Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
El conflicte coreà

El president de Corea del Sud, Kim Dae-jung, i el del Nord, Kim Jong-il, a Pyongyang

L'exespia nord-coreà Shin In-young abraça la seva mare després de tornar al seu país.

Articles dependents
Kim Dae-jung
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Eleccions i processos electorals (1758)
Pau i resolució de conflictes (406)
Premis Nobel (196)
Personatges Personatges
Douglas MacArthur (1)
Jum Doo-Hwan (3)
Kim Dae-jung (22)
Kim Jong-il (26)
Kim Young-sam (10)
Kim Il-sung (11)
Kum Sun-myung (1)
Lee Hoi-chang (4)
Madeleine Albright (29)
Mao Zedong (11)
Park Jung-hee (2)
Roh Tae-woo (5)
Syngman Rhee (1)
Entitats Entitats
G-8 (26)
Gran Partit Nacional a Corea del Sud (4)
Organització de les Nacions Unides (606)
Partit Democràtic del Mil·leni (3)
Partit Democràtic Popular (Corea) (1)
Premis Nobel (98)
Unió Europea (1018)
Unió Liberal Democràtica (Corea del Sud) (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Corea del Nord (República Popular Democràtica) (53)
Corea del Sud (55)
60 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
Nobel de la pau a la reconciliació
Corea
La concessió, el 13 d’octubre del 2000, del Premi Nobel de la Pau al president de Corea del Sud, Kim Dae-jung, va suposar el reconeixement a la seva tasca en favor de la pau i la democràcia en una àrea crucial pel manteniment de l’equilibri internacional, però, també i sobretot, el reconeixement al procés de reconciliació obert el mes de juny entre dos països, Corea del Sud i Corea del Nord, separats per una guerra des del 1953.

En contra del que havia estat habitual en d’altres casos, el Nobel no va ser compartit pel líder nord-coreà Kim Jong-il, que havia heretat del seu pare el darrer règim stalinista del món, però el Comitè Nobel va destacar “les contribucions fetes per Corea del Nord i altres països per l’avanç en la reconciliació de la península”.

La reconciliació de les dues Corees, tot i els contactes informals dels anys vuitantes, no va prendre cos fins la desaparició del bloc soviètic el 1990, travessant des llavors una fase crítica, primer amb l’arribada de Kim Jong-il al poder, substituint el seu pare Kim Il-sung, mort el 1994, i després per la voluntat de Corea del Nord de mantenir el seu potencial nuclear actiu, contravenint les recomanacions de Nacions Unides i provocant l’aïllament del país. Aquest aïllament va col.locar Corea del Nord en una situació sense sortida: van morir de fam de gairebé tres milions de persones entre 1995 i 1998.

Corea del Sud, en canvi, havia superat els anys de la guerra freda amb un creixement econòmic sostingut i una indústria fortament competitiva, especialment en sectors com l’automòbil, que van convertir el país en un dels anomenats “tigres asiàtics”. Tot i la crisi financera i industrial que va patir des del 1997, la seva economia seguia sent una de les més poderoses de tot el sud-est asiàtic. Políticament, Corea del Sud havia evolucionat des de les estructures autoritàries dels governs militars de Syngman Rhee (1948-1960), Park Jung-hee (1961-1979) i Jum Doo-Hwan (1980-1987), cap a formes més democràtiques amb l’arribada al poder de Roh Tae-woo el 1987 i Kim Young-sam (el primer president civil) el 1992, que va ser substituït el 1997 per Kim Dae-jung.

En començar el 2000, les diferències entre les dues Corees eren abismals. Mentre el Nord aplegava 23 milions d’habitants, un PIB de 15.000 milions de dòlars, una balança comercial negativa de 615 milions de dòlars i una renda per càpita d’un màxim de 714 dòlars. El Sud, amb 46 milions d’habitants, tenia un PIB de 406.000 milions de dòlars, una balança comercial positiva de 25.000 milions de dòlars i una renda per càpita de 8.600 dòlars. Per indústries, el Nord en tenia de manufactureres, d’agropequaries i de pesca; el Sud d’electrònica, automòbil, siderúrgia, navilieres, petroquímica, construcció i tèxtil. En l’únic que el Nord superava al Sud era en potencial militar: Un milió de soldats, 3.800 carros de combat i 850 avions de guerra front mig milió de soldats, 2.200 carros de combat i 550 avions.

