Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
El problema de la violència a Còrsega és de difícil resolució

Els guerrillers de l'FLNC en una roda de premsa per explicar les seves postures

Mapa de Còrsega

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Identitats culturals (86)
Nacionalismes (143)
Personatges Personatges
Alain Juppé (23)
Alain Orsoni (1)
Andria Spada (1)
Cario Andreani (1)
Francesco Santoni (4)
Jacques Chirac (161)
Jean Tiberi (3)
Roberto Sozzi (1)
Entitats Entitats
Accolta Naziunale Corsa (2)
Front d`Alliberament Nacional de Còrsega-Front d`Alliberament Cors (16)
Moviment per a l'Autodeterminació (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Bordeus (França) (12)
Còrsega (31)
401 lectures d'aquest article
19 impressions d'aquest article
La dificultat d'encaixar a França
Còrsega
El 1996, les dificultats per encaixar Còrsega en la vida econòmica i política francesa es van convertir en un problema agut. La violència nacionalista era tan endèmica a l'illa com la incapacitat per definir un model de desenvolupament econòmic sostenible i per fixar un marc estable de relacions polítiques entre l'illa i l'Hexàgon.

Des de començaments d'any, les notícies es van succeir sense descans. El 12 de gener, l'FLNC - Canal Històric, la principal organització violenta, va declarar una treva unilateral de tres mesos, i el 12 d'abril la va prorrogar per sis mesos més. La treva va semblar que obria la possibilitat que s'iniciés algun tipus de negociació entre l'Estat i els grups violents. Però les negociacions no van cristal·litzar, entre d'altres raons perquè els corsos no van aconseguir posar-se d'acord entre ells per definir un interlocutor vàlid. El 6 d'octubre es va trencar definitivament la treva amb l'atemptat perpetrat contra l'Ajuntament de Bordeus, d'on era alcalde el també primer ministre francès, Alain Juppé.

El 1996, Còrsega, una illa de poc més de 8.000 quilòmetres quadrats i 250.000 habitants, era encara una societat dividida en clans, que controlaven l'economia rural i turística de l'illa, governada per una munió de funcionaris (un de cada quatre habitants) encarregats de vetllar pel bon ús dels 200.000 milions de pessetes en subvencions que arribaven cada any de París i Brussel·les. D'altra banda, els corsos que vivien a l'Hexàgon eren el doble dels que quedaven a l'illa. 5 dels 33 ministres del govern d'Alain Juppé eren corsos, així com l'alcalde de París, Jean Tiberi, i el prefecte de policia de la capital, Philippe Masson.

L'altra cara de la realitat corsa estava representada pels grups armats que reivindicaven la independència de l'illa i que havien protagonitzat gairebé 4.500 atemptats en els cinc anys anteriors i 8.500 des de la fundació el 1976 del Front Nacional d'Alliberament Cors (FLNC). De tots aquests atemptats, només 600 havien estat reivindicats pels independentistes i presentats clarament com una part de la lluita pel reconeixement de la nacionalitat corsa; la resta formaven part de la tradicional dinàmica d'enfrontaments entre clans a la manera de la Màfia a Sicília, però sense projecció internacional ni capacitat d'influència política.

L'FNLC-Canal Històric era el sector dur de l'organització enfront de l'FNLC-Canal Habitual. El braç legal de l'FLNC-Canal Històric era la Cuncolta Naziunalista, liderada per Francesco Santoni, mentre que el Moviment per a l'Autodeterminació (MPA), dirigit per Alain Orsoni, era el braç legal del Canal Habitual, que havia negociat amb l'Administració l'estatut del 1991.

Els enfrontaments interns del moviment independentista van culminar el 1993 amb l'assassinat del militant de l'FLNC Roberto Sozzi a qui el llavors líder de l'organització i posterior dirigent del grupúscul Accolta Naziunale Corsa (ANC), Piero Poggioli, va fer matar per haver desvelat l'estructura financera de l'organització i les seves connexions amb les màfies locals.

El 1993, la victòria electoral de la dreta a França va permetre una nova tanda negociadora que, aquest cop, va protagonitzar el Canal Històric de l'FLNC, establint una bona sintonia amb Jacques Chirac, fins al punt que el cap de la branca legal de l'organització, Francesco Santoni, va anul·lar el boicot de la seva formació a les presidencials franceses i va optar clarament pel camí de la negociació en declarar la treva el 12 gener de 1996.

Els problemes van aparèixer quan Chirac, un cop confirmat en la presidència de França, va permetre la detenció i posterior condemna de Santoni, mentre que Juppé, aconsellat pels seus ministres d'origen cors, va seguir la màxima local de deixar que els corsos arreglessin els comptes entre ells.

