Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Corea del nord / Corea del sud

El president electe de Corea del Sud, Kim Dae-jung, i la seva dona amb els resultats de les eleccions

Les organitzacions humanitàries van denunciar la situació de pobresa de Corea del Nord

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Alimentació i dieta (66)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Energia nuclear, assajos nuclears i material radioactiu (162)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Kim Dae-jung (22)
Kim Jong-il (26)
Kim Young-sam (10)
Kim Il-sung (11)
Lee Hoi-chang (4)
Roh Tae-woo (5)
Entitats Entitats
Banc Mundial (52)
Fons Monetari Internacional (136)
Govern de Corea del Nord (5)
Govern de Corea del Sud (4)
Yeollin Uri Party (3)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Corea del Nord (República Popular Democràtica) (53)
Corea del Sud (55)
47 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Fam al nord, crisi financera al sud
Corea
El 1997, quan la guerra freda era només un record, la divisió de Corea continuava essent un exponent residual del que havia estat la partició del món en blocs. Des de feia anys la diplomàcia internacional s’esforçava per obrir el camí de la reunificació, però era un camí ple d’obstacles. El 9 i 10 de desembre de 1997 es va celebrar a Ginebra una trobada històrica de dos dies entre les dues Corees sota els auspicis de les Nacions Unides i amb la col·laboració de la Xina i els Estats Units. De la reunió en va sortir la convocatòria d’una nova reunió pel 16 de març de 1998 i el compromís occidental de mantenir els ajuts humanitaris occidentals a Corea del Nord, sotmesa a una implacable sequera.

A les negociacions, Corea del Nord va exigir la retirada dels 37.000 soldats nord-americans desplegats al paral·lel 38 que dividia la península. Però els obstacles per a una futura reunificació no eren només militars sinó també econòmics a causa de la gran diferència de nivell vida que hi havia entre 45 milions de sudcoreans amb una renda per càpita de prop de 10.000 dòlars anuals i els 24 milions de nord-coreans que no arribaven als 1.000 dòlars. Segons les organitzacions humanitàries, un 25% de la població estava en greu perill de mort per desnutrició. La Creu Roja assegurava que morien mensualment 10.000 nens a causa de la fam que patia el país.

Aquesta dramàtica realitat havia forçat al nou líder dinàstic nordcoreà, Kim Jong-il, de 55 anys, a acceptar les negociacions. Comandant suprem de l’exèrcit i cap de la comissió militar central des del 8 de juliol de 1994 quan va morir el seu pare, Kim Il-Sung. Coincidint amb el tercer aniversari de la mort de l’antic líder, les autoritats de Corea del Nord van anunciar l’entrada en una nova era i la creació d’un nou calendari que començava a comptar a partir del 1912 any del naixement del Kim Il-Sung. Així Corea del Nord va deixar de viure al segle XX per passar a l’any 86 de l’era del Juches. El 8 d’octubre de 1997 Kim Jong-il va ser nomenat cap d’estat i secretari general del Partit dels Treballadors de Corea del Nord, es completava així el primer procés de substitució dinàstica organitzat per un règim comunista. Des d’aquell dia, Kim Jong-il va deixar de ser anomenat Estimat líder per passar a dir-se Gran líder.

Però el 1997, quan Corea del Nord més necessitava l’ajuda exterior, Corea del Sud travessava la pitjor crisi política i financera de la seva història. La crisi va esclatar el 25 de febrer de 1997 amb la dimissió en ple del govern del país en destapar-se l’anomenat cas Hanbo, una de les empreses més importants del país, que havia fet fallida amb un dèficit acumulat de 6.000 milions de dòlars, desvetllant nombrosos casos de malversació de fons i cobrament de comissions en els que hi havien implicats diversos responsables governamentals i Kim Hyun-chul, fill del president del país.

El principal partit de l’oposició, el Congrés Nacional de la Nova Política de Kim Dae-jung i els sindicats van exigir la dimissió del president Kim Young-sam. L’episodi Hanbo va anar seguit el mesos d’agost i setembre per seriosos problemes financers a gran empreses com Kia, Daewoo i Ssangyoug, que va arribar gairebé a la fallida.