L’economia va ser, en síntesi, el gran motor de l’apropament de les dues Corees. Els factors de caire econòmic ja havien facilitat els primers contactes formals l’any 1994, en els que es va plantejar obertament la possibilitat d’ajuts internacionals a Corea del Nord a canvi que renunciés a la seva política nuclear, mentre s’apuntaven ajuts financers per a Corea del Sud si acceptava d’afrontar una possible reunificació del país. Un procés que, segons els experts financers internacionals, podia requerir inversions de més d’un bilió de dòlars. Les converses no van fructificar fins molt més tard.

El setembre de 1999 els Estats Units van aixecar les sancions econòmiques i comercials fixades en anys anteriors contra Corea del Nord, el que va facilitar que, en començar el 2000, els dos dirigents coreans, Kim Dae-jung i Kim Jong-il, manifestessin obertament la seva voluntat de diàleg i reconciliació com a primer pas d’una hipotètica reunificació. Així, el 10 d’abril, els governs de Seül i Pyongyang van anunciar simultàniament que, del 12 al 14 de juny, els seus respectius presidents es reunirien oficialment a Pyongyang, en una trobada que posaria fi a 52 anys de divisió política, territorial i econòmica. A la reunió, els dos líders havien d’estudiar les possibilitats de cooperació econòmica i afrontarien el tema més dramàtic: la separació familiar de més de quatre milions de coreans des la fi de la guerra del 1950-1953.

L’anunci de la trobada va ser fet just tres dies abans de la celebració d’eleccions legislatives a Corea del Sud, amb la clara intenció que la notícia repercutís en uns millors resultats del partit de Kim Dae-jung, el governamental Partit Democràtic del Mil·lenni, que havia governat des les anteriors generals fins el mes de gener del 2000 en coalició amb la Unió Liberal Democràtica, que aquell mes va trencar la coalició per les diferències sorgides amb el president Kim Dae-jung entorn una modificació constitucional. Aquestes diferències entre el Partit Democràtic del Mil·lenni i la Unió Liberal Democràtica van incidir fortament en els resultats electorals, malgrat l’optimisme generat amb l’anunci de les converses amb el Nord i es van traduir en la menor participació electoral (56,4%) de la història de la democràcia sud-coreana i en la victòria obtinguda per l’opositor Gran Partit Nacional a Corea del Sud, en aconseguir un total de 133 dels 273 escons (227 per vot directe i 46 per representació proporcional) que composaven el parlament del país (l’anterior en tenia 299). Per la seva banda, el partit de Kim Dae-jung en va aconseguir 115 (87 i 19) i 17 el seu antic aliat de la Unió Liberal Democràtica, que en va perdre 33, mentre el Partit Democràtic Popular i els independents es repartien els 8 escons que quedaven.

En no disposar de majoria absoluta, el Gran Partit Nacional, dirigit per Lee Hoi-chang, va haver d’acceptar romandre a l’oposició, mentre es formava una nova coalició governamental amb el suport dels partits minoritaris al Partit Democràtic del Mil·lenni del president Kim Dae-jung. D’aquesta manera, Kim Dae-jung va poder tirar endavant l’anunciada trobada amb el Nord, que havia estat molt criticada pel Gran Partit Nacional, que criticava l’alt cost econòmic que tindria la reconciliació i, encara més, una possible reunificació. L’oposició considerava prioritari fer front a les necessitats de Corea del Sud, especialment proposava incrementar el suport financer a les indústries nacionals.

Superat l’escull electoral, finalment, el 12 de juny es va obrir a Pyongyang, la primera cimera intercoreana de la història. Kim Dae-jung i Kim Jong-il, van expressar tot just començar la trobada, la seva ferma voluntat de posar fi a cinc dècades d’hostilitat. Kim Dae-jung va fer referència al drama de 10 milions de persones, a tots dos costats de la línia divisòria que seguia el contorn del paral·lel 38, que havien estat separades a la força per una guerra que va començar el 25 de juny del 1950. Feia gairebé cinquanta anys exactes i les conseqüències del conflicte encara es mantenien vives.