Els comptes es van començar a arreglar ben aviat. El 16 de febrer de 1996 va ser assassinat un dirigent de l'FLNC, Jules Massas, i l'endemà la víctima va ser un membre de l'ANC, Cario Andreani. L'1 de juliol, un cotxe bomba va acabar amb la vida del primer guardaespatlles del dirigent de la Cuncolta, Francesco Santoni, que va ser venjat pocs dies després amb dos assassinats més.

Aquesta guerra de carrer va matar les esperances de molta gent; sobretot de les dones que s'havien agrupat en l'anomenat Moviment per a la Vida, que organitzava una manifestació mensual a Bastia per demanar la fi de la violència. El primer ministre Juppé va abandonar la perspectiva de negociacions. Aquesta renúncia de Juppé va tenir també una ràpida resposta.

El 6 d'octubre l'FLNC-Canal Històric va fer esclatar una bomba de gran potència a l'Ajuntament de Bordeus, d'on era alcalde el primer ministre Juppé. No va causar víctimes, però sí moltes destrosses materials a l'edifici del s. XVIII on estava ubicat el consistori. Cinc dies després, el Front Ribellu, un grupuscle aliat a l'FLNC, va fer públic un comunicat cridant a la insurrecció contra l'Estat francès.

Sis dies més tard, l'FLNC - Canal Històric va reivindicar dos atemptats més amb bomba contra el Palau de Justícia de Nimes i dos més a l'illa de Còrsega. Els atemptats, que no van provocar cap víctima, es van produir l'endemà que la cort de Bastia condemnés en rebel·lia a Francesco Santoni, líder de la Cuncolta Naziunalista, a dotze mesos de presó. El 16 de desembre, però, Santoni es va entregar a la policia a Bastia.

Davant l'ofensiva terrorista, el primer ministre Juppé va declarar: "Seguirem aplicant la llei a Còrsega com a única resposta a les amenaces terroristes", mentre que l'FNLC el va amenaçar de mort en cas que prengués qualsevol represàlia contra els seus militants. El 24 d'octubre, la policia francesa va detenir a Bordeus, a Marsella i a la localitat corsa de Bonifacio, set homes i cinc dones acusats de participar en l'atemptat de Bordeus.

Els atemptats, les declaracions d'Alain Juppé i les detencions van remoure la consciència dels francesos i van advertir de la gravetat del problema cors. El novembre, quan encara era fresc el record de l'atemptat de Bordeus, un institut d'opinió de París va publicar els resultats d'una enquesta realitzada entre la població francesa per determinar la seva actitud davant d'un possible referèndum sobre la independència de Còrsega. La resposta majoritària va ser favorable a una consulta d'aquest tipus i fins i tot es va mostrar partidària de la victòria del .

Donada per impossible la via de la negociació política i davant la incapacitat de l'Administració francesa per enfrontar-se al problema cors, l'Assemblea Nacional francesa va crear una comissió d'informació integrada per quaranta parlamentaris que va començar les seves sessions el 26 de novembre. S'esperava que els treballs de la comissió, que durarien uns quants mesos, servissin perquè els representants del poble francès es fessin una idea una mica més clara de la realitat d'una illa que era per a ells, segons el diari Le Monde, una mena de terra incògnita.

Al llarg de tots els debats que es van realitzar l'any 1996 només va sorgir una idea consistent: centrar els esforços de l'Estat en un intent de resoldre el subdesenvolupament crònic que patia Còrsega. Ja al mes de març, el primer ministre Alain Juppé havia plantejat la possibilitat de convertir l'illa en una mena de zona franca. Es tractava d'impulsar l'agricultura, de rellançar les activitats turístiques i d'atreure inversions per mitjà d'exempcions fiscals que facilitessin la instal·lació d'empreses foranes.

També hi havia prevista la creació d'una xarxa de casinos que reforcés l'atractiu turístic de Còrsega i que permetés reconvertir legalment els ingents negocis subterranis que eren l'autèntic teixit econòmic de l'illa.

Un cop més, França semblava disposada a pagar per Còrsega. Aquesta era una vella tradició. La integració de Còrsega a l'Estat francès ja es va fer per aquest sistema: els genovesos van vendre l'illa als francesos el 1768 per dos milions de lliures pagades en deu anys. Però, després de comprar-la, els francesos no van saber què n'havien de fer, de Còrsega. Els corsos es van veure abocats a malviure del camp i de les subvencions o a emigrar cap a la metròpolis per servir l'Administració.

Ara tothom era conscient que calia trobar una solució, una solució diferent de la dels anys trenta, quan Paris va fer front a la revolta corsa enviant a l'illa el cuirassat Lorraine, una esquadra de torpediners, dos submarins, avions, carros de combat i 2.500 homes, i fent decapitar a Bastia Andria Spada, el líder cors que s'havia alçat en armes contra Paris.