2000 el creixement de l’economia del vell continent mostrava un ritme (3,5%) encara inferior al dels Estats Units, però un punt superior al de l’any anterior i els símptomes de frenada no eren, ni de bon tros, tan evidents com als Estats Units.

El darrer gran pol d’activitat econòmica mundial, el Japó, va encarar l’any 2000 com el de l’inici de la seva recuperació definitiva i en bona mesura ho va aconseguir. Tot i que les xifres de creixement encara eren reduïdes (per sota del 2%) l’activitat industrial s’havia accelerat de manera important impulsada per una inversió cada vegada més sòlida. A pesar del xoc dels preus del petroli, semblava que l’economia nipona començava a sortir del sotrac patit amb la crisi asiàtica del 1997, com ho demostraven els indicadors de confiança empresarial i les bones perspectives de reactivació del consum que havia esdevingut l’element imprescindible en la seva recuperació econòmica. L’evolució dels preus encara era deflacionista (s’esperava una caiguda de mig punt) però el banc central començava a abandonar la política de tipus propers a zero i la bona marxa de la indústria, juntament amb la recuperació del sector exterior i els símptomes d’arrencada del consum intern feien preveure una lenta, però progressiva i constant, recuperació econòmica.

Els països menys desenvolupats van tenir també, globalment, un any força positiu gràcies en bona part al creixement dels preus del cru que van fer créixer la renda d’alguns països llatinoamericans, africans, àrabs i de l’Europa de l’Est. Globalment els països en desenvolupament van créixer més del 5% i els de l’antiga URSS gairebé van arribar a aquesta mateixa xifra. A nivell mundial el creixement va ser del 4,7%.

Totes les previsions deien que els resultats del 2.001 no serien tan bons. El que ningú no podia saber, encara, era quina seria la magnitud de la frenada. L’aterratge havia començat però no se sabia si seria una caiguda en picat o un descens suau.