El juny del 1950, 90.000 soldats de l’exèrcit del nord del país, que havia restat sota influència soviètica en acabar la segona guerra mundial, van envair el sud del país, que havia quedat sota tutela nord-americana, obrint un conflicte que duraria tres anys i que enfrontaria, d’una banda, efectius aeris soviètics i 40.000 soldats de la Xina comunista enviats per Mao Dsedong i, de l’altra, l’exèrcit dels Estats Units dirigit per l’heroi de la segona guerra mundial, Douglas MacArthur, amb el suport de tropes d’altres catorze països. El 1953 es va signar l’armistici i es va consumar la divisió del país. Havien mort un milió i mig de coreans dels dos cantons i 50.000 del milió i mig de nord-americans que hi van participar.

Però tot això ja era història antiga, aigua passada en un món que ja no estava dividit en blocs militars i que aspirava a la integració de tots els països als mecanismes internacionals de cooperació i comerç. Així, sense parlar obertament de la reunificació, Kim Dae-jung i Kim Jong-il van anar desgranat l’agenda de la trobada, modesta i alhora molt ambiciosa: reconciliació de les famílies dividides, cooperació econòmica i qüestions de seguretat militar. Després de tractar aquestes qüestions al llarg de tres dies, van decidir d’organitzar dues delegacions permanents per habilitar de forma immediata la reunió de les famílies separades i l’intercanvi de presoners i espies. També van decidir la creació d’institucions legals conjuntes per facilitar les inversions de Corea del Sud a la del Nord, entre les que hi havia la construcció de noves línies fèrries i altres infrastructures. Els temes més difícils van ser el de la retirada dels 37.000 soldats nord-americans que encara eren presents a Corea del Sud i la redefinició de les relacions conjuntes amb la Xina, que no veia amb bons ulls l’occidentalització indiscriminada de la zona on sempre havia mantingut un alt grau d’influència, i el Japó, que no li feia gràcia el tenir tan a prop un competidor directe a les seves exportacions. En acabar la cimera, Kim Dae-jung i Kim Jong-il van cantar plegats la vella cançó patriòtica El nostre desig és la reunificació, mentre brindaven amb vi negre, per acomiadar-se més tard a l’aeroport de Pyongyang, la capital de la Corea del Nord.

La primera reacció internacional a l’acord de reconciliació entre les dues Corees va venir de la cimera del G-8 celebrada el 21 de juliol a Nago, a l’illa japonesa d’Okinawa. Els líders d'Alemanya, Itàlia, França, Gran Bretanya, Canadà, Japó, Estats Units i Rússia van elogiar particularment la decisió de Corea del Nord de suspendre les proves de míssils balístics.

Dos mesos després de la reunió dels mandataris coreans, el 15 d’agost, dos centenars de famílies separades des de la guerra, es van retrobar a Seül i Pyongyang, en presència d’un centenar de funcionaris i periodistes d’ambdues bandes. El 2 de setembre, el govern de Seül va repatriar 63 espies nord-coreans, entre els que hi havia Kim Sun-myung, considerat el pres polític més antic del món. El lliurament va tenir com a escenari la zona desmilitaritzada de Panmunjom, situada a la frontera que separava els dos països.

El 20 d’octubre, vuit dies després que el president de Corea del Sud, Kim Dae-jung, fos guardonat amb el Premi Nobel de la Pau, Canadà, el Regne Unit, Alemanya i Espanya van anunciar el restabliment de les relacions diplomàtiques amb Corea del Nord en el marc de la tercera cimera euroasiàtica (ASEM III), celebrada a Seül, alhora que lamentaven que la Unió Europea no fes un gest similar, tot i que sí que havia celebrat oficialment l’acostament entre les dues Corees i va advocar per la reunificació, subscrivint la Declaració de Seül per la pau a la península de Corea, que va aprovar l’ASEM el dia 21.

La visita que va fer a Corea del Nord el 23 d’octubre la secretària d’Estat nord-americana, Madeleine Albright, mantenint una trobada històrica de tres hores amb el president de Corea del Nord, Kim Jong-il, va suposar el reconeixement de fet dels Estats Units al procés de reconciliació de les dues Corees. Un procés que, en acabar l’any, semblava irreversible.