Les raons de la crisi eren profundes i la corrupció governamental no n’era la causa exclusiva. Corea del Sud havia viscut una transformació sense precedents des dels anys seixantes que l’havien convertit en l’onzena potència econòmica mundial, en el cinquè productors de cotxes del món i en el més gran productor mundial de xips, amb unes exportacions que havien passat dels 33 milions de dòlars de 1960 fins als 130 mil milions de dòlars del 1996, amb un índex d’atur de només el 3% i un creixement sostingut del 6,5%. Aquest boom econòmic es reflectia també en d’altres indicadors com l’esperança de vida que se situava als 71 anys, mentre l’any 1953, en acabar la guerra, era de només 47 anys.

Tot aquest procés s’havia dut a terme amb un sistema no democràtic (les primeres eleccions lliures es van celebrar el 1987) i sobre la base d’un esforç econòmic descomunal, que va consolidar els índex de productivitat més alts de l’Àsia i van donar peu al naixement d’una potent banca comercial autòctona. Als anys norantes, la competència de Singapur, Malàisia i Tailàndia va provocar el ralentiment de les exportacions i van aparèixer les primeres crisis de sobreproducció que eren resoltes amb el recurs sistemàtic a l’endeutament.

El 1996, el govern sud-coreà ja va anunciar una davallada en el creixement, xifrat pel 1997 i el 1998 en només un 2,5%, mentre recorrien al Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial per ajornar el pagament dels interessos del deute extern que arrossegava el país. El procés va suposar les primeres topades amb els sindicats, que no acceptaven les retallades salarials proposades pel govern.

La crisi de govern provocada per la fallida de la Hanbo era només la punta de l’iceberg. Les mobilitzacions de febrer van anar seguides del nomenament d’un nou govern de transició fins la celebració de les eleccions presidencials previstes pel 18 de desembre, on l’aparició de la candidatura del líder del Congrés Nacional per una Nova Política i antic dissident i opositor Kim Dae-jung, empresonat durant 10 anys pels militars, es va convertir en una esperança real de canvi pels sudcoreans.

Els pronòstics es van confirmar i Kim Dae-jung va guanyar amb una ajustada victòria (41%) front el principal dels seus rivals, Lee Hoi-chang, el candidat de l’oficial Partit Gran Nacional, que va obtenir un 38,6%. Rhee In-je, el candidat independent, va aconseguir un 19,2%, en una jornada on la participació va superar el 80%. Cinc dies després de la victòria, en un gest de reconciliació nacional que pretenia restablir la tranquil·litat política en un escenari de greus dificultats econòmiques, el nou president va anunciar mesures de gràcia pels dos expresidents del país, Roh Tae-woo i Chun Doo-hwan, i 17 dels seus col·laboradors, condemnats per corrupció el 1995.

El 3 de desembre, l’FMI, el Banc Mundial i el Banc Asiàtic del Desenvolupament van concedir conjuntament un crèdit de 57.000 milions de dòlars per aturar la fallida financera del país. Els diners van ser transferits a les autoritats sudcoreanes amb una rapidesa insòlita. El mateix dia de la victòria de Kim Dae-jung ja es van rebre els primers 3.500 milions de dòlars. El 24 de desembre es van rebre 10.000 milions de dòlars més. La magnitud i la celeritat de l’ajuda prestada a Seül per les institucions financeres internacional demostraven la gravetat de la crisi (el deute extern sud-coreà ja ratllava els 200.000 milions de dòlars) i la importància política que es conferia a la seva resolució.

Kim Dae-jung, que havia de prendre possessió del seu càrrec el 25 de febrer de 1998, va manifestar el seu agraïment per la celeritat en la concessió dels ajuts financers i va acceptar totes les indicacions de les organitzacions econòmiques internacionals que dissenyaven el reajustament del país sobre la base del tancament dels dos principals bancs comercials, el Korea First Bank i el Seoulbank, la suspensió de les operacions d’uns altres cinc bancs d’inversió i la inducció de la fallida d’algunes grans empreses, amb el propòsit de “purgar” l’estructura industrial i financera coreana, acabar amb la sobreprotecció estatal i neutralitzar l’intervencionisme del Banc central, que havia dilapidat les seves reserves en una lluita inútil per sostenir la paritat internacional del Won, la divisa sudcoreana.